En record d’un amic.
En Fernando morí.
Quan vaig trucar per telèfon em van dir que feia dos dies que havia traspassat. Ningú em va avisar. No vaig anar al seu enterrament. No vaig localitzar la seva dona ni els seus pares. No vaig poder donar el condol a ningú més que a mi mateix.
Una setmana abans m’havia trucat:
-Jorge pasa a verme, quiero consultarte sobre un ordenador.
Potser havien passat dos anys des de l’última vegada que ens havíem vist, però no era res estrany, de fet ens retrobàvem cada tres o quatre anys. Un o l’altre agafava el telèfon, ens trucàvem i quedàvem per veure’ns. Anul·làvem qualsevol compromís i anàvem a dinar plegats. Repreníem la conversa com si haguéssim estat veient-nos a diari. Ens ho explicàvem tot. Els nostres problemes, les nostres alegries, els secrets, les angoixes, els sentiments, fins i tot els més íntims. En Fernando era el meu amic.
Vaig arribar al seu pis, un esplèndid pis del carrer Ganduxer. Ell mateix va obrir la porta. Vaig tenir una forta impressió, davant meu en Fernando m’era irreconeixible. Cabells blancs, ulls ensorrats, prim, demacrat…
-Estoy luchando contra un càncer de pulmón,….
Acabava d’arribar dels Estats Units, havia estat en una clínica oncològica durant 3 mesos. Ara era a casa per continuar el tractament a Barcelona. Estava embolcallat per la seva família, els pares s’havien instal·lat a casa seva. Els vaig saludar. Ens van deixar sols.
Va comentar no sé què sobre un ordinador que volia comprar. Era una excusa per parlar. Vàrem estar junts molt de temps, tres, quatre hores, tot el que ell va voler. En Fernando volia xerrar i sobretot recordar i recordar i recordar.
-Llámame dentro de unos días. Adiós Jorge.
El vaig tornar a mirar per últim cop. Quan baixava per l’ascensor no podia reprimir les llàgrimes.
Dos anys abans estàvem dinant a l’Ànec groc, un restaurant del passeig de la Bonanova. Estava eufòric, feia temps que volia explicar-me que per fi les coses li anaven força bé. Jo ja sabia que ell i un parell més de socis, tenien una empresa d’importacions de productes químics. Però ara l’empresa, després d’uns inicis vacil·lants, estava assentada i les perspectives eren encara millor. Em va dir el que facturava anualment i vaig pensar que la xifra era errònia. S’havia comprat un pis al carrer Ganduxer de més de doscents metres quadrats.
-Tiene un jardín comunitario de más de dos mil metros cuadrados ….
Definitivament vaig pensar que s’estava fent un embolic amb els números. Parava poc a casa, viatjava molt a l’estranger i a la resta de l’Estat. Vam fer una revisió de la nostre situació i com sempre vàrem acabar parlant del Barça. Després de dinar anàrem a casa seva. Vaig veure el pis i vaig concloure que sí, que el pis feia més de dos-cents metres quadrats, que el jardí era enorme, i que la xifra de facturació de l’empresa era la que m’havia dit. Va arribar la seva dona i la vaig saludar; la coneixia poc, era la tercera o quarta vegada que la veia. Com cada vegada em va donar la impressió de distanciament, d’un dissimulat disgust. Potser creia que jo representava un passat on ella no hi tenia cabuda. En Fernando es va casar cap als trenta cinc anys, una mica tard tenint en compte els costums de l’època, i havia conegut la seva dona un parell d’anys abans.
Era el 20 de maig de 1992. 1992, l’any en que Michel Jackson amb “Black or white” i Elton John amb “The one” pegaven fort, l’any de les olimpíades. Però aquell 20 de maig tot això quedava lluny, molt lluny. Aquell dia era un dia molt esperat, molt especial. El Barça jugava la final de la copa d’Europa a Wembley. El Barça va guanyar. El Barça campió. Va sonar el telèfon.
-Jorge,… campeones,…. Steaua,…
Era en Fernando clar, el vaig conèixer de seguida, encara que la veu mig pastosa i els sanglots el feien difícil d’identificar. Era evident que no podia parlar. Es va posar al telèfon la seva dona.
-Està com a boix, borratxo perdut, nomes parla de tu, i no sé què més de Sevilla i Steaua.
