Conte virtual. Tot és ficció, tot és mentida,… o potser no.
El cotxe corria per la carretera que travessava el malpais en direcció al Timanfaya. La Pili dins del mon de l’ipod no sentia en Jaume, ell anava parlant sobre els partits polítics, la corrupció, el catalanisme perdut i reconvertit a no se sap què, ella anava dient que si en el cap i movent el cos a ritme de rumba. El tel de musica proporcionada pel ipod alienava a la Pili d’aquest mon exterior i allunyava les negres aus de la crisi immobiliària. L’ipod havia estat un regal de Nadal i molt aviat va estar ple de les cançons de Maria de Molina i de la Niña Pastori. La Pili no se’l treia de l’orella.
El cotxe enfilava cap al Timanfaya a la recerca de les entranyes de la terra.
– “Vols agafar el cotxe”
– “Ara no molestis. Ja ho fas prou be”
– “Uauuuu quina corba més xula has agafat”.
El cotxe va fer un estrany i va faltar ben poc per anar a parar al malpais.
Des de feia uns dies estaven a Lanzarote. Havien anat a passar dues setmanes. Van llogar un Opel Meriva i una caseta amb piscina a Playa Blanca. Pensaven banyar-se però encara no ho havien fet. A Lanzarote plou molt poc, uns deu dies a l’any, però ves per on havien enganxat dies lletjos i algun plugim carregat de la sorra del desert africà. Playa Blanca es una de les zones més turístiques de l’illa. Les urbanitzacions creixen desordenadament i encara que de lluny no es nota massa el nyap, aquest es fa notori quan t’acostes. Prop de Playa Blanca es troben Els Ajaches. Una cadena de muntanyes altes i pedregoses que protegeixen la platja de Papagayo que és de sorra blanca, tal com correspon al nom del poble. Els Ajaches son muntanyes volcàniques, com totes les de l’illa, i evidencien que fa ben poc eren malpais. Les faldes de les muntanyes anaven a parar quasi fins la caseta llogada, talment com si fos un repte o millor dit una provocació a les aptituds atlètiques d’en Jaume. En Jaume tenia des de feia setmanes unes molèsties lumbars, i per tant es dosificava molt a l’hora de fer futing, però la muntanya el cridava en massa força per que hi pogués resistir la temptació.
La pedra era allà feia anys, possiblement centenars d’anys o potser milers d’anys. Ves a saber com hi havia anat a parar, segurament devia d’haver rodolat des de les altures, aprofitant una tempesta. A Lanzarote no plou quasi mai, com ja coneixem, però clar en tan de temps, segur que un dia o altre cau un aiguat. En Jaume havia sortit a fer futing en direcció als Ajaches, camp a través, tenint molta cura de trepitjar sobre pla. La pendent, suau al principi, anava tornant-se mica a mica més forta. Va passar prop d’una casa abandonada, i va seguit corrent pendent amunt. Començava a suar. Les gotes de suor li neixen al front i li relliscaven per la cara, algunes prenien direcció a l’ull provocant-li una forta picor. El mòbil va sonar. Era l’Anna. Va aturar-se. Va parlar. Va eixugar-se la suor i va tornar a lo seu. A fer futing.
La pedra era allà. I allà va posar el peu en Jaume. Per lo vist la ultima tempesta que devia caure fa cent anys la devien deixar una mica solta. La pedra no va pogué amb el pes d’en Jaume i es va moure, poc, més o menys un pam, lo suficient per que el peu, sense suport, girés cap a una posició no prevista per la evolució genètica i en Jaume patis una forta revinclada al turmell.
Va ser una caiguda suau, amb càmera lenta. Quiet a terra, va deixar passar uns segons, escoltant la reacció del seu cos. En seguida va adonar-se que la cosa podia ser greu. El dolor, localitzat al turmell pronosticava quelcom trencat o fora del lloc habitual. Es va mirar la pedra, no era culpa d’ella, clar, però va pensar que ja era mala sort que els seus camins es creuessin en aquell fatídic moment. La pedra havia complert el seu destí, milers d’anys esperant el peu d’en Jaume i per fi havia arribat el dia.
Va seure sobre la pedra i resignat va intentar trucar pel mòbil. Intent nul. No hi havia cobertura. No feia ni cinc minuts havia parlat amb l’Anna, per tant a cinc minuts hi havia cobertura. Ell no corria a massa velocitat, més aviat anava lent, molt lent, sobre tot l’últim recorregut amb forta pendent. Però en les condicions físiques que es trobava trigaria bastant més de cinc minuts. A més a més el terreny, agressiu i esquerp, dificultaria molt més la travessa cap on Movistart havia decidit que es pogués utilitzar el mòbil. Va intentar posar-se dempeus. El dolor era fort però aguantaria. Quin remei. Mica a mica, penosament, va anar desfent el camí. Menys mal que no tenia pèrdua. La casa abandonada era una referència molt valuosa.
Per fi, la cobertura tan cobejada arriba. Una ratlleta, però ja n’hi prou. Truca a la Pili i li explica la història de la pedra i el seu destí fatal. La Pili es fa ràpidament càrrec de la situació:
– “Jaume. No et moguis. Vaig a cercar ajuda i et vindrem a salvar”.
