El cor li bategava amb força i aquesta vegada les palpitacions no eren producte de les negres angoixes que li envoltaven per les nits. Allò que hi havia a terra, encara que no hi estava del tot segura, semblava un bolet. Primer va remenar-ho una mica amb la sabata, després si va acotar i va furgar amb un branca. Si ! era un bolet, i a més a més un rovelló. Un rovelló un xic esquifit, però un rovelló.
La Pili no s’hi va poder estar:
“Jaume ! Jaume ! un rovelló. He trobat un rovelló.
Estaven passant uns dies a Breda i havien decidit anar a buscar bolets al corredor del Montnegre. Feia dies, setmanes o mesos que no plovia, el bosc estaria sec, però mai sa sap, el bolet és molt capritxós, pensava en Jaume. L’any passat va trobar una catifa de trompetes de la mor i va omplir mig cistell. Anirien al mateix lloc. La Pili no ho tenia massa clar, no havia anat mai a caçar bolets i pensava que a la botiga segur que en trobarien i de bons, que ves a saber si els que trobessin per la muntanya ho serien. Ella , no cal dir-ho, no pensava pas menjar-ne ni un. En Jaume, per motivar-la, no se li va ocórrer altre cosa que proposar:
“Si trobes un rovelló farem un viatge a Paris”.
Així que, ara, eren al mateix lloc de la catifa de l’any passat, però aquest anys ni catifa ni res de res. La Pili, que vestia un conjunt blanc i abric de pells per que segons havia dit: “Ja s’ha sap que a la muntanya sempre fa força fred”, cercava bolets infructuosament. Després de deu minuts, va reafirmar-se en la idea que la botiga era el millor lloc per caçar-los.
En uns moments tot va canviar.
El crit de la Pili va agafar en Jaume un pi i dues alzines mes avall, agenollat, a la recerca de la trompeta perduda.
“Segur que es un matacabra”. Va dir en veu baixeta, mentre s’apropava al lloc on ella, brandejant la branca com una espasa, assenyalava l’objecte cobejat.
En Jaume va agafar els bolets.
“Si, son dos rovellons, no estan corcats però son petits i una mica passats”.
“Bé, tu no vas dir res sobre els detalls, vas dir un rovelló i prou”. Contestà la Pili.
Tenia tota la raó. Eren rovellons, tal si val com eren. Anirien a Paris. Ell en tenia tantes ganes o més que ella.
Va sonar el mòbil de la Pili.
“És de les finques”. Va dir.
En Jaume va seguir escorcollant el terreny a prop del lloc on la natura havia estat tan pròdiga. Va trobar un cep en un estat lamentable. Potser podria aprofitar-ne la meitat.
Va tornar a sonar el mòbil d’ella.
“Es el meu fill, l’Oriol”. Va dir.
Ell seguia escorcollant. No trobava res.
Va tornar a sonar el mòbil d’ella.
“És la meva germana”. Va dir.
Ell va trobar un ‘pebràs’, en general no els collia, però no era el moment de fer fàstics a cap bolet mitjanament comestible.
El mòbil de la Pili no va sonar més, però ella ja havia deixat de buscar bolets.
Amb l’objectiu assolit van tornar a Breda.
Per sopar, van netejar els quatre bolets i amb els trossos indultats van fer un remenat. La Pili va buscar i apuntar el telèfon de les Urgències, no fos cas que els bolets fossin verinosos. No es que es refiés poc dels coneixements micològics d’en Jaume es que no refiava gens. Van gaudir del sopar, ell del remenat, ella d’un arròs precuinat amb una llauna de tonyina.
Encara que la sortida a buscar bolets l’havia distret bastant, la Pili va passar la major part del sopar capficada en les seves preocupacions. La crisi immobiliària havia arribat en el pitjor moment. Les cases de disseny estaven ja construïdes però no es venien, fins i tot s’havien aturat les visites. La falta de liquidés podia portar-la a una situació límit. Cap el final del sopar es va animar.
“La cosa no està tant malament, si venc una sola casa ja tinc coll per un any com a mínim” va pensar.
Després de sopar van intentar escoltar Aida. Per d’aquí un mes tenien entrades al Liceu i pensaven que una audició preparatòria faria que xalessin molt més del espectacle. Als pocs minuts s’havien quedat tots dos adormits al sofà, mentre el tenor atacava l’ària:
“Celeste Aida,
forma divina, ..”
“Has llegit el diari, a Paris hi ha vaga de transports públics i sembla que encara pot seguir una setmana, igual ens trobem que els dies que estem a Paris no circulen els metros. Un altre cosa: tenim que planificar be el viatge, per aprofitar-lo al màxim”. En Jaume llegia les noticies sobre la vaga de funcionaris a França.
“Tenim que pensar que ens emportem de roba, reservar l’hotel, buscar les guies. Lo de la vaga importa menys, si no hi han metros anirem caminant”. Va contestar la Pili.
“Els funcionaris estan en peu de guerra. En Sarkozy els hi vol retallar els beneficis que tenen ara i ells es revoltaran. T’has adonat quins jerseis tinc, la llana esta com atapeïda i m’han quedat curts”.
“Això es que t’ho en rentat a la rentadora i amb aigua calenta. La llana ha quedat compactada. Tenim que buscar un hotel cèntric per si lo de la vaga del metro s’allarga”.
“Els hotels cèntrics seran molt cars, un apartament potser serà més barat, però no sé si per tres dies ens ho llogaran. Necessito com a mínim una camisa, un suèter i potser un abric”.
“Anirem al Corte Inglés. Deixat d’apartaments, per tres dies prefereixo un hotel”.
Ja tenien decidides les dates del viatge. Marxarien el vint de novembre. Paris els esperava. Sabien que fer una escapada a Paris, no era una idea original, més aviat era poc original, molt poc original. A més a més, Paris ha perdut part del glamour, es una ciutat bruta, poc servicial, agressiva, cara, maltractadora de turistes, uns turistes que omplen qualsevol indret de la ciutat ni que sigui en temporada baixa, ni que sigui en novembre, un mes fred i amb la vaga de transports amenaçant, però Paris sempre serà Paris. Feia poc que sortien junts i fer el primer viatge a Paris els hi semblava una idea romàntica i encantadora.
Es van connectar a internet a la recerca de hotels cèntrics i barats. De cèntrics en van trobar molts, de barats ni un, ni cèntric, ni no cèntric. Es van decidir per un hotel de la cadena Novotel al barri de Montparnasse. La Tour Eiffel, la Cité i la Bastilla quedaven més o menys a la mateixa distància, encara que bastant allunyats del hotel, per lo menys la torre de Montparnasse quedava a tocar. Es van conformar afirmant que la millor manera de gaudir d’una ciutat es trepitjant-la. Així que no s’ho van pensar més i van fer la reserva.