Li vaig dir que no es preocupés, que ho entenia, que ja els trucaria dies després, quan els efectes de l’alcohol s’haguessin esvaït. Vaig tornar davant del televisor. El gol del Barça es repetia i es repetia, però jo ja no hi era. Els meus pensaments havien volat cap a l’any 1986, cap el set de maig de 1986. Dies abans en Fernando i jo ens havíem trucat i quedat per veure per televisió la final de la Copa d’Europa entre el Barça i Steaua de Bucarest. Ho veuríem sòls, sense entrebancs. Era la segona vegada que el Barça arribava a la final, la primera es va perdre, però aquesta s’havia de guanyar, el Barça era molt superior, no tenia rival. Per a nosaltres era la culminació d’un trajecte. El final d’una etapa. Haver fet el màxim. Per fi el Barça guanyaria la final i seria campió d’Europa. Tot estava preparat, la botella del cava al refrigerador esperant el final de l’esdeveniment. Tots dos asseguts davant del televisor, amb les bufandes blaugranes al coll i una trompeta a la boca. El partit va començar. I va acabar tal com havia començat: zero a zero. En Fernando i jo ens miràvem. Ara venia la pròrroga, el gol,la victòria, l’apoteosi final. La pròrroga va començar. I va acabar tal com havia començat: zero a zero. En Fernando i jo ens miràvem. Ara venien els penals, els gols, la victòria, l’apoteosi final. La tanda de penals va començar. I va acabar sense que el Barça fos capaç d’haver marcat ni un sòl gol. No ens ho podíem creure, ni final de trajecte, ni etapa tancada, ni màxim aconseguit, ni res de res. Ens vam abraçar, vam plorar, ens vam beure la botella de cava i ens vàrem dir adéu.
En Fernando es va casar a Poblet. Va ser una boda espectacular: el viatge fins a Poblet, la cerimònia, la visita al monestir, el banquet de noces. Molts invitats, dos-cents o trescents, no ve d’aquí. Tota la família de la núvia, tota la família del nuvi, tots els amics de la núvia, i dos amics del nuvi: l’Enric i jo. En Fernando, l’Enric i jo havíem estat inseparables. Des de feia un temps l’Enric s’havia anat deslligant, però a la boda ens vam retrobar els tres. En Fernando estava content, eufòric, exultant. Tot ho tenia controlat. Per a ell començava una nova vida. Però per a nosaltres dos jo sabia que tot seguiria igual.
Un parell d’anys abans havia comentat:
-Tengo novia y quiero presentártela…
No era cap novetat, vaig pensar. En Fernando sempre tenia una novia. No sempre la mateixa és clar. Però aquesta vegada semblava que la cosa era més seriosa, fins i tot parlava de casarse. Va venir amb la novia a l’àtic del carrer Pi i Margall.
-Niñas ha llegado el tío Fernando…
Cridava pel pis, mentre perseguia i jugava amb les meves filles. La xicota, més reservada, s’ho mirava incrèdula. Estic convençut que ella desconeixia aquesta faceta d’en Fernando. Ell, quan estàvem junts, es transformava i tot tornava a ser com abans. Jo, quan estàvem junts, em transformava i tot tornava a ser com abans..
Mancava una setmana per a la jura de la bandera, en Fernando i jo estàvem a la “cantina” menjant un parell d’ous ferrats. El dinar d’aquell dia havia estat un arròs amb pollastre que no es podia menjar. No vaig poder empassar-me ni una cullerada. El pollastre no en tenia cap culpa, però es que aquella gent cuinava només amb les parts més innobles de l’animal. Havíem demanat les pròrrogues convenientment a fi d’aconseguir anar el mateix any al campament de “Los Castillejos”. Havíem de fer la mili i les Milícies Universitàries semblaven ser un mal menor. No estàvem a la mateixa “compañía” però aconseguíem veure’ns a diari.