Be, tot va be. La salvació ja es a tocar. D’aquí poc la Pili i l’ajuda el trauran del embolic on s’ha ficat. Ha donat com a punt de localització la casa abandonada. Ara sols te que acostar-se a la casa i esperar l’arribada del equip de rescat. A tocar de la casa passa un camí rural que ve de Femes, un poblet penjat sobre els Ajaches, i va cap a la platja del ‘Papagayo’. Per aquí arribarà salvació. De moment l’objectiu es la casa. Es va apropant tan apressa com li permet el fort dolor del turmell. Es a dir molt lentament. Fins ara no s’ha n’havia adonat, un cotxe es aturat al camí del ‘Papagayo’. No pot ser la Pili, no hi hagut temps per que hi arribi. Està ja quasi a la casa, junt a una paret derruïda, segurament l’últim vestigi de d’una tanca pel bestiar. A la porta de la casa sense sostre hi ha una moto i dins de la casa quelcom passa que no li sembla normal. Li arriba el so d’una forta discussió en un idioma desconegut. No es que en Jaume conegui molts idiomes, de fet sols en coneix dos, i en trepitja alguns més, però aquest idioma li sona a xinès com a mínim. Atrinxerat darrera el mur escolta com la discussió va pujant de to, fins hi tot s’escolten crits. Després uns instants de silenci.
Els trets van esclatar dins el cap d’en Jaume com focs d’artifici. L’ambient es va tornar fosc, agra, repulsiu. Desprès altre vegada el silenci. El primer impuls de sortir d’allà a corre cuita, va ser desestimat. La cosa no era broma, allò anava en serio, molt en serio. per associació va recordar les practiques de tir en cetme al campament dels Castillejos, però això no eren practiques, en tot cas algú practicava la manera com carregar-se a un altre. No va trigar ni dos segons en veure una persona sortint corrent de la casa agafant la moto i fugint esperitada cap a Femes. Moments desprès una segona persona surt trontollant del edifici derruït, caminant com un borratxo, segurament ferit, va fins el cotxe, hi puja amb dificultats i arrenca cap al ‘Papagayo’.
Encara tremolava quan va veure arribar el Opel Meriva de lloguer. A tota velocitat, tanta com permetia aquell camí rural, el cotxe s’apropava a la casa deixant un núvol de pols al seu darrera. La Pili al volant conduïa de forma agosarada, sense importar-li els possibles desperfectes que patís el cotxe. De fet el cotxe havia estat llogat amb l’assegurança a tot risc, per tant cap problema. A més a més duia a sobre una forta emprenyada. Al arribar a l’alçada de la casa va pitjar el fre amb brusquedat. El cotxe encara es va arrossegar un parell de metres abans d’aturar-se. La polseguera va cobrir-lo per complet. En Jaume va contemplar, bocabadat, com de les entranyes d’aquell núvol apareixia la Pili, com sempre tenallant amb els braços la seva bossa. El seu àngel salvador venia sola. L’àngel va començar a cridar amb força:
– “Jaume ja soc aquí.”
Estava clar que la casa era buida, ningú restaria quiet dins, amb els sorolls i crits de l’espectacular aparició. En Jaume va sortir del amagatall fent-se visible. La Pili va corre cap a ell.
– “Estic farta de pagar impostos i no rebre res a canvi.”
Va xisclar la Pili.
– “Jo també”
En Jaume no sabia ben be a que venia la sortida de la Pili, però hi estava totalment d’acord en l’afirmació. Feia molt de temps que havia arribat a aquesta conclusió, fins i tot ja n’havien parlat del tema entre els dos, i amb lleugers matisos coincidien plenament. Ara bé, potser no era el moment més oportú per insistir-hi.
– “La policia es igual a tot arreu. Solsament està per posar multes.”
Res en contra. La Pili seguia dient evidències.
– “Val, i ara expliquem que t’ha passat.”
La Pili havia agafat el cotxe i a corre cuita havia anat a cercar una caserna de policia, però vet aquí que allà no hi havia més que un administratiu, ja que la resta estava fent actes de servei i tardarien ben be un parell d’hores en tornar. A més a més l’administratiu va insinuar que la policia estava per fer coses més útils que anar a salvar un turista imprudent que s’havia trencat el peu fent futing pels Ajaches. La Pili va discutir, va raonar, va demanar, va suplicar, va amenaçar, i va marxar. Al agafar el cotxe va constatar que no era cap mentida que la policia era en acte de servei, ja que en el parabrises tenia enganxada una butlleta de la multa que feia deu minuts un eficient agent local li havia encolomat. Plena de ràbia i impotència havia estripat la multa, havia pujat al cotxe i havia sortit a tota llet a la recerca del peu trencat. El dia abans havien passat pel camí de la platja del ‘Papagayo’, per tant era fàcil trobar el lloc on en Jaume l’esperava.
A mida que la Pili va detallant la seva explicació, el to, inicialment exaltat i indignat, és va anar assossegant, és va anar tranquil·litzant, fins i tot s¡adona de que en Jaume es dempeus, sense cap senyal de peu trencat ni d’altres signes de tenir el cos malmès, però si que li sembla veure’l una mica atordit i com espantat.
– “I tu que ?, ja estàs be ?. Quina cara que fas. Sembla que hagis vist un fantasma.”
Ara és el torn d’en Jaume. Li explica les seves peripècies. La Pili va absorbint la informació i posant cara de sorpresa i incredulitat.
– “Pobre – pensa- quina trompada es deu haver pegat per creure que son reals totes aquestes bajanades.”
En Jaume intueix els pensaments de la Pili.
– “No t’ho creus oi !. Entrem a la casa a veure si trobem sang o alguna proba que corrobori les meves paraules.”
– “Ves per on – pensa la Pili – ara es creu que es en Perry Mason. Es millor seguir-li la corrent.”
La Pili sap per experiència que en aquests casos de tossudesa per part d’en Jaume es més adient deixar-lo fer. No portar-li la contraria. Ell mateix desprès ja s’adona que ha ficat la pota, com casi sempre, i torna amansat i en el cap sota l’ala.