Van trobar un parell de guies de feia pocs anys, per tant no calia comprar-ne. Van preparar diferents itineraris sobre el plano, depenent del si el mitja de locomoció a utilitzar seria de tracció mecànica o animal. La Pili va quedar encarregada de cercar per internet una llista de restaurants i espectacles.
Dos dies després la Pili havia preparat un llistat enorme de bistros, restaurants i espectacles incloent-hi el moulin rouge, revistes musicals i un bar de musica en viu que segons les notes impreses per internet disposava d’un joc de llums de fins a setze milions de colors. En Jaume fa un petit càlcul que el porta a deduir que necessitarien més de sis mesos per anar-hi a tots, però ja estava be tenir on triar. Els diaris seguien informant sobre la situació de la vaga a França. Es preveia que els propers dies serien calents, cap de les parts afluixava.
“Ja he portat el cotxe a revisar, el tindran llest d’aquí dos o tres dies” Comentà la Pili.
Han decidit fer el viatge amb el cotxe de la Pili, un Mercedes automàtic de gamma alta, més còmode i més segur que no el 4×4 vell d’en Jaume.
Tot està a punt per iniciar el viatge.
El Mercedes automàtic de gamma alta corria per la autopista en direcció a la Jonquera camí de Paris. La Pili era al volant. En Jaume escoltava mig adormit les noticies que transmetia Catalunya Radio.
La nit abans havien dormit a Sant Cugat, a casa de la Pili. Era la primera vegada que en Jaume es quedava a casa d’ella i ho van gaudir com es mereixia la ocasió.
Quan va sonar el despertador estaven encara totalment submergits en les profunditats virtuals del somni reparador. Eren les nou, els estels feien estona que s’havien amagat darrera la claror del dia. Ràpidament es van aixecar, rentar, vestir i esmorzar. No tant ràpidament van preparar uns entrepans, fruita i uns croissants. Van carregar les maletes al cotxe i van sortir disparats cap a la autopista.
Per la radio, la Carme Chacon estava prometent dos-cents euros a tots els joves que volguessin llogar un pis, talment com si els diners foren seus. La dona encantada amb el seu ministeri recent estrenat emprava aquest to dels polítics que consideren endarrerits mentals a tots els ciutadans i ciutadanes del mon. Tot seguit la ministre catalana, i no per això catalanista, desprès del intent de comprar els vots dels joves, iniciava, amb un atac evident d’amnèsia, una defensa aferrissada de la Magdalena Alvarez adduint-hi que era la ministre de foment que havia fet més per Catalunya (“Això es veritat – va pensar en Jaume – la Maleni es la ministre que ha fet més esvorancs a Catalunya que ningú altre”). Ara la Chacón s’endinsava en un elogi apassionat d’en Zapatero i les seves promeses electorals, totes elles abastament assolides. En Jaume va apagar la radio.
Dues hores més tard van canviar de conductor, ara en Jaume era al volant, mentre La Pili intentava dormir una mica, acaronada per la musica d’uns boleros que el reproductor de CD’s del cotxe emetia suaument.
Van fer l’entrepà en un àrea de servei desprès de Lyon, tot comentant que per la nit anirien a sopar a un bon bistro prop del hotel. Tenien ja seleccionat un parell per la zona. Un d’ells, ‘Dix Vins’, prometia unes sensacions culinàries que no volien deixar-se perdre. Van aprofitar per omplir el dipòsit abans de integrar-se de nou a la formació de enginys mecànics que circulava cap a Paris.
No van trigar massa en adonar-se que el seu enginy no estava donant les prestacions que calia esperar de les capacitats que se li suposaven. El canvi automàtic no canviava automàticament, de fet es que no canviava mai. Van parar, van baixar, van obrir el capó, el van tancar, van pujar i van arrancar. En principi van creure que tot s’havia arreglat. Poc després van comprovar que el cotxe canviava be les quatre primeres marxes, però a partir de la quarta el mecanisme no funcionava. Van seguir, això endarreria el viatge, però anaven sobrats de temps.
Anaven sobrats de temps fins que, a les rodalies de Paris, un gran embús els va obligar a parar-se. A partir d’aquí el trajecte es va fer penós, el cotxe avançava lentament cap el perifèric. L’avantatge era que ja no els hi preocupava el canvi de marxa de la quarta cap a dalt.
Tenien perfectament controlat el trajecte fins arribar a l’hotel. Per on entrar al perifèric, per on sortir, els carrers per on circular. Van seguir fil per randa totes les instruccions fins veure l’hotel, però no hi podien accedir, l’últim tram del carrer estava en obres. Van tenir que donar una gran volta. Es van perdre. Van tornar endarrera. Van tornar a intentar-ho. Finalment després de mitja hora van arribar a l’entrada del hotel. Eren les vint-i-una, hora catalana.
La Pili es va quedar al cotxe, amb les llums d’emergència enceses, mentre en Jaume va anar cap a la recepció per fer el registre. No va tarda massa en assabentar-se que els empleats del hotel desconeixien el català. Tampoc va tenir èxit amb el castellà. No va ser cap impediment, amb el seu domini del francès, anglès, italià i si calia per senyes en Jaume va aconseguir fer-se entendre. La reserva per internet havia funcionat, tenien una habitació assignada, la 260. Li van fer dues targetes – clau de l’habitació. El servei d’aparcament costava vint euros per dia. La entrada era al mateix carrer, una mica més avall de l’entrada del hotel. La vaga encara podia durar dies. Per demà està previst fer manifestacions al centre de Paris.
Van deixar el cotxe al garatge del hotel, un garatge petit, amb poques places, tres nivells i sense vigilància. Als nivells primer i segon tots el aparcaments eren plens. Al tercer nivell troben un forat que tot just hi cabia el cotxe.
“Pels vint euros diaris que costa l’aparcament ja podrien donar un millor servei” van comentar una mica emprenyats.
Com primer volien veure l’habitació van carregar sols unes bosses. Després ja tornarien a traginar la resta del equipatge. Van cercar l’ascensor. Darrera unes columnes van trobar una porta que duia a un altre porta que duia a un passadís on hi havia l’ascensor. Un ascensor petit. Els botons de control senyalaven:
-1, -2, -3 i Rez-de-chaussée, total que des del aparcament no es podia accedir a les plantes de les habitacions.
“Rez-de-chaussée vol dir la planta baixa” va dir la Pili pitjant l’esmentat botó.
Arriben a la planta baixa i troben l’ascensor que accedeix als pisos al costat mateix del ascensor del aparcament.
“Això està millor, ja pensava que els dos ascensors estarien a una punta i altre del hotel” va dir en Jaume, per intentar evitar el desànim que s’estava apoderant dels dos.