-Verdad que no hay más remedio, pues a pasarlo lo mejor posible…
Jo estava enfonsat, no podia pair estar perdent el temps fent rucades en mig d’aquelles muntanyes. Des de la Mussara s’albiraven les llums de les poblacions de la costa daurada, el món lliure i jo em trobava allí a dalt, lligat, empresonat. Fernando ho tenia molt més clar, no patia, no s’angoixava, no li agradava, però eren només que uns mesos, després tot tornaria a ser igual. A més a més dins d’una setmana ens donarien un permís de quinze dies i de nou tornaríem a ser persones normals. Per la “jura de la bandera” tothom tenia permís. Tothom, menys una persona per “companyia”. Un sorteig era el mètode emprat per escollir al desgraciat. En la meva vida no m’ha tocat mai res en un sorteig però aquell dia vaig ser l’ escollit per la sort, per la maleïda sort. Aquella tarda, al retrobar-nos, vaig plorar, vaig plorar de pena i de ràbia. Fernando va demanar quedar-se en el meu lloc. No va ser possible. Em va estar acompanyant fins l’últim moment. Va marxar en el darrer autocar.
La portera de la casa d’en Fernando tenia una filla. Al Fernando li agradava la filla de la portera. Era més aviat baixeta i estava una mica pleneta, no grossa, no exuberant, però sí abundant. En Fernando sempre parlava dels avantatges que proporcionava sortir amb una noia esplèndida. Encara que els seus cànons de bellesa i els meus no coincidien exactament, jo reconeixia que tenia raó en moltes de les seves afirmacions:
-Más vale que sobre, que no que falte,… –
Llegeix…. La filla de la portera.
Llegeix…. La Pica d’Estats.
Férem carreres diferents, ell la llicenciatura de química, jo l’enginyeria industrial, però estudiàvem junts. Quedàvem per estudiar en general per les nits. Algunes temporades fins i tot una nit per setmana, la dels divendres. El lloc més adient era a casa de l’Enric, que també feia la carrera d’enginyeria industrial. Tenia un despatx enorme, on hi cabíem tots tres, un tocadiscos amb els últims èxits i una mare estupenda que ens preparava una safata plena de pastes, entrepans, cafè, llet, refrescos,…. L’hora de trobada era cap a les deu de la nit. Un entrepà de pernil de “jabugo”, un cafè amb llet i la … centramina, una pastilleta miraculosa que ajudava a passar les nits ben desperts. La primera hora passava ràpidament entre salutacions, l’entrapà, selecció dels discos, planificació del resta de la nit,… Una hora després la centramina començava a fer el seu efecte i venia una etapa d’eufòria descontrolada, explicàvem acudits, les últimes anècdotes, escoltàvem discos i sobretot rèiem, rèiem molt, de moltes coses, de totes les coses. A continuació venia una fase més controlada, més relaxada, una fase que aprofitàvem per treballar. El volum del tocadiscos es baixava i atacàvem els llibres o apunts intentant absorbir-los, deglutir-los, sense pensar en l’interès que en la nostre vida futura podia arribar a tenir el saber resoldre problemes sobre el càlcul integral o tensorial.
La nit s’anava cremant, ara el tocadiscos emetia uns boleros. Lucho Gatica cantava allò de “disen que la distansia es el olvido …”. Havia arribat el moment de les confessions. Els llibres s’anaven fonent. Cadascú bolcava a l’exterior les il·lusions, les frustracions, les alegries, les penes, les decepcions, els problemes sentimentals. La malenconia s’anava apoderant del despatx. Era l’hora de plegar. A les sis de la matinada en Fernando i jo sortíem de casa de l’Enric. Tot caminant continuaven les confidències. Primer ell m’acompanyava a casa meva a la Torrassa. Després jo l’acompanyava a casa seva a Collblanc. Després desfèiem un altre vegada el camí i a mitja distància entre ambdues cases ens dèiem adéu i definitivament ens separàvem.
-“Jorge me han dado la dirección de un bar donde van chicas alegres….”.
Llegeix…. Un bar de noies alegres.