Entren a la casa. La casa abandonada, la casa derruïda. No tenen necessitat de forçar la porta per que no hi ha porta. Ni porta, ni sostre, d’aquest sols queda com a vestigi, unes quantes bigues socarrimades. Es a dir, abandonada, derruïda i a sobre cremada. Les parets aguanten però sembla que per poc temps. Qui hi devia viure ?, es pregunta en Jaume. Per que la van construir en aquell indret, àrid, agressiu, estèril ?. Era una família ?. Tenien fill ?. Per que la van abandonar ?. Preguntes ximpletes, que ell creu son molt profundes i agosarades. Les preguntes queden sense resposta. En Jaume les aparta ràpidament de la ment i dedica totes les neurones a la recerca de les probes que facin evidents la seva descripció. De sang, res de res, en algun moment creu veure una gota, però una comprovació més detallada certifica que la suposada sang es un excrement d’au. Les esperances de demostrar que està en possessió de la veritat estan a punt d’esgotar-se quan els seus ulls detecten un maletí negre al costat mateix d’una biga negre.
– “Mira – xiscla tot esvarat, aixecant el maletí com un valuós trofeu – Veus com jo et deia la veritat.”
La Pili mira i veu només un maletí negre.
Intenten obrir el maletí però no hi ha manera. El descobriment als ha posat nerviosos i no encerten a veure com s’obre. De sobte la Pili cau en el detall de que si tot es veritat i el maletí ha estat abandonat a resultes dels aldarulls, quan s’han assabentin de la pèrdua, sigui qui sigui el amo del maletí, els hi faltarà temps per venir a retrobar-lo.
– “Jaume – crida – Estem en perill, sortim d’aquí.”
I arrenca a corre. Travessa la porta sense porta i enfila pendent avall cap el cotxe.
En Jaume en veient la Pili fugint tota esperitada, arrenca també a corre darrera d’ella. Arriben el cotxe en pocs moments. La Pili cerca les claus del cotxe dins les profunditats de la seva bossa. Passen uns instants que semblen eterns. Per fi apareixen les claus. Obre el cotxe. Pugen. Engega el motor i arrenquen a tota llet cap a la platja del Papagayo. Des de unes quantes corbes més amunt en direcció a Femés un home, dret, al costat d’una moto, amb un revòlver encara calent a la butxaca posterior dels pantalons, els ha estat observant tota la estona.
Dins del cotxe, deixant una polseguera darrera que els fa invisibles, la Pili i en Jaume, aliens a que han estat objectes d’atenció del voyer, es van tranquil·litzant. De cop i volta en Jaume es don conte que encara duu el maletí a sobre. Obeint un impuls irrefrenable, obre la finestra i llença el maletí amb força fora del cotxe.
La Pili se’l mira i li diu: “Tas tonto”.
El cotxe corria per la carretera que travessava el malpais en direcció al Timanfaya. El incident dels Ajaches està oblidat. El turmell d’en Jaume torna a estar al seu lloc. Les vacances a Lanzarote continuen a bon ritme. Avui toca anar al Timanfaya. Fa prop de dos cents anys les visceres de la terra van patir un trasbalsament de tal magnitud que van ser escopides al exterior a través de fortes convulsions. Un part brutal va esquinçar la terra amb nombroses ferides, i d’elles va vomitar foc, pedres, lava i cendres sepultant aquesta part de l’illa en una desolació total i alhora dotant-la d’una bellesa espectacular. Al illot d’Hilario hi ha un aparcament on s’arriba previ pas per taquilla. Aquest illot es un turonet envoltat de craters per totes bandes. Sembla que el nom li ve per que un tal Hilario hi va viure un temps. Ves a saber per que ?. Calentet si que s’hi trobaria l’home, clar que amb la bonança que fa allà, no sembla la explicació més adient. Va plantar una figuera, que no donava figues, però per lo menys li donava ombra. D’allà surten unes ‘guaguas’ que at porten a donar una volteta pels voltants. Uns empleats, poc motivats, més aviat ‘passotes’, fan demostracions repetitives de l’escalfor que encara conserva el terreny, calant foc a uns matolls, provocant guèisers o lliurant-te un grapadet de sorra calenta. Tot plegat don la impressió d’un desaprofitament de les immenses possibilitats del lloc i un aprofitar-se dels turistes. A dalt del illot es troba un restaurant. A pesar d’estar una mica decebuts del recorregut de la guagua, la Pili i en Jaume mantenen la moral ben alta, tenen fermes expectatives de menjar ‘cochinillo’ a la brasa. En realitat no es a la brasa, si no millor encara, ja que l’escalfor prové de la terra volcànica que a través d’un forat s’emet a l’exterior, allà i a sobre unes graelles el ‘cochinillo’ agafarà el punt òptim per convertir-se en un plat exquisit. Per lo menys això es lo que diuen els fullets publicitaris. Seuen a una taula, el imponent paisatge volcànic no els distreu del seu objectiu: ‘el cochinillo’. La decepció es brutal. No hi ha ‘cochinillo’. En realitat, segons els s’hi expliquen, no n’hi ha hagut mai, és una llegenda urbana. En Jaume es lamenta tristament: Tot es una mentida publicitària per ensarronar a candits turistes delerosos de tastar el preuat plat. Demanen i mengen carn de vedella i de porc, fets a la graella volcànica. No està malament però clar, no és el mateix.
La Pili, com sempre, no perdona les postres i demana un esclat de xocolata. Després marxa al servei. En Jaume no demana ningun esclat, ja que ves tu a saber que coi serà. S’aixeca i s’acosta els finestrals per veure millor els craters propers. De sobte recorda que ha deixat la bossa de la Pili a la taula i torna a seure ràpidament. Cap problema la bossa resta intacta a la cadira. En Jaume sospira alleugerat. Al costat del got de vi observa que hi ha un paper. És un full doblegat. L’obre i llegeix:
– “VOZOTROS: DAR MALETON O MORIR”
En Jaume mira a l’entorn cercant l’autor de la nota. Tothom li sembla sospitós. La Pili torna i seu a la cadira a l’aguait de l’esclat de xocolata. En Jaume li ensenya la nota.