Van canviar d’ascensor i van pitjar el botó del segon pis. Les portes es van tancar i al cap d’uns segons es van tornar a obrir. No s’havien mogut. Van repetir l’operativa dues vegades més. El resultat va ser el mateix dues vegades més. Continuaven al maldit Rez-de-chaussée. Van sortir.
“L’elevateur no funciona pas” van protestar a un empleat del hotel que en aquests moments passava per allà. L’empleat els va remirar amb aire de suficiència, com si fossin dos immigrants recents arribats en pastera, i va assenyalar un racó dins el cub metàl·lic on hi havia un lector de targetes i unes instruccions que il·lustraven gràficament com fer funcionar el mecanisme. Ara la cosa estava clara, abans de pitjar el botó del pis corresponent hi havia que introduir la targeta – clau de la habitació en al lector. Van seguir les instruccions i el mecanisme va complir els seus desigs i va pujar fins el segon pis.
Per seguir amb l’estil de tot l’hotel, l’habitació era petita. Al obrir la porta un passadís d’uns dos metres els portava a una saleta, on un llit de matrimoni ocupava gran part del espai. Al costat de l’entrada un armari minúscul que, sols amb l’abric de la Pili va quedar ple fins a vessar. Tocant a l’armari hi havia una porta tancada que segurament donava accés a l’habitació contigua. Tot això es completava amb un bany al que s’accedia des de la sala del llit de matrimoni. Un frigorífic, un microones, un parell de butaques i una tauleta amb un televisor era tot el mobiliari. Una botella d’aigua de mig litre i uns sobres de Nescafé demostraven que la prodigalitat no era precisament lo fort del hotel. No van protestar, estaven cansats del viatge.
“Es petit però agradable” En Jaume continuava donant ànims. Va anar a buscar la resta de les maletes. La Pili va restar a l’habitació.
En Jaume baixa fins l’aparcament, amb el canvi d’ascensor corresponent, i carrega totes les maletes que pot. Arrossegant les maletes arriba fins l’ascensor que el puja fins Rez- de-chaussée. Ara fa el canvi de gàbia, deixa les maletes a terra i abans de poder introduir la targeta al lector veu com un altre client s’avança i introdueix la targeta i pitja el botó dos. L’ascensor obeeix tanca les portes, puja i obre les portes. En Jaume torna a carregar-ho tot i torna a arrossegar-ho tot cap a l’habitació 60.
Truca a la porta. La Pili no contesta.
“Deu ser al bany” pensa.
Introdueix la targeta al mecanisme d’obertura de la porta. La porta no s’obre. L’indicador vermell resta vermell. Colpeja la porta, ara amb més insistència. La Pili segueix sense contestar. Intenta trucar-la al mòbil, però no hi ha cobertura. Comença a posar-se nerviós. Torna a provar d’obrir la porta. Torna a colpejar la porta. Cansat, deixa les maletes al costat de l’habitació 60 i surt corrent cap a l’ascensor. Al costat del ascensor un rètol, en francès però clarificador, li explica la causa del seus mals: “Etage 3”.
“Merda, mi equivocat de pis. Aquell tio ha pitjat el 3 i no el 2 com jo creia” pensa alleugerat, emprenyat i amb una forta sensació de ridícul. Millor que no li expliqui res a la Pili.
“Menys mal que ningú s’ha adonat”.
Torna a carregar-ho tot, torna a arrossegar-ho tot cap a l’ascensor, cap el “Etage 2”.
Surt de l’ascensor, mira el rètol, tot correcta, està al segon pis. Arriba a l’habitació 60.
Truca. La Pili no contesta.
“Deu ser al bany” pensa.
Introdueix la targeta al mecanisme d’obertura de la porta. Al segon intent l’indicador vermell canvia a verd.
Obre la porta. La Pili no hi és a l’habitació.
Un calfred li travessa el cos de dalt a baix, mentre un formigueig li ataca la panxa. Intenta trucar-la al mòbil, però no hi ha cobertura. Deixa les maletes i baixa corrent a rez-de-chaussée. Pregunta a recepció, pregunta al bar. No, ningú la vist. Puja de nou a l’habitació. La Pili continua sense ser-hi. Intenta de nou trucar-la pel mòbil, i de nou no hi ha cobertura. Baixa i pregunta de nou a recepció i al bar. Puja, altre vegada, a l’habitació.
La Pili es troba asseguda a una de les butaca mirant tranquil·lament el televisor.
“Que ha passat ?, on eres ?”.
“Com hi ha poca cobertura he sortit a buscar un lloc més adient per trucar als meus fills”. La Pili es mira el Jaume sense entendre el seu esverament.
“Has trigat molt”.
“Quatre fills i una neta a cinc minuts per cap fan vint-i-cinc minuts”.
Ell seu a l’altre butaca i tanca els ulls. Per la televisió fan un concurs estúpid. Tot torna a ser normal.
Estan a Paris, a l’habitació del hotel, el cotxe al aparcament. Estan cansats però en dinat poc i tenen gana. Una trucada a ‘Dix Vins’ els posa en marxa de nou. Si corren encara tenen possibilitats de sopar al lloc desitjat per tots dos. Deu minuts més tard la Pili i en Jaume es troben seient al voltant d’una tauleta minúscula, en prou feines i caben els plats i coberts, quan portin el vi i el menjar es evident que sobreeixirà, però no importa, estan contents i son feliços. Un fetge d’ànec de primer i un rap de segon els hi torna les forces perdudes. Recorden la primera pel·lícula que van anar a veure junts: Ratatouille, on una rata emula les habilitats d’en Ferran Adrià. Igual el cuiner del ‘Dix Vins’ es una rata. Que més dona, el rap estava exquisit. La conversa alegre i bulliciosa inicialment es va consumint a mida que la romàntica vela es va esgotant. Paguen i tornen a l’hotel, al refugi de la seva petita habitació. No tarden en dormir-se. El dia ha estat llarg.
No va haver de sonar el despertador. A les vuit ja estaven desperts. Un gran dia els esperava i el tenien que aprofitar des de bon començament. Van esmorzar a la mateixa habitació. Del viatge encara els hi quedaven un parell de croissants de Sant Cugat i els van aprofitar. No serien com els de Paris, segur que no, però no els anaven a llançar. Un got de llet, un penós cafè soluble escalfat al microones i un reguitzell de pastilles van completar la posta a punt per iniciar el dia.
