En record d’un amic.
En Fernando morí.
Quan vaig trucar per telèfon em van dir que feia dos dies que havia traspassat. Ningú em va avisar. No vaig anar al seu enterrament. No vaig localitzar la seva dona ni els seus pares. No vaig poder donar el condol a ningú més que a mi mateix.
Una setmana abans m’havia trucat:
-Jorge pasa a verme, quiero consultarte sobre un ordenador.
Potser havien passat dos anys des de l’última vegada que ens havíem vist, però no era res estrany, de fet ens retrobàvem cada tres o quatre anys. Un o l’altre agafava el telèfon, ens trucàvem i quedàvem per veure’ns. Anul·làvem qualsevol compromís i anàvem a dinar plegats. Repreníem la conversa com si haguéssim estat veient-nos a diari. Ens ho explicàvem tot. Els nostres problemes, les nostres alegries, els secrets, les angoixes, els sentiments, fins i tot els més íntims. En Fernando era el meu amic.
L’any 2018 va ser l’any que va veure la llum: Un mar de pedres. Una novel·la que portava molt de temps pensada i mig escrita, però que finalment ens hi vam posar i la vam acabar.