Asseguts al voltant de la taula del menjador del apartament de Playa Blanca, tots dos es miren la nota dels perillosos malfactors. Ja que a hores d’ara ja en arribat a la conclusió de que els autors de la nota son malfactors i perillosos. Atentament van escodrinyant la nota esperant no saben ben bé què, una resposta, una pregunta, una solució. Qui ?, que ?, per que?. Després de rebre la nota han anat des del Timanfaya cap a Arrecife, la capital de l’illa, han cercat la principal comissaria de policia i han explicat tota l’historia a un incrèdul funcionari, que era l’únic habitant de la comissaria en aquells moments, ja que tot la resta estava en actes de serveis. A mida que anaven desgranant els esdeveniments, el funcionari policia, que prèviament els hi havia demanat totes les dades identificatives que se li havien ocorregut, anava posant cara de papas arrugades. Evidentment pensava que aquell parell, a sobre de ser catalans, insolidaris i separatistes estaven boixos. A pesar de tot va intentar posar cara amable, sense aconseguir-ho, i els va despatxar tot dient que ja informaria al seu cap quan tornès de la important missió que el tenia ocupat. A la sortida de la comissaria van trobar la corresponent multa al cotxe corroborant l’afirmació del funcionari de que la policia estava fent actes de servei. Asseguts al voltant de la taula es miraven la nota esperant la llum.
La Pili va tenir l’idea.
– “El maletí !. Tenim que anar a trobar el maletí !”.
En Jaume que havia quedat bloquejat, talment com si les neurones haguessin sortit a donar un volt. Va exclamar.
– “Es clar !. El maletí !. Tenim que anar a trobar el maletí !”.
Els dos entren han un estat de frenesí. Planifiquen fil per randa les properes hores. Esperaràn a que es faci més fosc, millor de nit, així si els estan vigilant no els veuran, vestiran de fosc, en Jaume insinua de ennegrir-se la cara, la mirada de la Pili fa desestimar ràpidament aquest suggeriment, no agafaran el cotxe, no faran cap soroll, al mòbil tindran marcat el numero de la policia per si de cas, a punt de trucar si la situació es complica. Tot esta a punt. Tot està preparat. A mitjanit surten del apartament. Es una nit esplèndida, ni un sol núvol, la lluna plena il·lumina perfectament tot el terreny. La cinta fluorescent que porta la Pili al cabell resplendeix amb tota la intensitat. El Jaume se la mira i diu.
– “Saps que, millor agafar el cotxe. Segur que aquestes hores els perillosos malfactors ja estan dormint”.
Al arribar prop de la casa abandonada apaguen les llums del cotxe. Segueixen en direcció al Papagayo, calculant el moment que en Jaume va llançar el maletí. No es posen d’acord en quina corba va ser. Per lo menys el cantó de la carretera ho tenen clar: el cantó dret. En Jaume baixa del cotxe i comença poc a poc caminar a la recerca del maletí perdut. Una corba, dos corbes, tres corbes. El maletí no apareix. En Jaume don mitja volta i torna a la recerca, ara en direcció a la casa, desfent els passos ja fets. Tres corba, dos corbes, una corba. El maletí no es troba. En Jaume segueix i uns quans metres més enllà: EL MALETÍ. Per fi, un petit error els hi ha fet perdre molt de temps, però ja el tenen. En Jaume puja al cotxe i la Pili arrenca a tota pastilla.
Asseguts al voltant de la taula del menjador del apartament de Playa Blanca, tots dos es miren la nota dels perillosos malfactors i el maletí que han desat al costat de la nota. Ja el tenen i ara què ?. Intenten obrir-lo. En Jaume l’agafa, li don varies voltes, va prement tots els botons, primer en tranquil·litat, després nerviós, després emprenyat, després furiós, fins que un gruix de la sivella li fa un trau al dit. Les gotes de sang s’escampen per la taula. En Jaume brama:
– “Ja deia jo que això era molt perillós.”
La Pili neteja la sang, li posa una tirita al dit, agafa el maletí, pitja simultàniament dos botona del maletí i l’obre.
En Jaume anava a fer un comentari sobre la sort dels principiants però calla, la curiositat de veure lo que hi ha al maletí li demana tota l’atenció.
Sorpresa, sorpresa decebedora, no hi han bitllets, no hi ha joies, ni res a que a primera vista sigui valuós, sols papers, sols documentació, llistes amb noms, cartes, DNIs, passaports. Més aviat sembla documentació treta d’una comissaria de policia. Un pensament comença a donar voltes al cap de tots dos. I si algú de la policia hi està involucrat en aquesta trama ?. Trama de la qual no tenen ni la més mínima idea de que pot ser. És tard, estan cansats, tanquen el maletí i s’han van al llit.