Van decidir agafar el cotxe tot esperant que per la nit, el repòs hagués solucionat els problemes del canvi de marxes. El problema no sols no s’havia arreglat si no que havia empitjorat, ara no canviava ni de segona a tercera. Es van recordar varies vegades del mecànic que havia revisat el Mercedes abans de començar el viatge, d’ell i de tota la seva família, això tampoc va millorar l’avaria però va millorar l’emprenyada que duien. Van poder aparcar el cotxe prop a la plaça de la Bastilla. Al fnac hi venien entrades pels espectacles, clar que tot estava esgotat. Per dins de un parell de setmanes, cap problema, podien aconseguir entrades per diferents concerts, però per avui, no res. Ho van deixar corre.
Van aprofitar per fer un volt pel barri del Marais, un barri de cases senyorials del segle XVII, amb magnífics patis interiors. Al forn au Lévain du Marais van comprar els millors croissants de Paris i tot passejant, per la Rue de Saint Antoine, van comprar xocolata a Lenotre i una botella de xampany (cava deia en Jaume, xampany corregia ràpidament la Pili) a una botiga de la cadena Nicolas. Van entrar a prendre uns vins a un ‘bar a vins’ de la porxada plaça de les Vosges mentre discutien sobre que fer amb el tema del cotxe. De moment decideixen tornar al hotel, deixar el cotxe al aparcament i intentar trucar al servei d’assistència que proporciona la pòlissa d’assegurances del cotxe. Una vegada l’avaria estigui en vies de solució aniran a la torre de Montparnasse, que queda molt a prop del hotel, Des d’allà podran gaudir de les vistes de Paris.
Dit i fet, tornen al hotel, deixen el cotxe al aparcament i pugen a l’habitació. Intenten trucar a la companyia d’assegurances però la falta de cobertura obliga en Jaume a sortir del hotel mentre la Pili queda a l’habitació.
En Jaume inicia una marató de trucades pel mòbil, cadascuna comporta, a més a més, diferents intents. En cada trucada dona totes les explicacions de nom, matricula, situació, avaria, i detalls i detalls i detalls. I en cadascuna rep un nou numero de telèfon a on tornar a trucar i a on tornar a donar les mateixes explicacions. Per fi aconsegueix el contacte correcte, dona de nou les explicacions i la resposta es que un mecànic vindrà a revisar el cotxe per veure si es pot arreglar. Ha passat una llarga estona al telèfon però sembla que els problemes comencen a solucionar-se. En Jaume puja corrent a l’habitació a explicar a la Pili el resultat de les converses. La habitació està buida. La Pili no hi es.
En Jaume està tranquil.
“Deu està trucant als quatre fills i a la neta. Total vint-i-cinc minuts” pensa. Per passar el temps agafa l’Avui d’ahir i fa un sudoko. Després d’una estona deixa el sudoko. Ha fet l’error de sempre: dos números iguals a la mateixa fila. Surt del hotel i intentar trucar-la pel mòbil.
“Hola soc Pili, si vols deixa un missatge i ja et trucaré …”.
“Ja ho se que ets la Pili, però on coi estàs”.
Torna a l’habitació amb l’esperança de trobar-la allà, però no, la habitació segueix buida. El temps va passant, ja fa més de mitja hora que no té noticies d’ella. La tranquil·litat va desapareixen del seu cos, i sent com els nervis si van apoderant d’ell. Baixa a recepció i pregunta si saben quelcom de la Pili, la seva parella. A la recepció, un noi i una noia, relativament joves i amb aire de superioritat se’l miren de dalt a baix.
“Això del menyspreu sembla que es cultura d’empresa”. Dedueix.
No, a recepció ningú la vist. Truca a l’Oriol per saber si la seva mare fa poc que ha parlat amb ell.
“Ara mateix li comentava a la Emília la sort que teniu els jubilats de poder anar a Paris per aquestes dates i nosaltres aquí treballant” contesta l’Oriol. “Que passa alguna cosa” afegeix.
“No trobo la teva mare, pensava que igual t’havia trucat”.
L’Oriol no sap res de la seva mare. Des d’ahir no han tornat a parlar. Es queda intranquil. En Jaume truca a tots els fills de la Pili i aconsegueix preocupar-los a tots. En aquells moments s’adona que des de recepció els superdotats li estan fent senyes.
“Deuen tenir noticies de la Pili”, pensa mentre s’acosta al taulell. No son noticies de la Pili lo que li espera a recepció, si no el mecànic que la companyia d’assegurances li ha enviat per solucionar l’avaria del cotxe. L’home ha arribat amb un cotxe grua per si de cas es necessari emportar-se el Mercedes. Baixen al garatge i es troben en la sorpresa que el cotxe no hi es.
“La Pili no hi es, el cotxe no hi es, Pili i cotxe no hi son. Estaran junts ?”.
El mecànic addueix que te molta feina per esperar que apareguin els desapareguts i que sentint-ho molt ha de marxar a complir altres missions que te encarregades. Ha passat mes d’una hora sense senyals de vida de la Pili i la sensació de angoixa es cada vegada més forta. Una trucada de l’Oriol no ajuda a calmar l’estat d’ànims, al contrari, li fa augmentar el desconcert. Torna a recepció i demana que vingui la policia. Després d’insistir amb energia aconsegueix que els poderosos nois de recepció al posin en contacte telefònic amb Monsieur Lacroix, inspector de la gendarmeria de Paris. Com pot li explica la situació en que es troba. Una veu amable li respon que fins que no passin vint-i-quatre hores no es pot fer una denuncia per desaparició, que no es preocupi, que dintre de poc segur que apareix la Pili, que estarà fent compres, que Paris es Paris, que una dona a Paris es com un nen a una tenda de llaminadures, que …. Evidentment no en te ni idea de com es la Pili, li contesta en Jaume. L’inspector s’adona del seu trasbalsament i li promet que l’anirà trucant per estar al corrent de la situació.
La conversa telefònica amb la policia la deixat xafat.
Des de l’altre punta del hall del hotel observa com un cambrer li fa senyals amb els braços tot indicant que s’hi apropi. El cambrer li explica que una senyora, amb un abric de pell, ha deixat una nota per entregar al senyor de l’habitació 260. Si no li havien donat abans la nota era per culpa del canvi de torn i que el cambrer anterior s’havia oblidat. Ara ho havia recordat, i havia trucat per telèfon.
En Jaume llegeix la nota amb ansietat.
Nota de la Pili:
Hola,
El telèfon no te cobertura.
Tenia tremolós, per una baixada de sucre suposo, i he anat al bar a beure una coca-cola. El noi del bar m’ha comentat que hi ha un taller de la Mercedes aquí a la cantonada. Agafo el cotxe i m’han vaig corrent a veure si poden arreglar l’avaria.
Petons. Pili.