Em trobava totalment ensorrat, no tenia esma per moure’m, el cap em donava voltes, a l’estómac una sensació de buidor, i el cor oprimit per una mà virtual que l’estrenyia sense pietat. La noia de la colla del gratacel, aquella noia que em tenia aclaparat, amb la que havia anat de festa, i que fins i tot havíem anat sols al cinema, aquella noia estava ballant amb en Pablo. Era un diumenge qualsevol, en Fernando i jo havíem anat al Camp Nou a veure el Barça. A les vuit es feia una festa als locals del Bar Bou. No era una festa de la nostra colla de Collblanc, era organitzada per la colla del gratacel, però hi estàvem convidats. Quan vam entrar al local del Bar Bou, en Fernando va buscar la seva parella i la va trobar. Jo vaig buscar la meva i la vaig trobar. La vaig trobar ballant amb en Pablo. El cop havia estat molt dur. Ara estava assegut a l’exterior del Bar Bou, el cap sobre el braç i aquest sobre la taula. Vaig sentir una mà a l’esquena. En Fernando havia deixat a la seva noia i venia a consolar-me. Sortirem del local i enfilàrem cap al mercat i a caminar i caminar i caminar. Hi vam estar molta estona. Jo li anava abocant totes les meves frustracions, els meus desencisos, les meves il·lusions malmeses. Ell anava escoltant i callant. Sols estava allà, però era el que jo necessitava. De mica en mica les frustracions, els desenganys i les desil·lusions van anar perdent força. De mica en mica la claror va anant fent fora la foscor. De mica en mica la vida va anar agafant color i escalfor. Retornàrem al Bar Bou, la festa havia acabat, però no importava. Tot estava al seu lloc. En Fernando i jo acabàrem parlant del Barça, com sempre.
“Electricidad Tormo”. El rètol de la botiga estava totalment il·luminat. A l’aparador, desenes de llànties enceses atreien els vianants que passaven pel carrer. Feia fred i això convidava a entrar a la botiga buscant el caliu que proporcionaven les bombetes. Entràrem. No volíem comprar res, tampoc buscàvem escalfor, buscàvem el Francesc, el fill dels amos de l’establiment. No hi era darrere dels mostradors i ens ficàrem al magatzem. En Francesc estava assegut sobre unes caixes. Davant seu un paper. En el paper dues llistes, una de nois, un altre de noies. Passàrem a revisar les llistes dels convidats a la festa. Sovint, sempre que els pares d’en Francesc ens deixaven, fèiem un ‘guateque’ els diumenges per la tarda, cap a les set, a la sortida del futbol. El primer era confirmar la gent que vindria. El grup que formàvem la colla no faltava mai. En realitat era una de les colles de Collblanc, però jo, encara que resident a la Torrassa era acceptat com a membre de ple dret, degut a la meva amistat amb en Fernando. Al grup hi havia nois i noies del mercat, el de les olives, la de la carnisseria,… A les festes hi convidàvem gent que no pertanyia al grup. En Fernando i jo ens volíem assegurar que a les llistes de la propera festa hi figuressin dues noies de la colla del gratacel. El gratacel de Collblanc era més aviat baixet. De fet no era cap gratacel, era un edifici de pisos que sobresortia una mica més que la resta, i prou. A les llistes hi eren les noies, ara sols faltava que vinguessin, però d’això ja en tindria cura en Fernando. En David, el de les olives, va entrar també al magatzem. Va revisar les llistes i va donar la seva conformitat. En David era un component de la colla, però més aviat a temporades, a l’estiu desapareixia, sobretot el caps de setmana. Anava a Lloret, a lligar amb les estrangeres. Els dilluns, generalment, passàvem per la tenda de les olives a què ens expliqués les últimes aventures. Alguna vegada en Fernando i jo vam intentar apuntar-nos a les expedicions, però mai vam reunir la suficient motivació per anarhi. Les festes del diumenge a la tarda a la botiga “Electricidad Tormo” tenien un component logístic gens menyspreable: era necessari abans de la festa fer lloc per a poder ballar. Això requeria arribar una estona abans del començament i traslladar de la botiga al magatzem totes les llànties que fessin nosa o que la seva delicada estructura recomanés aquesta mesura preventiva. De fet, més d’una vegada ja ens havíem carregat algun que altre objecte de la botiga, amb el resultat d’haver d’abonar entre tots els desperfectes provocats. En acabar la festa havíem de tornar les coses al seu lloc, el que significava quedar-se una altra estona més. La beguda i entrepans anava a càrrec de tots. Els Platters, los Cinco Latinos, el Dúo Dinámico i molts altres posaven la música d’aquelles tardes de diumenge en que l’única preocupació era aconseguir fer manetes amb aquelles noies de la colla del gratacel de Collblanc que havíem convidat.