El moviment va ser imperceptible. Va obrir un ull, tot estava tranquil, cap soroll. Segurament no era res. Estava molt nerviós, els esdeveniments del dia anterior havien estat esborronadors i encara que no va tardar ni un mil·lisegon en adormir-se, tenia el cos trasbalsat. Va mirar el rellotge, feia dues hores que dormien. La Pili, al seu costat, devia tenir un malson per que de quan en quan donava una patadeta al aire, però tot estava normal. Si, segur que no era res. Va tornar a tancar els ulls. No havia passat uns instants quan de nou va tenir la sensació de que hi havia quelcom que no era normal. Va seure al llit, tot escoltant qualsevol soroll que pogués venir del menjador o de la cuina. Li va venir al cap l’episodi de París quan al despertar-se va trobar un xines dins l’habitació del hotel. Es va espavilar de cop. Hi havia algú al menjador. Algú que no venia en bones intencions. Assegut al llit, totalment despert, va sentir un lleuger tremolor, els mobles del menjador van emetre uns petits gemecs i els quatre gots del apartament van dringà una mica. Estava confós, l’assaltant del apartament devia estar fent coses ben estranyes per provocar aquells efectes. Va fer sorolls lo suficients sorollosos per advertir al desconegut que l’havia sentit, es va aixecar i sense deixar de fer sorolls va anar cap el menjador, no massa apressa per deixar temps al intrús, fos qui fos, que marxés sense entrebancs. Es va aturar, va escoltar, no va sentir res, va buscar el interruptor i va encendre el llum. No hi havia ningú, per una part alleujament i per altre sorpresa, ja que tot era al seu lloc, la porta tancada, tots els mobles, cadires, taules, tot al mateix lloc que ho havien desat al anar a dormir. El maletí també, tancat i a sobre la taula. De nou va sentir tremolar el terra, ara un pel més fort, de nou els mobles van gemegar, de nou la cristalleria va dringar. Va anar al dormitori. La Pili continuava la seva baralla particular contra el llençol. Va caminar fins la porta del apartament, va obrir-la i va sortir afora al jardí, on la piscina ocupava el lloc prominent. A l’aigua de la piscina, il·luminada per les llums exteriors que restaven enceses tota la nit, encara hi persistien unes petites onades. Va mirar cap a les muntanyes, cap els Ajaches. La lluna als feia extremadament visibles i extremadament propers. De cop i volta una gran explosió el va deixar corglaçat, les muntanyes es van obrir i per una enorme gargamella va començar a vomitar tota la fúria del estomac de la terra, primer uns rocs immensos van bombardejar Playa Blanca destruint cases, cotxes i tot allò que trobaven pel camí, fins i tot alguns arribaven al mar enfonsant els vaixells que estaven ancorats a la costa, després d’aquella esfereïdora boca començar a sortir lava, que com un cuc rogent, anava lliscant per les faldes dels Ajaches, aniquilant tota vida que s’interposés al seu avanç. A la vegada tones i tones de cendres cobrien els voltants amb una catifa calenta i negre. En Jaume, atrapat per l’esglai i el espectacle únic que davant dels seus ull es representava, restava immòbil al costat d’una piscina ara totalment negre. Per fi va sortir del estat catalèptic en que es trobava i va intentar anar cap a la porta. No es podia moure. La capa de cendra li cobria fins la cintura, el cuc de lava era ja a la porta de la casa. No tenia escapatòria. Va començar a cridar, a xisclar.
– “Jaume, vols estar-te quiet, portes una estona donant cops i cridant. No em deixes dormir. Quiet o at llenço per la borda”. La Pili era dempeus, havia encès la llum i es mirava en Jaume que embolcallat amb el llençol i empapat de suor havia caigut del llit.
En Jaume va tornar al llit, va arraulir-se a un cantó i no es va moure tota la resta de la nit.
L’Opel Meriva de lloguer travessava ‘La Geria’ per una carretera plena de corbes. A banda i banda de la estreta carretera uns turonets que l’erupció del Timanfaya havia cobert d’una capa de cendra de quasi un metre donaven a la zona un aspecte de dunes negres. A la gent del país se’ls hi havia ocorregut plantar vinyes i convertir el lloc en un espècie de petit Penedès de Lanzarote. Clar que plantar vinyes en aquell indret era una feina feixuga, ja que primer tenien que fer un forat a la cendra fins arribar a la capa de terra que pogués sostenir la planta i en segon lloc al voltant de la vinya construïen unes parets baixetes i semicircular amb pedres volcàniques a fi de protegir-les envers les fortes ventades que de quan en quan assolaven l’illa. Tot plegat feia la impressió d’un exercit atrinxerat a l’aguait del atac del enemic. Un exercit que en lloc de trets proporcionava un esplèndid vi blanc del raïm de moscatell tan curosament conreat. Van parar a un celler i van comprar un parell de botelles per consum propi. No van para atenció en un noi i una noia, parlant anglès, que van entrar després i també van comprar vi. A la sortida del celler tampoc van notar un volvo negre, amb el motor en marxa i dues persones dins que els observaven atentament. Estaven contents, semblava que el malson s’havia acabat, dues hores abans el inspector Valeron, de la policia local, havia trucat al mòbil d’en Jaume per explicar-li que ja havien atrapat a la banda de delinqüents i tot estava aclarit, sols quedava que li entreguessin el maletí. Com estava de servei havia suggerit trobar-se a un restaurant de la Graciosa, un illot enganxat a la costa sud de Lanzarote. Allà els hi donaria tots els detalls i a més a més els invitava a dinar. Així que ara anaven cap a la trobada amb en Valeron i a dinar de franc. El maletí era al portaequipatges del cotxe. Aprofitaven el camí per veure els llocs més emblemàtics de l’illa. Van fer parada a ‘Mirador del Rio’, un espai dissenyat per en Cesar Manrique. Van deixar el cotxe al aparcament. Una paret de roca era tot lo que tenien a la vista, potser havien errat el lloc, però no semblava que era allà. Una taquilla i un canari dins la taquilla senyalitzaven la entrada que era amagada entre les roques. El canari el s’hi va cobrar sis euros per cap. Darrera d’ells van entrar la parella de joves anglesos. El Volvo negre estava aturat discretament al aparcament. Van travessar l’entrada, un passadís i van anar a abocar-se a dalt d’un penya segat des don es gaudeix d’una vista esplèndida de la costa de Famara i del illot de la Graciosa, on l’inspector Valeron els devia estar esperant. Un bar poc assortit i una botiga de suvenirs completaven el recinte. Van mirar, van passejar, van fer fotos i van marxar amb la sensació d’haver estat en un lloc maco però desaprofitat. Ara directes a Orzola, un poblet marí don surten els vaixells que fan el transbord a la Graciosa. En Jaume va mirar els horaris, dins de dos minuts sortia un Ferry, el següent dins de dues hores. Van aparcar el cotxe al primer lloc que van trobar i van sortir disparats cap embarcar, no van ser els últims en fer-ho, darrera d’ells encara hi van pujar la parella d’anglesos i dos o tres persones més. El viatge des de Orzola a la Caleta del Sebo, únic poble de la Graciosa, durava uns vint minuts. El mar en calma, el dia clar, la costa, la Graciosa apropant-se, els malvats a la garjola, tot, tot i tot s’ajuntava per fer d’aquell dia el millor dia de l’estada a Lanzarote. La Pili i en Jaume gaudien del paisatge idíl·lic quan de sobte es miren i exclamen: “El maletí !!!”. Amb les preses el maletí havia quedat al cotxe.