S’assabenta d’on es el taller mecànic i surt del hotel cap al Boulevard Pasteur, cap a l’adreça que li han indicat. Pel camí rep una trucada d’en Adrià, el fill petit de la Pili, que vol saber on para la seva mare. Li comenta les noves i bones noticies, la carta i que va cap el taller. Rep una trucada del inspector Lacroix. Li comenta les noves i bones noticies, la carta i que va cap el taller. En Lacroix, li recorda que si ja ho deia ell, que la seva experiència, que …..
Arriba al taller, l’adreça es correcta, el taller esta on te que estar, però esta tancat. Torna corrent cap a l’hotel. No, no hi ningú altre taller mecànic a prop. Rep la trucada d’en Marc, un altre fill de la Pili, un dels bessons.
“La vostre mare, continua desapareguda”.
La Pili havia intentat trucar en Jaume pel mòbil, però estava sense cobertura i a més a més amb la bateria quasi esgotada. Va tancar el mòbil i va escriure la nota. Una vegada deixada la nota al bar del hotel, havia agafat el cotxe i enfilat cap el taller, pensava que era important arreglar el cotxe lo abans possible sense esperar la reacció de la companyia d’assegurances, que igual tardava hores en donar senyals de vida.
El taller estava tancat excepte una petita porta lateral. Deixa el cotxe aparcat al gual i entra al taller per la porteta. De les ombres surt un home, marroquí per les aparences, i que, per les aparences, no sembla un mecànic. La Pili comença a explicar-li la situació, l’avaria, li senyala el cotxe, li dona tota classe de detalls. El moro mira encuriosit el cotxe i poc després entra de nou al taller on passa una certa estona, pel que sembla i pel que s’ha sent, discutint amb algú altre, però amb les llums del taller apagades no es possible esbrinar en qui. La Pili comença a impacientar-se, no sap si marxar o quedar-se. Pensa que potser no ha estat una bona idea venir al taller, però ja està fet. El moro surt acompanyat per altres dos persones, per les aparences també semblen moros, i que, per les aparences tampoc semblen mecànics. Un dels moros, que du un gros bigoti i per lo vist es el cap dels tres, li comenta la necessitat de donar una volta amb el Mercedes per provar el canvi de marxes. Abans que la Pili pugui contestar, els tres moros han tancat la porta del taller i han pujat al cotxe, un d’ells carregat amb una motxilla. Ella, una mica atabalada pels esdeveniments hi puja també. El cotxe arrenca amb la Pili als seients del darrera i amb la sospita, cada vegada més arrelada, que els moros, segurament no seran mecànics i segurament si, seran lladres. Observa que s’allunyen del hotel i quan inicia una forta protesta, el moro del gros bigoti li diu que calli, que no es preocupi, que no volen més que el Mercedes, que una vegada estiguin a les afores de Paris la alliberaran en un àrea de serveis, però ara que estigui quieta i no es faci la valenta, ni intenti cridar l’atenció de la policia. La Pili s’ha quedat callada, les seves sospites s’han convertir en realitats, pel seu cap passen negres cabòries, veu la torre de Montparnasse, a hores d’ara tenia que estar amb el Jaume allà dalt, gaudint de les vistes de Paris, xalant del viatge, i no dins del Mercedes amb tres moros, que la miren amb intencions poc clares, potser no la matin, però segur, que abans de alliberar-la ho passarà força malament, segur que voldran abusar sexualment d’ella. La cosa pinta malament, molt malament.
El Mercedes corre amb la segona a fons cap els Invalides.
De cop i volta un policia atura el cotxe. Enfront del Mercedes un escamot de policies, amb uniforme antidisturbis, es troba en formació a l’aguait d’un enemic desconegut, però que immediatament deixa de ser-ho. A l’altre banda del carrer apareixen els primers manifestants i darrera els primers, molts més. Les pancartes de la manifestació son clares ‘Fora Sarkozy’ ‘Fora la llei de funcionaris’. El camp de batalla està preparat, els milers de manifestants a l’esquerra del cotxe i el cordó antidisturbis a la dreta.
La Pili, seguint un impuls irresistible, obra la porta del cotxe i rodola per terra, l’abric de pells esmorteix la trompada, s’aixeca i comprova que es troba entre la manifestació i força antidisturbis. Per darrera, sent, intueix, que algú ha sortit del cotxe. No s’ho pensa dues vegades i corre tan com pot cap a la manifestació. Per un moment recorda els vells temps en que com a militant del psuc corria davant dels grisos. Com si esperessin aquesta senyal la policia carrega contra els manifestants. La Pili es troba al bell mig entre la policia i la manifestació. Queda quieta tapant-se la cara amb les mans, esperant la esbatussada que li pot arribar per qualsevol lloc. Amb els ulls tancats sent el vent que fan els antidisturbis al passar pel seu costat, però sense tocar-la. Poc a poc obre els ulls i mira al voltant seu, s’han adona que el Mercedes ja no hi es, els lladres han aconseguit donar mitja volta i han fugit. La Pili ha quedat lliure. Tot el cos li fa mal, talment com si un ramat d’elefants li ves passat per sobre. Està cansada, esgotada, però lliure.
Tremolosa camina una estona sense rumb. Arriba a una gran avinguda. Des del mig de l’avinguda mira cap a l’esquerra i veu l’arc del triomf, mira cap a la dreta i veu l’obelisc de la plaça de la Concorde. Darrera l’obelisc una gran noria li tapa el Louvre, però tant si val, reconeix perfectament on es troba. Camina cap a l’arc de triomf fins al carrer Jean Mermoz i entra en una de les cafeteries més xic de Paris, on serveixen el millor te. Un te importat directament de Delhi. La cafeteria Handmade. Seu en una taula i demana una tassa de xocolata amb melindros. Tanca els ulls, mica a mica es va tranquil·litzant, mica a mica es va assossegant.
Obre el mòbil, té cobertura, truca al Jaume.
“Hola estic be. Vine a buscar-me. Estic a la cafeteria Handmade, prop dels Champs Élysées, prenent una tassa de xocolata calenta. Quan arribis t’ho explicaré tot.”
En Jaume rep la trucada quan es troba a la porta d’entrada del hotel, acaba de parlar amb Monsieur Lacroix donant-li compte de la nova desaparició de la Pili. La trucada el tranquil·litza i a la vegada l’esperona i l’omple de nova força i vitalitat. Demana un taxi a recepció, però no ni han, estan de vaga. Els metros tampoc funcionen, ja ho sap, estan de vaga. Torna a trucar en Monsieur Lacroix, tot esperant que posin a la seva disposició un cotxe de la policia, però en aquests precisos moments no poden atendre’l, tindria que esperar per lo menys un parell d’hores. Recorda que a l’habitació te un xandall i unes sabatilles esportives que sempre porta en els viatges per si té l’ocasió de fer una mica de footing.