Des de sempre, tota la família, hem sentit una vocació especial pel mar. Els pares ens portaven, des de quan érem ben petits, als banys de Sant Sebastià (Sant Sebas), i ens ensenyaren a nedar amb uns cinturons de suro que era el que s’estilava llavors. Quan érem a Arbúcies, sempre que podíem anàvem a la cala de Santa Cristina, entre Blanes i Lloret, on practicàvem tots els esports marítims que eren al nostre abast. En aquells temps el nostre abast era més aviat minso i els esports que practicàvem es reduïen a la natació, guaitar les profunditats marines a través d’unes ulleres que sempre s’entelaven i perseguir pops. Però vet aquí que un dia el pare va decidir fer un pas endavant: ‘Comprarem una barca’ va sentenciar un diumenge quan estàvem dinant. A partir d’aquell moment vaig començar a somiar. En front meu s’obria un futur meravellós de matins i tardes embarcat en un vaixell, resseguint tota la costa catalana i fins i tot més allà, torrant-me al sòl, pescant, nedant en alta mar,…. Em va faltar temps per trucar al Fernando.
-Fernando, ves-te posant a remullar. Tenim barca. Ara sí que lligarem.
El pare comprà la barca. No era ben bé com jo me l’havia imaginat. La barca devia fer uns dos metres i mig de llargada per metre i escaig d’amplada, tenia dos taulons transversals que feien la funció de seients, i dos magnífics rems com a estris de tracció. Jo m’esperava una altra cosa, però bé, això era el que hi havia i per tant ja no calia donar-hi més voltes. De seguit començàrem a gaudir de la nostra barca.
En primer lloc calia posar-li un nom, tots els vaixells tenen nom i aquest, el nostre, no podia ser menys. Vam estar discutint molt, però quan en Fernando va dir: ‘La sardinola’, tots vam tenir clar que la barca ja tenia nom. Un nom mariner i molt apropiat. Ara sols restava fer-ne l’estrena, posar-la per primera cop a la mar i navegar. Es va haver d’adequar el 600 per què pogués carregar la barca. Es va col·locar una baca i la barca, amb la panxa amunt, la lligarem fortament a la baca, i tot el conjunt, el 600, baca i barca feien un tot, sòlid i inseparable, o si més no així ens ho semblà. L’avarada de ‘La sardinola’ es va fer a Castelldefels. Hi vingué tota la família i el Fernando. Ningú no es volia perdre l’esdeveniment. El pare va dir unes quatre paraules adients al moment i es va procedir al bateig. Per a l’ocasió compràrem un ‘benjamín’ de les caves Codorniu. La botella lligada a una corda que estava penjada a la proa de ‘La sardinola’ va ser llançada contra la barca. El ‘benjamín’ no es va trencar, ‘La sardinola’ també va resistir l’escomesa. Es van fer dos intents més amb el mateix resultat. No es volia llançar la botella en massa força per evitar un accident irreparable. Finalment el ‘benjamín’ es va trencar contra una pedra i es va donar per acabada la cerimònia baptismal.
Llegeix….. La Sardinola.
Llegeix….. Els verats del camping La Gavina.
Llegeix….. Una tarda de surf.
Llegeix….. La dona del profe de francès.
Llegeix….. El pirata de la clínica Barraquer.
Als Maristes de Sants vam estudiar fins a quart de batxillerat, era el curs més elevat que es donava. Per seguir amb el cinquè i sisè de batxillerat tenies que canviar de col·legi. Després dels cursos elementals podies fer batxillerat o comerç, però per poder fer una carrera tenies que fer el batxillerat. En tots els cursos, des del primer al quart hi havia dues classes: A i B. En aquest quatre anys, en Fernando i jo, no sempre vam coincidir a la mateixa classe però això importava poc, ja que fora de les classes estàvem sempre junts. Anàvem a col·legi plegats, jo passava a buscar l’Enric i després recollíem al Fernando.