L’inspector Valeron era una persona típicament canària, segurament descendent dels pocs güanxes que van quedar després de l’arribada dels castellans. Edat indefinida, ni alt ni baix, moreno, cara rodona, amb bigoti, mig calb, el cabell que li quedava: gris, tranquil, pausat, educat, ulleres de sol de D&G, vestia d’esport, texans i un polo de Zara. Els va rebre en un reservat del restaurant ‘La Caleta’. Va començar a parlar de les Canàries, sobre el clima, el paisatge, la gent, la cuina canària, la tranquil·litat de viure a les illes. Va fer un intent de comparar canaris i catalans però no s’han va sortir. Va escollir els plats del dinar de forma molt acurada i encertada, unes papes arrugades amb mojo picón i un peix de la zona, un Bocinegro a l’espatlla, tot acompanyat per un vi de la terra, un Yaiza de la Geria, i per postres un bienmesabe. El maletí oblidat no era cap problema, demà ja el portarien a la comissaria d’Arrecife. Sobre els malvats va comentar que eren una banda de delinqüents ficats en robatoris i tràfic de drogues però afortunadament ja els havien agafat a tots i a hores d’ara ja eren a la garjola. Els hi va recomanar, per després de dinar, una excursió per l’illa amb un 4×4 que va posar a la seva disposició. Al sortir del reservat van veure com una parelleta d’anglesos estaven també dinant al mateix restaurant.
El esbalandrat 4×4 anava donant salts pel camí rural que portava de La Caleta del Sebo a la platja de les Petxines. La polseguera que aixecava entrava dins del vehicle per les escletxes de la carrosseria. La Pili sols arrancar el cotxe ja estava penedida d’haver acceptat l’oferiment de l’excursió. El tot terreny es va aturar dalt d’un turonet des don es divisava la platja de les petxines. En Jaume va quedar bocabadat: Una platja rosada, un immens fermall rosat reflectint els raigs de sol. La Pili va donar un cop d’ull i tot emprenyada va començar a espolsar-se la pols que la cobria. Pel camí rural dos núvols de pols, que s’anaven apropant, delataven la presencia de dos vehicles. Van arribar a la platja i van comprovar que en lloc de sorra, la platja consistia en grans quantitats de closques rosades de restes de mol·luscs que de lluny donaven una sensació única. Dalt del turó la parella d’anglesos contemplava con la parella de catalans jugava per la sorra de closques. Un centenar de metres darrera un altre tot terreny estava aturat. Dins del vehicle una parella de desconeguts contemplava com la parella d’anglesos contemplava la parella de catalans. L’excursió va seguir cap a ‘Los Hervideros’, una costa rocallosa, accidentada i foradada, on l’aigua del mar brollava, instigada per les fortes onades, formant catifes d’escuma. Més endavant una platja blanca d’esquelets de cargolins ens parlava de temps i climes preterits. Uns hortets que bevien aigua de la dessalinitzadora de Lanzarote van completar el tomb al petit i estrany illot. La caravana dels tres cotxes va arribar de nou a La Caleta del Sebo en el temps just de pujar a l’últim transbordador de retorn a Orzola. El cotxe era al lloc on l’havien deixat, però ara era tot sol i al parabrisa es veia la corresponent butlleta de la multa que l’eficient policia local, en acte de servei, els havia encolomat. Van fer el recorregut de tornada a l’apartament de nit sense adonar-se que darrera els seguia un cotxe que era seguit per un tercer.
La porta del jardí oberta i unes cadires tombades els va fer sospitar lo pitjor, van corra cap a la porta i van encendre la llum. L’apartament feia pena, tot estava regirat, els armaris oberts i tot el contingut per terra, els llits desfets, els somiers destrossats, inclusiu les tauletes de nit esbotzades, no quedava res dempeus. Es van quedar una estona palplantats, mirant-ho tot. Qui havia estat ?. No eren tots a la garjola ?. Que buscaven ?. El maletí ?. Moltes preguntes, poques respostes. Van trucar a l’inspector Valeron.
La Pili estava encantada, asseguda en una cadira del jardí volcànic del hotel Princesa Yaiza, estava gaudint d’una caipirinha mentre observava atentament la resta de residents del hotel més luxós de les Canàries. En Jaume al seu costat feia càlculs sobre lo que els hi costaria l’estada a l’hotel més luxós de Les Canàries. La conversa amb l’inspector els havia tranquil·litzat a mitges. Van tenir dubtes que estigues tot sota control. Van tenir dubtes que sols quedava algun delinqüent de segona fila per detenir. Van tenir dubtes que no hi havia cap perill quedant-se al apartament. Van fer les maletes i van anar a cercar un hotel. Després de varius intents havien trobat lloc al Princesa Yaiza.
– “No at preocupis Jaume, com ens ha dit l’inspector, tot sota control.”
La Pili estava ara escodrinyant un parell de senyores enjoiades i una família de àrabs vestida de carnaval.
– “Si es veritat, tot sota control. Tot menys les despeses”.