En Jaume amb xandall i sabatilles esportives corre pel Boulevard dels Invalides en direcció als Champs Elisees. Ha agafat una velocitat de creuer de un quilòmetre cada set minuts, si augmenta la velocitat corre perill de quedar esgotat molt abans d’arribar a la meta. Passa pel costat dels museu Rodin. A través de les reixes del jardí del museu contempla les estàtues de bronze que es poden mig entreveure. Potser més tard, o demà, podran venir i entrar al museu i contemplar-les i gaudir-les. Però ara sols hi ha un objectiu: Seguir Corrent a la recerca de la Pili.
El telèfon sona, es una trucada d’en Adrià. Contesta esbufegant, que la Pili ha aparegut, que es troba en una cafeteria acompanyada per una tassa de xocolata.
En Jaume continua fent footing: L’Hotel des Invalides, pont Alexandre, Els Invalides, Petit Palais, Gran Palais ….
Una nova trucada. Ara es l’Oriol. En Jaume, estossegant, asmàtic, amb el cor bategant a mil per hora contesta que la Pili ha aparegut, està en una cafeteria acompanyada per una tassa de xocolata.
La cursa continua. Arriba als Champs elysee, i galopa cap a la cafeteria.
Entra tot esbojarrat xocant amb un cambrer. De poc no cauen tots dos per terra. Demana disculpes i comença a buscar la Pili tot atabalat. No la veu. Torna a buscar-la, ara taula per taula de forma controlada i sistematitzada. La Pili no hi es. La truca pel mòbil…
“Hola soc Pili, si vols deixa un missatge i ja et trucaré …”.
El cambrer, superat l’ensurt inicial, el mirava encuriosit i divertit a la vegada. En Jaume se li apropa i li pregunta per la Pili, una senyora amb un abric de pells que havia demanat un tassa de xocolata. El cambrer fa memòria, moltes senyores soles en passat per la cafeteria i moltes d’elles en demanat una tassa de xocolata, no les te presents a totes , però… si!!, si recorda una senyora sola, alta, molt maca, preciosa, amb un abric de pell. En Jaume, encara que totalment d’acord ja li comença a molestar l’entusiasme del cambrer. El cambrer recorda, perfectament, que li havia demanat xocolata amb melindros i un got d’aigua. Li va fer canvia dues vegades el got per que no el veia prou net. En Jaume va esvair qualsevol dubte era la Pili.
“Be i que ha passat, on es la senyora ?”
El cambrer contesta que a la senyora no li havia assentat prou be el xocolata, i s’havia marejat una mica. Menys mal, que havia trobat dos persones, àrabs per les aparences que semblaven ser amics d’ella i se l’havien endut del local.
L’esgotament d’en Jaume s’anava estenent per tot el seu cos i tota la seva anima.
“Pili, estimada Pili, On punyeta estàs”.
Rep una trucada del Oriol, Marc, Roger i Adrià que estan celebrant lo que ells pensen que es el retrobament de la Pili.
“La Pili ha tornat a desaparèixer” contesta.
Marca el telèfon de comissaria i parla de nou amb l’inspector Lacroix.
Es fosc, molt fosc. El primer pensament es que es troba en un forat, un forat profund. Li fa mal el cap, es deu d’haver donat un cop. Per tant, ha caigut per un forat i s’ha donat un cop al cap. Intenta moure el seu cos adormit. Unes punxades s’estenen des de l’arrel dels cabells del cap fins la planta dels peus, la cama dreta, sobretot, li fa un dolor terrible. Segurament el forat deu ser ple de cactus i les punxes se li han clavat per tot el cos. Ja recorda, te nou anys, han anat a buscar aigua amb el cavall, ella i la seva cosina. Està a casa dels seus padrins al Puerto de Santa Maria. A la tornada no ha vist el forat, un forat amagat i ple de figueres de moro. Cap problema, ara cridarà, la trauran del forat, li trauran les punxes, li curaren la cama i podrà tornar a jugar amb la seva cosina.
Escolta com dues persones estan parlant entre elles.
Deuen haver caigut també al mateix forat, pensa la Pili.
Per l’entonació dedueix que no son del Puerto de Santa Maria, més aviat semblen àrabs.
El soroll del motor s’atura. No s’han havia adonat però tota l’estona el soroll d’un motor estava allà, com un fons musical que marcava el ritme monòton d’una cançó ja oblidada.
L’ajuden a sortir del forat, entren a la casa, pugen unes escales, traspassen portes i per fi la seuen en una cadira.
Mica a mica la droga va perdent força i la Pili va guanyant consciència. Els lladres, la manifestació, la fugida, la cafeteria, el xocolata, el gust especial del xocolata, el mareig. De cop i volta, tot li ve a la memòria. Algú li devia posar droga al xocolata. Però qui i per que. Una idea li pertorba, un jec àrab. Si !. Ha estat segrestada per un jec àrab i acabarà en un harem al mig del desert. Si ho pensa millor, la situació no es tant dolenta tenint en compte la crisi immobiliària en la que esta submergida.
Els àrabs al adonar-se del despertar de la Pili comencen a fer-li preguntes: on es el seu marit, on te el cotxe, on son les claus de casa, el telèfon de casa, … . Ella no entén res, i comença també a fer preguntes: per que l’han segrestada, que volen d’ella,…. Ells no entenen res. Ningú entén res.
El timbre de la entrada ressona per tota la casa. Un soroll metàl·lic i agressiu que te la virtut de fer callar a tots tres. Després del primer moment de sorpresa un dels àrabs baixa a obrir la porta. Instants més tard torna a entrar a l’habitació en companyia d’un tercer àrab. El nou vingut mira la Pili i llença un crit de ràbia i desengany. Enfurismat es girar vers als segrestador vomitant tot un seguit de recriminacions i insults. Ella observa l’escena aterrida. Després de esgotar tots els insults coneguts el tercer àrab es gira cap a ella i apuntant-la amb el dit pregunta:
“Et vous, madam, qui es ?”.
Està clar, l’han confós. L’objectiu del segrest devia ser una altre senyora prenent una tassa de xocolata amb melindros. L’aire de gran senyora, l’abric de pells, la seguretat en si mateixa, la figura, la fisonomia d’ella, tot devia ser molt semblant a l’objectiu cobejat.
Els tres àrabs parlen entre ells mirant-se de quan en quan a la Pili. Sembla per fi que arriben a alguna conclusió. Dos dels àrabs marxen. El so de la porta d’entrada obrint-se i tancant-se assenyala que en sortit fora de la casa.