Anàvem caminant: carrer Bassegoda, carretera de Sants, plaça de Sants i carrer Olzinelles, que era on estava l’entrada. A la cruïlla entre carrer Bassegoda i carretera de Sants hi havia un petit quiosc de fusta, on un home vell venia pipes, tramussos, regalèssia, caramels, cigarretes, …El petit quiosc era una parada obligatòria. Als primers anys del batxillerat les nostres tendències consumistes s’inclinaven per els caramels, teníem predilecció per una espècie de llimones petites de sabor molt fort, sobretot si en mastegaves un parell a la vegada. Més endavant els caramels van deixar pas a les cigarretes, compràvem un o dos “chesters” , que anàvem cremant mentre no paràvem de xerrar. Els temes de conversa eren variats, però el tema dels campionats de futbol i hoquei que organitzava el col·legi era el preferit. Un quart d’hora abans de les nou ja estàvem al pati jugant un partidet improvisat entre tots els que havíem arribat. El timbre, un timbre fort, molt fort, paralitzava les activitats. En fileres de dos, davant del professor que tenia al seu càrrec la classe, ens anàvem col·locant tots els alumnes. Fins a tres vegades tocava el timbre, a la tercera, silenci i tot seguit a cantar. Ens feien cantar el “legionario”, las “montañas nevadas”, el “cara al sol”, i altres temes franquistes que nosaltres interpretàvem amb total indiferència. L’hora dels “recreos” i sobretot al migdia eren moments per retrobar-nos i seguir amb els jocs paralitzats per les classes. Els dos érem migpensionistes, això volia dir que ens quedàvem a dinar a col·legi. També es quedaven a dinar els “soperos”, però ells sols tenien dret a la sopa, el segon plat el portaven de casa en una carmanyola. Els “soperos” entraven primer al menjador, prenien el plat de sopa, menjaven el que portaven dins de la carmanyola i cap al pati. Els Germans tenien cura de no barrejar migpensionistes i “soperos”. Nosaltres ens barrejàvem sense cap problema. Una vegada havien acabat de dinar els “soperos” entràvem al menjador els migpensionistes, que teníem dret a la sopa, segon plat i postres. Per la tarda, a més a més, gaudíem d’un berenar que consistia en una llesca de pa i una pressa de xocolata o bé un tros de codonyat. Al migdia en Fernando i jo teníem temps de sobre per estar junts, seguir amb les converses i amb els jocs.
En Fernando jugava en l’equip de futbol del col·legi. Ell, en Mur i en Minguella eren la base del equip, la columna medul·lar on s’estructurava tot el joc del conjunt. També jugava amb l’equip infantil de la penya blaugrana. Jo estava més pel hoquei sobre patins, però quan podia no em perdia cap partit en que participés, animant en cos i ànima al meu amic. Creia que arribaria al primer equip del Barça, sols era qüestió de temps. Els pares d’en Fernando eren socis del Barça i de l’Espanyol, tenien abonaments tan a Sarrià com al Camp Nou. També tenien abonaments per la Monumental. Els pares d’en Fernando no anaven al futbol i molt poques vegades a les curses de braus. Nosaltres disposàvem dels carnets per gaudir dels espectacles. Als toros potser vam anar una o dues vegades. A veure l’Espanyol alguna vegada més. Però del Barça no ens perdíem ni un partit. Aplaudíem, cridàvem, ploràvem, ens abraçàvem,… vivíem els partits com si fos la cosa més important de les nostres existències.
El pare d’en Fernando era d’Aragó, de Cariñena, tenia una tenda, una tenda de queviures. Per Nadal la venda s’incrementava de forma excepcional. A sobre de la vorera, al costat mateix de la botiga, instal·laven uns prestatges de fusta amb tota la botelleria de les festes: vi, caves i licors. Per Nadal venien ‘los primos de Cariñena’ a passar les festes i a donar un cop de mà a la botiga. Nosaltres també ajudàvem. Total que els dies abans de festa, en Fernando, els cosins i jo ens posàvem una bata de mosso, ens col·locàvem davant dels prestatges temporals, i a vendre. A vendre sense parar tota la tarda i fins ben entrada la nit. Des de llavors fórem conscients del molt que la gent arriba a beure en aquests dies. Cap al vespre, quan el fred començava a collar, el pare d’en Fernando ens treia la bota. Una bota de vi de Cariñena, vi d’alta graduació, especial per contraatacar les escomeses de la freda nit. El vi aconseguia ràpidament el seu objectiu i nosaltres seguíem venent amb tot l’entusiasme del món. La bota no tenia ni un moment de descans fins al final de la jornada. En acabar, després de guardar dins de la botiga les botelles dels prestatges exteriors i tancar la porta metàl·lica, el pare d’en Fernando ens donava una petita quantitat de diners a cadascú i ens acomiadava fins el proper dia.