L’Opel Meriva travessava Lanzarote en direcció al sud, en direcció al volcà de la Corona. La nit abans havien quedat amb l’inspector Valeron que anirien a entregar el maletí, no a la comissaria d’Arrecife, com ahir els hi havia dit,si no degut a que estava fent una investigació millor es trobarien a los “Jameos del Agua”. Previament en Jaume i la Pili s’havien il·lustrat sobre que coi eren los jameos. Una consulta a internet via google els va aclarir el tema. Resulta que la erupció del volcà de la Corona, va fer que algunes llengües de lava es precipitessin al mar. Al refredar-se la lava es van formar corredors interiors: els jameos. Alguns tenien forces kilòmetres de longitud com la “Cueva de los Verdes”, a d’altres llocs s’havia ensorrat el sostre, a d’altres el nivell del jameo estava per sota del nivell del mar i es formaven llacs d’aigua salada com el cas de los “Jameos del Agua”. En el llac hi vivien uns crancs endèmics de la zona, uns crancs blancs, petits i cecs. A més a més el recinte havia estat havia estat modelat per en Cesar Manrique, preservant i realçant la natura. El dia prometia. Pel camí visitarien el jardí de cactus, també dissenyat pel omnipresent Cesar Manrique i pararien a dinar a un restaurant de “Punta Mujeres”. Restaurant recomanat per l’inspector Valeron, on podrien menjar un plat típic: el sancocho. Evidentment el dia prometia. Amb l’emoció de tanta meravella que esperaven veure no s’adonaven que darrera del seu cotxe, un segon i un tercer seguien exactament la mateixa ruta. Dins el portaequipatges del cotxe viatjava el maletí.
El jardí dels cactus és una antiga pedrera que constituïda en terrasses alberga milers de espècies diferents de cactus. La Pili i en Jaume entren al jardí, previ pas per taquilla, i de sobte es veuen rodejats de cactus per l’esquerra, per la dreta, per baix, per dalt. La Pili comença a tremolar.
– “Es una alteració del sucre ?”. Li pregunta en Jaume.
– “No, es una alteració dels records”. Contesta la Pili .
La Pili seu en un banc del jardí, suada, tremolosa i explica.
“La visió dels cactus han remogut antics records, amagats però no oblidats”.
De petita quan encara vivia al Puerto de Santa Maria, havia anat a la font a omplir una botella d’aigua. De tornada a casa un forat del terreny, amagat per la vegetació, l’havia engolida. El cop havia estat fort, però a sobra el forat era ple d’ortigues. Ortigues que van abraçar braços, mans, cames i tot el que van pogué del cos de la Pili, deixant-li la seva carregar urticant. La Pili va gemegar, va cridar, va plorar. Ningú la va sentir, ningú la va socorre, ningú la va ajudar. Va quedar quieta molt de temps esperant que la picó anés minvant. Després va sortir i continuà el camí tota coent. La desgracia no quedà aquí. Al arribar a casa i obrir el gros porticó de l’entrada, don unes passes endarrere, ensopega i cau en un altre forat. Un forat sense ortigues, però ple a vessar de figueres de moro. A la pell coent de la Pili si van afegir les punxes. La Pili va gemegar, va cridar, va plorar. El seu padrí la va sentir i la va ajudar a sortir del forat. Una infecció posterior, que quasi li provoca la pèrdua de la cama, van acabar de arrodonir un rebuig frontal als cactus. Rebuig dormit molt de temps i despertat de sobte.
Mentre la Pili va explicant l’arrel del seu trauma d’infantessa, en Jaume s’adona que a unes quantes desenes de cactus més a baix, una parella de nois, que sembla recordar haver vist a l’excursió a la Graciosa, els està guaitant atentament.
– “Pili. Mira aquella parella, oi que es la mateixa que ahir estava a la Graciosa. Tot això fa olor a socarrimat. Marxem !”.
Surten corrent del jardí de cactus, agafen el cotxe i arrenquen. La maniobra ha estat tot un èxit. La parella de joves no ha tingut temps de seguir-los. Enfilen cap a “Punta Mujeres”. Derrera L’Opel Meriva un Volvo negre, amb dos homes a l’interior, circula en la meteixa direcció.
El restaurant de ‘Punta Mujeres’ es petit però acollidor. Decorat amb motius marins que van des de una ancora fins un peix espasa. Una mica carregat però sense aclaparament. En aparcat el cotxe prop del restaurant. Feliços i tranquils no s’han adonat que poc després un Volvo negre ha aparcat uns metres més a dalt. Pregunten si tenen sancocho, i … SI ! en tenen !. Demanen ‘sancocho’ pels dos i esperen amb ansietat l’arribada del plat. Segons les guies el sancocho es un plat típic i molt saborós de les illes canàries. Antigament era el menjar bàsic dels pescadors. En Jaume està expectant. La Pili no tant. Si el ‘cochinillo’ del Timanfaya va ser un engany, ara segur que compensaren amb escreix aquella decepció. Arriba el plat. La Pili i en Jaume es miren la safata. La primera impressió no és massa encoratjadora: Papas arrugadas, peix bullit i una espècie de pasta feta amb cereals. El cambrer els hi diu que la pasta és el gofio canari i els peixos son cherne i viejas. De les papas no cal que els hi digui res, a tots els restaurants de les illes posen les papas arrugadas amb mojo picon per acompanyar qualsevol plat. El gofio resulta difícil de tragar, el peix bullit, insípid, les papas ja son àmpliament conegudes. Total segona decepció, menys mal que el vi de Yaiza de la Geria està prou bo. Ara be, el plat omple en quantitat, és compren que fos un plat bàsic de l’alimentació canària en èpoques de fam. Com a postres prenen un gelat de gofio, que ves per on està força be. Paguen i surten del restaurant. Al parabrisa del cotxe aquesta vegada no hi ha multa. Es estrany, pensa en Jaume, pot ser els policies locals estan també dinant. No esperen a comprovar-ho, pugen al Opel Meriva i arrenquen cap a los “Jameos del agua”.