A la habitació resten ella i un àrab. Un àrab que ha quedat com a guardià. El guardià surt de la habitació i li porta un te. A la Pili li ve de gust prendre quelcom calent, però si fixa en que el got no està prou net. L’àrab surt i porta un altre te per ell. El guardià torna a sortir i la Pili canvia els gots per que el del guardià li sembla més net. El guardià entra amb dos porros. Li ofereix un porro a la Pili. L’àrab i ella es fumen el porro mentre prenen el te. No parlen, sols te i porro.
No passa massa estona quan el guardià, suaument, relliscant, cau de la cadira a terra. La Pili si acota al seu costat observant els ulls vidriosos del àrab i s’han adona que està drogat. Un droga que era per ella. No s’ho pensa dues vegades i fuig escales avall. Troba la porta d’entrada tancada i puja de nou corrent les escales, cap a l’habitació, registra al guardià, troba les claus, les agafa i de nou escales avall. La porta d’entrada té dues tanques, busca les claus, nerviosa li costa trobar les bones, intenta obrir les tanques. La porta no s’obra. Torna a provar-ho primer obra una tanca després l’altre. La porta no s’obra. Canvia la seqüència primer l’altre després una. Per fi no sap com ho ha fet, però la porta s’obre, surt a un pati interior i al carrer, a la llibertat. Sent passos darrera, no es gira, es posa a córrer, a córrer sense parar fins arribar a un carrer on hi ha molta gent. Sols llavors envoltada de gent s’atura.
El mòbil no té bateria, no pot trucar en Jaume, però sap que ha de fer: buscar un policia que la porti fins l’hotel.
Eren dos quarts de set del vespre. La nit s’havia apoderat de Paris. Les llums de la ciutat no eren especialment exuberants, potser l’ajuntament feia estalvis de llum, tal com en feia de aigua deixant quasi totes les fonts ben seques.
La Pili caminava mig atabalada, el dolor havia insensibilitzat el seu cos però tenia fred. Un fred que penetrava a través del abric, de la carn, fins arribar als ossos Es va recolzar a la paret i va buscar el nom del carrer. No va trobar cap placa. Sempre li passava lo mateix, quan buscava el nom d’un carrer desapareixien tots els rètols. Per fi el va trobar “Rue de la Paix”. Pel carrer hi caminava força gent però de policia res de res.
Va mirar cap amunt del carrer. Va veure un gran edifici, imponent però poc esvelt, amb una gran escalinata, columnes i cúpula xafada , va reconèixer “La Opera de Garnier” . Estava a un lloc cèntric, no a les afores de Paris com pensava.
Va anar caminant cap avall del carrer. Seguia sense topar en cap policia.
Una gran plaça es va obrir davant d’ella. En mig de la plaça un font seca li donava la benvinguda. Una plaça dura, sense jardins, però amb un aire de calidesa i romanticisme que li va colpí a pesar del esgotament. Estava insensible, col·lapsada, aliena als estímuls externs, sols sentia el fred. Va apropar-se a la font. L’hotel Ritz lluïa amb elegància la seva façana, invitant als clients, que s’ho podien permetre, a entrar al seu esplèndid interior.
A l’altre banda de la plaça va veure una llum blanca, potent, com un far enorme. Ella es va sentir com si fos un nàufrag en mig de la tempesta. No si podia resistir, la força de la llum exercia un poder d’atracció extraordinari, com un imant atraient una petita llimadura de ferro. Al rètol de la botiga es podia llegir: MIKIMOTO. Si va apropar i es va deixar embolcallar per l’atmosfera de tendresa i caliu. Va entrar en un altre dimensió, les joies de forma elegant s’estenien a lo llarg del aparador. Els collars de perles li transmetien tranquil·litat, la perfecció dels fermalls, serenor. Hipnotitzada davant tanta bellesa, es deixava acaronar per les ones marines que irradiaven les perles. El fred ja no era tant intens. Un collar de perles barroques la va transportar a un estat d’abducció profund. Es va oblidar de tot, del segrest, dels problemes immobiliaris, d’en Jaume, dels fills. En el mon sols existien les perles i ella , ella i les perles. Va recolzar el cap sobre el vidre del aparador. S’hi va passar una bona estona.
“Avez vous des probleme ?”.
Un policia era al seu costat.
En Jaume havia tornat a l’hotel caminant. Tota l’energia que tenia a l’anada havia desaparegut al instant. Es trobava cansat, perdut. Havia parlat amb els fills de la Pili. Degut a la nova situació, estaven fent preparatius per venir a Paris.
Una hora més tard un cotxe de policia va venir a buscar-lo per portar-lo a la gendarmeria on l’esperava en Monsieur Lacroix.
***Nota del autor: Encara que la conversa d’en Jaume i Monsieur Lacroix es en francès la traduirem al català per facilitar l’enteniment de la lectura al possible lector.
“Jo crec que no necessitaré pas un intèrpret. Jo soc català de Vilanova i la Geltrú i vaig estudiar francès al batxillerat i hi fet un curset a l’acadèmia ‘La ben plantada’”. Va dir en Jaume.
“Potser vostè no necessitarà cap intèrpret, però jo si. Segurament el seu francès es molt correcta, però farem més via amb un traductor”. Respongué en Monsieur Lacroix.
“Comencem: com és la Pili ?”
“És molt maca”.
“Be això elimina les lletges. Seguim. Edat ?”.
“Uns 58, però sembla molt més jove”.
“Deixem pel moment les característiques físiques. D’on és la Pili ?”
“És catalana. Bueno del Puerto de Santa Maria, però catalana”.
“Vol dir espanyola”.
“Posi catalana amb DNI espanyol”.
“Deixem-ho corre”.
Sona el mòbil d’en Jaume. Un policia li explica que ha trobat la Pili a la plaça Vendome.
La Pili, sota l’abric de pell, està descansant en un banc de la plaça, acompanyada pel policia, quan sent que el cotxe del inspector Lacroix s’atura a prop seu. Deixa de mirar de reüll l’aparador de MIKIMOTO i veu com en Jaume baixa, ensopegant, del cotxe i corre vers ella. Ambdós s’estrenyen, es clouen com un puny, mentre internament juren no tornar-se a separar ni un instant. L’alegria del retrobament supera amb escreix les penes passades.
Ella truca als seus fills per explicar les bones noticies. Ja no serà necessari que facin el viatge a Paris.
Estan a Paris, a l’habitació del hotel, el cotxe ves a saber on para però tant si val. Estan esgotats, morts, però no en dinat i tenen gana. Una trucada a ‘Dix Vins’ els posa en marxa de nou. Si corren encara tenen possibilitats de sopar al lloc desitjat per tots dos. Deu minuts més tard la Pili i en Jaume es troben seient al voltant de la mateixa tauleta minúscula que van sopar ahir, mengen sense parlar, sols es miren, estan contents i son feliços. Mica a mica la romàntica vela es va esgotant. Paguen i tornen a l’hotel, al refugi de la seva petita habitació. Obren el xampany (cava diu en Jaume, la Pili no te esma per replicar) i veuen una copa mentre prenen el xocolata de Lenotre. No tarden en dormir-se. El dia ha estat llarg. Molt llarg.