Ara en Fernando, ‘los primos’ i jo, ens trobàvem en una dimensió desconeguda. La nit, el carrer era nostre, no d’en Fraga, a la butxaca el primer sou, i sobretot el ventre ple d’aquell vi de Cariñena, especialment dissenyat contra el fred, ens proporcionava sensacions alegres, extraordinàriament alegres, mai experimentades. De cop es decidia que m’acompanyarien a casa. Així que tots junts, agafats per les espatlles, ocupant gairebé tot el carrer, enfilàvem el camí de la botiga cap a la Torrassa. Les ganes de cantar eren a flor de pell i no ens podíem estar d’entonar amb gran energia una de les cançons més típiques de Cariñena que jo ràpidament havia aprés:
“Sal al balcón, sal al balcón,
Saca medio cuerpo a fuera,
Y después el otro medio,
Y verás qué ostia te pegas”.
Arribàvem a la Torrassa i decidíem que la nit era jove i tornàvem a desfer el camí cap a Collblanc. De mica en mica els efectes del vi de Cariñena, especialment dissenyat contra el fred, s’anaven diluint en mig de la nit, la foscor, i la son i decidíem donar per acabat el dia de feina. L’endemà el pare d’en Fernando ens esperava de nou a la botiga.
Llegiu …… Una punta de llapis a l’ull.
En Fernando em va a venir a buscar per anar al col·legi. Anava mudat, amb el vestit dels diumenges i no era diumenge. Jo també em vaig posar la millor roba. Aquell dia tocava fer la foto anual de la classe. Cada any al pati del col·legi es construïa un entarimat amb uns taulons de fusta a diferents nivells. Els alumnes de cada classe, enfilats als taulons de fusta, procuràvem sortir el millor possible a la foto que el fotògraf José Aguadé captava per a la posteritat.
Sovint, a la sortida del cole, anàvem a jugar un partidet de futbol a la plaça de Sants. Els contrincants eren un grup de nois del barri de Sants. Nosaltres, els millors elements de la classe. Bé, els millors elements més jo, que sempre anava de torna. Aquell dia hi havia partit. En Fernando i jo rumiàrem, de forma molt acurada, els avantatges i inconvenients d’anar o no anar al partit. Els inconvenients eren aclaparadors però finalment optàrem per jugar el partidet. Acabàrem com estava cantat, suats, bruts i plens de pols, les sabates noves rascades i a sobre havíem perdut. La tornada a casa va ser lenta i trista. Mútuament ens anàvem espolsant, la pols i la por a les reaccions paternes. Les sabates eren el pitjor, encara que la saliva millorés una mica l’aparença, el senyal de les rascades era massa evident. Ens vam desitjar sort i anàrem cadascú a casa seva.
“En alto corazones, con fervidad actitud,
Cantemos al colegio un himno de gratitud,
… “
El mestre Riembau havia compost l’himne i ara a classe, l’home estava intentant que nosaltres l’interpretéssim. Els seus esforços eren inútils. Faltaven cinc minuts pel recreo i en Fernando i jo ens miràvem nerviosos, els nostres instints bàsics estaven molt allunyats de l’esperit musical que el mestre intentava inculcar-nos. Per fi, el timbre de la llibertat va sonar i als pocs instants ja havíem sortit al pati. I un instant després el partit de futbol ja havia començat. Una pilota, dos porteries, que per pals tenien una pila de llibres, i dos grups de nois perseguint una pilota era tot lo que es necessitava. Ara bé, no es feia un sol partit, sinó que es jugaven deu o quinze partits a la vegada. Al llarg i ample del pati es bastien porteries i grups de nens corrien darrere les pilotes intentant donar-li puntades de peu. En Fernando i jo, com tothom, corríem encegats darrera una pilota.
El cop va ser brutal, des de terra encara vaig poder veure el causant de la destrossa. Havia xocat amb un noi que feia el doble que jo, tant d’alt com d’ample. Ell no se n’havia assabentat i continuava la seva cursa esbojarrada. Jo tenia la clavícula trencada. Això, evidentment, ho vaig saber més tard, ara l’únic que sabia era que tenia un dolor esgarrifós. No podia seguir a col·legi, tenia que marxar a casa d’immediat. Aquell dia m’havia acompanyat la mare, el meu germà estava malalt. Algú em tenia que ajudar a tornar a casa. Els pares estaven il·localitzables. En Fernando va ser la solució, vivia a Collblanc molt a prop de casa meva. Anàrem caminant de col·legi a casa. La clavícula es va soldar i en Fernando i jo vam agafar el costum d’anar i tornar plegats a col·legi.