El volcà de la Corona domina tota la part sud de l’illa. Encara que l’erupció va ser en èpoques molt antigues, el malpais es el paisatge dominant pels voltants. Algunes plantes colonitzadores lluiten per establir-se, donant unes pinzellades de verd sobre el terreny rocallós i estèril. Uns anuncis amb la figura d’un cranc senyalitzen l’entrada de los “Jameos del agua”. Aparquen i aquesta vegada recorden agafar el maletí. El Volvo negre no tarda en arribar i aparcar prop d’ells. Pasen per taquilla i baixen unes escales cap a les profunditats de la terra. L’entrada es espectacular, un llac soterrani els hi don la benvinguda, una volta enorme cobreix el llac. Al final del llac el sostre ha caigut donant pas a la llum del sol que il·lumina tot l’espai. Uns jardins, un llac artificial i uns auditoris, tot integrat a la natura completen uns del llocs més bonics de Lanzarote. També comproven la existència d’un bar escarransit i la manca d’atenció dels empleats. Sembla com si els enormes potencials turístics que van vomitar els volcans estiguin desaprofitats i que tot l’esforç artístic s’hagi esgotat amb Cesar Manrique.
El llac es extens però poc profund. Uns petits crancs, lletosos, quasi transparents son els seus habitants. De primera ullada, la Pili no veu els crancs, però mica a mica els va descobrint. De fet ni han en gran quantitat, a més a més al fons del llac hi ha algunes monedes que donen testimoni de l’estupidesa humana, que ha confós el llac amb el pou dels desitjos. En Jaume intenta comprovar si es cert que els cranc son cecs apropant una canyeta a un dels endèmics que pul·lulen sobre una pedra. El cranc segurament es cec però fuig corrent quan nota a prop la canya. Entretinguts en l’observació no s’adonen que darrera d’ells les dos persones que fa poc ocupaven el Volvo negre han baixat també al llac i estan a pocs metres.
– “Mira !. És l’inspector Valeron.”
Crida la Pili quan divisa a l’altre banda del llac la figura i la calba del policia. Per passar d’una banda a l’altre del llac sols hi ha un estret sender al marge dret. Es dirigeixen cap el corriol i comencen a travessar el llac. Primer la Pili, uns passos més darrera en Jaume abraçat al maletí. Uns quans passos després les persones del Volvo segueixen en Jaume i mica a mica es van apropen. La Pili va obrint la marxa, poc a poc, intentant evitar trompassar amb les moltes pedres que dificulten la travessia. Va mirant a terra. De sobte aixeca la vista i es troba davant la jove parella d’anglesos, que creien haver despistat totalment a la sortida del restaurant a ‘Punta Mujeres’. En mig del llac la Pili s’atura, en Jaume darrera, mirant a terra no s’adona i ensopega amb ella. Davant els anglesos, pel darrera els del Volvo. Estan atrapats.
– “Dar maletín o matar”
En Jaume va trigar uns moments en adonar-se que l’amenaça anava per ell. Va trigar uns moments en adonar-se que al costat dret del cos, per sota les costelles, sentia la pressió d’un dit, o un pal, o pot ser alguna cosa pitjor. Va trigar uns moments en adonar-se que la situació era compromesa. I després d’adonar-se no va trigar ni un instant en reaccionar de forma totalment incoherent. Del esglai, el seu cos va actuà com un resort. El maletí que portava abraçat al pit va ser catapultat cap el sostre del llac per damunt del lladre de maletins. Mentre, va donar un pas en darrera, va ensopegar amb una pedra, va perdre l’equilibri i va anar a parar al llac. La Pili per la seva banda havia quedat aturada en front dels anglesos i d’esquena al Jaume sense assabentar-se de les peripècies d’ell. Els anglesos veient volar el maletí arrenquen a corre, la Pili que els veu venir dona un pas en darrera, ensopega també amb una pedra i va a parar al llac, al costat d’en Jaume.
El maletí ha passat per damunt dels caps dels del Volvo anant a parar contra les pedres, el cop ha fet saltar la sivella i els papers s’han escampat a tort i a dret. Els del Volvo han seguit el recorregut del maletí i estan intentant recollir els papers, alguns dels quals han anat a parar a l’aigua. Els anglesos aprofiten l’avinentesa per llançar-se sobre els dels Volvo. Un tret s’escapa i va a para al sostre del llac arrancant estelles de roca. Els crancs encara que cecs s’han apartat a una distància de seguretat prudent i tornen a la seva feina habitual de la recerca de les petites algues que serveixen per alimentar-los.
Crits, cops, gemecs, s’ha senten per tot arreu. L’aldarull arriba a un punt àlgid i mica a mica es va aturant. La Pili i en Jaume, asseguts dins l’aigua, abraçats i amb els ulls tancats esperen que es restableixi la calma. Obren els ulls i veuen palplantat davant d’ells a l’inspector Valeron que els hi diu que tot s’ha acabat, que ja poden sortir del aigua si no volen agafar un refredat.
Una hora més tard al voltant d’una petita taula del bar de los “Jameos del agua” seuen cinc persones. El Jaume i la Pili, l’inspector Valeron i la parella d’anglesos. L’inspector va comentant tots els detalls, explicant el paper de la parella de policia d’anglesos, la banda de malfactors que gracies a ells ha estat detinguda. Com va ser necessari que l’inspector els hi digues veritats a mitjes. El per que de tot plegat. En Jaume no es perd detall, encara que no te massa clar si el perill pagava la pena o no. La Pili ja fa temps que te el pensament fixat en el proper viatge.