El dia havia estat ple d’emocions. Els cossos esgotats jeien abraçats sobre el llit. La son no havia tardat en arribar, però era poc profunda. Les experiències diürnes es barrejaven en fantasies nocturnes provocant malsons irreals, fantasmagòrics i tot emmarcat per un seguit de llumenetes que de quan en quan es transformaven en un esclat de focs artificials.
En Jaume va sentir un soroll, semblava reial, però no va fer cas, segur que era fruit de la seva ment desordenada, ara a les llumenetes, als focs artificials s’hi afegien ells so dels coets. La Pili dormia dolçament protegida pels llençols.
Va tornar a sentir el soroll. Una porta s’estava obrint. Una petita escletxa de consciència ve penetrar dins la ment alienada pel malson. Una petita porció de cervell restar a l’aguait de captació de més sorolls, la resta seguia vivint de forma inquieta el esbojarrat malson.
Un brogit llarg de quelcom que s’arrossegava o arrossegaven va invertir les proporcions de cervell dedicades al malson i a l’aguait de sorolls. No hi havia cap dubte a l’habitació hi passaven coses. No estaven sols. Persona, animal o ves a saber que, els acompanyava dins les parets que havien cregut inexpugnables.
Va fer el cor fort, fos al que fos, no hi havia més remei que enfrontar-s’hi. Primer de tot, era necessari aixecar-se i fer una batuda per tot el territori que s’estenia als peus del llit i més enllà. Per tota vestimenta en Jaume portava una camiseta. La Pili no portava ni la camiseta, però no era moments de pensar en la indumentària. A més a més la Pili seguia dormint, ara sense la protecció. La va tapar amb tendresa. Sols faltaria que es constipés.
Va posar els peus a terra i va jeure al llit. Cos i ment pendents del enfrontament que estava a punt de produir-se contra un enemic desconegut però segur que perillós.
De cop i volta sent unes veus potents, fortes, en un idioma desconegut, exòtic. Impulsat per un ressort es posa dempeus i uns milisegons mes tard estava enfrontat a l’alien invasor.
La porta era oberta, no la porta de l’habitació si no la porta lateral, la que donava pas a l’habitació contigua. Palplantat a la porta un xinès amb abric i afermat a una grossa maleta discutia amb un altre personatge fora del marc visual.
Amb la camiseta per cuirassa i les mans als malucs, per donar més sensació de força en Jaume va atacar verbalment als assaltants asiàtics.
“Que hi feu aquí, Sortiu ara mateix. Avisaré a la policia”.
El xinès es va girar. No queda clar si va ser degut el to potent i agressiu emprat pel Jaume o la visió d’un guerrer amb la camiseta del snoopy i les mans als malucs o ambdues coses, però el cert es que l’escamot xinès va donar mitja volta emprenent uns retirada precipitada i poc digna.
La Pili havia saltat del llit i armada amb el paraigües estava ja al costat d’en Jaume per si es necessitaven els seus serveis. Van tancar i afermar la porta. L’enemic havia estat vençut. Van tornar al llit.
Van esmorzar en una cafeteria prop de l’hotel. Un got de llet, un americà descafeïnat espantós i un parell de croissants que si no eren els millors del mon estaven força be.
Com el metro ja funcionava, el van agafar fins el Louvre i van fer una llarga cua per comprar les entrades. Estaven junts. Dos turistes més del gran exèrcit de turistes que visita diàriament el museu. Eren feliços.
Van entrar per l’ala Richelieu i van anar seguint totes les senyals indicadores que marcaven el camí cap el seu destí: La Gioconda.
La sala era plena a vessar. El quadre d’en Leonardo da Vinci al fons. Massa lluny per captar els detalls. Era inevitable esperar que els visitants del davant marxessin i anar avançant poc a poc fins arribar a una distància acceptable. Tenien per una bona estona.
En Jaume va dir:
“Vaig un moment al servei, sobretot, No et moguis per res del mon”.
Va anar corrent i va tornar corrent. La Pili no hi era.
Un esglai va recorre el seu cos.
“Pili !” va cridar com un boig, sense poder reprimir-se.
“iupala !, estic aquí, que passa”.
La Pili va sortir del darrera d’un turista gran i gros que la tapava per complet. No s’havia mogut ni un bri de la rajola on l’havia deixat en Jaume.
Van tornar a l’hotel tot passejant. Feia fred i començava a ploure. Van prendre un entrapà, sols es tractava de poder aguantar fins la nit. Farien la migdiada i anirien a sopar a un bistro, ja escollirien a quin anar. Tenien una llista molt llarga.
Van arribar a l’habitació. La seva petita i estimada habitació. Van assegurar-se que totes les portes estiguessin ben fermades. En Jaume volia trucar a les filles. No hi havia cobertura al hotel, tenia que sortir fora a trucar.
“Pili, per lo que més vulguis, no surtis de la habitació. Falca la porta per que ningú hi pugui entrar. Però per favor que et trobi quan torni”. I en Jaume va marxar.
“Tres filles i un net, son quatre. A cinc minuts per cap, fan vint minuts”. Pensava la Pili mentre s’estirava al llit. Va connectar el televisor, va anar saltant de canal en canal. No feien res que li interessés. Va tancar el televisor. Va obrir un llibre. No tenia ganes de llegir. Va tancar el llibre. Havia passat mitja hora. En Jaume no tornava.
Va tornar a connectar el televisor. Va tornar anar saltant de canal en canal. Va tornar a tancar el televisor. Va tornar a obrir el llibre. Va tornar a tancar el llibre. Va mirar el rellotge. Havien passat tres quarts d’hora. En Jaume no tornava. No era normal.
Va obrir la porta i va mira al passadís. No hi havia ningú. Tot tranquil. Va baixar a recepció i va preguntar per en Jaume. No !, ningú l’havia vist. Va preguntar al bar. No !, ningú l’havia vist. El va trucar al mòbil. No va tenir resposta.
Va pujar a l’habitació amb l’esperança de trobar-lo quan entrés. En Jaume no hi era. Va tornar a repetir la seqüència operativa anterior. Cada vegada més nerviosa, més inquieta, més angoixada.
Feia dues hores de la marxa d’en Jaume. La Pili va baixar a recepció i va tornar a preguntar i va tornar a rebre la mateixa resposta.
La Pili agafa el mòbil i marca el telèfon de l’inspector Lacroix.