Llegiu…. Ball de rams a la Torrassa.
-De qué vas a ir vestido el dia de la primera comunión? –
D’aquí dos mesos feríem la primera comunió i en Fernando estava interessat en el meu vestuari.
-Doncs no ho sé, de primera comunió suposo, encara no me l’han comprat. I tu?
-De marinero, a mis padres siempre les ha gustado el mar, pero a mí no me gusta, preferiría ir del barça.
-Jo tinc por de vomitar quan prengui l’hòstia, no es pot mastegar i segur que em farà fàstic.
-No te preocupes. Yo ya lo he probado y no pasa nada. Además si das un pequeño mordisco nadie se va enterar.
Estàvem fent temps per anar al cinema, era diumenge per la tarda y la mare del Fernando ens portava al cine Romero que era més presentable que el cine Moderno que estava a tocar, però ple de puces. Una vegada vam anar al Moderno i ens van haver de dutxar i desinfectar. El Romero era una altre cosa, a més a més feien un programa sensacional, com sempre dues pel·lícules estupendes, “Robin de los bosques” i “But Abbot y Lou Costello contra los fantasmas”, es a dir una d’aventures i un altre de riure, passaríem més de tres hores submergits en aquella foscor màgica, estàvem entusiasmats. La mare d’en Fernando ens acompanyà fins el cinema, va comprar dues entrades, una gasosa, dues palletes i ens va deixar a la cua per entrar amb l’encàrrec de tornar immediatament a casa una vegada acabés la sessió.
-Tengo unas bombas fétidas en el bolsillo. Tú espera aquí y verás lo que pasa.
En Fernando tenia una cara de satisfacció plena. La pel·lícula de l’Errol Flyn havia acabat, al igual que la gasosa, i ara “But Abbot i en Costelo” s’enfrontaven a Frankenstein. Vaig seguir al Fernando amb la mirada, però com la pel·lícula era en blanc i negre de seguida el vaig perdre de vista. Però de cop i volta vaig sentir una ferum a gos mort impossible d’aguantar.
-Qui ha estat el porc?
-Qui s’ha cagat ?
-Pareu la pel·lícula, això no es pot respirar!
La gent emprenyada va aconseguir que l’acomodador fes aturar la projecció i obrís les portes del cinema per intentar ventilar la sala. Minuts més tard corríem carrer General Sanjurjo (abans Carrer Romanins i ara Martí i Julià) amunt.
-Ostres podies haver tirat les bombes fètides a un altre lloc. M’han anat a parar a sobre.
-Es que tenia el acomodador al lado y no he podido precisar.
Com era més d’hora del previst, anàrem a la foneria a remenar entre la ferralla a la recerca de coses rares, només vam trobar unes quantes bales de fusell, que vam afegir a la capsa de tresors que col·leccionàvem. El diumenge va acabar com molts altres, llegint tebeos del “Hombre enmascarado” i les aventures de “Diego Valor Y Miguel Pórtoles” amb la seva creuada contra el Mekong, emperador de totes les galàxies.
Ens traslladàrem del Poble Sec a La Torrassa, darrere van quedar els meus primers quatre anys de vida i alguns records atenuats pel temps, el camp de futbol del Poble Sec, el llac de la Foixarda, l’escola del Mar on vaig anar uns quants mesos a la classe dels pàrvuls,…. Tant pel meu germà com per a mi, tot era nou, tot era estrany. Els pares, ens van matricular al col·legi del Sagrat Cor a Sants, regentat pels Germans Maristes. El meu germà va entrar a batxillerat, jo a pàrvuls.
El primer dia de col·legi va ser un trasbals. L’angoixa va començar ja en el moment de despertar-me i va seguir acompanyant-me tot el camí fins al cole. Una angoixa persistent. El professor, un germà Marista, ens va anar distribuint pels pupitres alineats dins de l’aula. A cada pupitre dos alumnes. Quan va arribar el meu torn, el professor em va assignar el lloc. Hi vaig seure. El lloc del costat estava ja ocupat. Vaig mirar al nen que hi seia, el nen amb el qual compartiria pupitre durant tot el curs. El nen em va tornar la mirada i em va somriure. Era en Fernando.
I en Fernando morí, i amb ell va morir una part de la meva vida.
