Conte de ficció. Tots els personatges són fruit de la imaginació, qualsevol semblança amb la realitat, és mera coincidència. Però les fonts d’inspiració del relat es poden cercar en les relacions entre Simone de Beauvoir i Jean-Paul Sartre.
CARME B.
Una de les moltes col·legues del partit, Magdalena, que compartia amb ella dos de les característiques essencials de la professió: ambició i falta de ètica, va dir d’ella que si fos actriu de cinema ja hauria guanyat un parell d’oscars.
Magdalena estava envejosa per que creia que la Carme estava sobrevalorada. Havia vist de molt a prop una sèrie d’actuacions de ella: al comitè del partit i sobretot davant dels mitjans de comunicació. En aquests moments la Carme es transformava i assolia cotes de brillantor molt per sobre dels registres que podia obtenir Magdalena. Però Magdalena pensava que tot era façana i que força interior: zero.
Carme, la immensa Carme, era a la seva vida privada una persona freda, racional, lògica. Planificava en tot detall la seva existència, no deixava res a l’atzar. Però sobre tot era ambiciosa. Serenament ambiciosa. Terriblement ambiciosa.
Era petita, una mica esquifida, però es va marca uns objectius grans, exuberants. Qui no la conegués podria pensar que eren excessius. Ella estava segura d’assolir-los i sabia com fer-ho. Estava disposada a ser implacable, amb ella i amb el resta de la humanitat.
Nasqué el març de 1969, a Sant Cugat del Vallès, sota l’aixopluc d’una família de classe mitjana. Com tants altres polítics de la seva generació va tenir una infància dolça, sense entrebancs, les necessitats bàsiques cobertes i les menys bàsiques també. Va escollir estudiar la llicenciatura de dret per dues raons: Primer per intuïció, en aquells moments encara no tenia massa clar com aconseguiria l’èxit, però si sabia lo que volia i aquest estudis podien ser una via adient. Segon per que va pensar que amb la ciència innata que tenia ja era suficient per enfrontar-se a la vida i li seria més útil una carrera de lletres.
El seu pare era apolític, més capficat en el seu treball i en la seva pròpia persona que en aspectes familiars o socials. Nascut i crescut en el franquisme, va trobar en el passotisme polític l’antídot a la manipulació propagandística del règim. Ni tan sol va sortir d’aquest estat quan l’esclat de les botelles de cava van anunciar la mort d’en Franco.
A la Carme sempre li va quedar un sentiment profundament egoista i real de la vida: Primer era ella, en segon lloc venia ella i si després quedava alguna cosa, pues per ella.
Carme era orgullosa, altiva, es creia superior a tot al mon. Bé, a tot el mon menys a Josep Lluís. En Josep Lluís era un altre tema, estava en un altre dimensió. Ella sobreeixia d’adoració cap en Josep Lluís. El venerava, evidentment molt per sobre de lo que es mereixia. Quan En Josep Lluís es va presentar com a candidat per a la presidència del partit, les possibilitats eren molt minses, pràcticament inexistents, el candidat oficial era en Pepe, ella tenia a les hores 32 anys i ell 45. Però estava clar, per ella molt clar, no hi cabia cap dubte, el futur dels dos passava per que en Josep Lluís accedís a la presidència. Va fer una campanya soterrada però efectiva, des de la seva posició al departament d’organització del partit va prometre, va amenaçar, va seduir, va fer trampes, i va aconseguir finalment inclinar la balança cap als seus interessos. Josep Lluís va accedir, contra tot pronòstic, a la presidència i Carme va aconseguir un important càrrec dins l’organigrama del partit. En Josep Lluís va tenir sempre més ingeni. Carme era més manipuladora. Possiblement ella podia haver intentat ocupar el seu lloc. Tenia capacitat, tenia empenta, tenia mala llet, tenia facilitat de paraula per no dir res. Però davant d’en Josep Lluís tot això s’anava en orris. Ella era una dèbil dona. Ell el numero u, al seu costat ella ocuparia sempre en lloc secundari.
Una vegada estan en plena relació sentimental amb en Xavier, el fosc militant del partit que va ser el seu gran amor, Carme el va deixar palplantat a Barcelona per corre esperitada a Madrid. En Josep Lluís la volia veure aviat, tenia una idea per arribar a la presidència del estat i li era necessari discutir-la amb ella, sabia que l’aportació de la Carme era d’un valor inestimable.
Res – li va dir al estordit Xavier – absolutament res. Ni ell, ni ella, ni la seva relació podia estar per sobre dels desigs d’en Josep Lluís. I va anar a Madrid per trobar-se que en Josep Lluís li havia fet el salt. L’assistència a unes conferencies, amb fort ressò mediàtic, i foto a les portades dels diaris, van ser per ell més atractives que la Carme.
Amb el seu esforç, amb el seu treball, amb la seva adoració, la Carme va seguir fidel a la vocació de la dona com a companya del home, però a diferencia de la major part de dones que davant del líder polític sols saben mostrar la seva admiració i la seva resignació, ella va demostrar una capacitat, de manegar i remenar dins el partit, que segurament la ves catapultat cap a la secretaria d’organització si el destí, i en Josep Lluís, no tinguessin per a ella altres plans.
Sense cap dubte, la Carme va aconseguir arribar fins on va arribar, per la seva ambició, egoisme, falta de ètica i el tot si val, però també gràcies a les circumstancies que la política va viure en aquella època. Ella estava en el lloc oportú en el moment oportú. La megalomania d’un president d’estat per figurar i sortir a la foto amb alts mandataris mundials, el terrorisme islàmic, el desgavell del partit en el poder, la resposta de la gent cansada de ser enganyada. Tot va portar a un canvi de govern i va significar per en Josep Lluís i la Carme la possibilitat d’assolir cotes impensades, si més, no tan d’hora.
A l’estat feia temps que el franquisme s’havia acabat. No enterrat, ja que la transició va deixar sense condemnar els fets ni els actors que durant molts anys van ser artífexs d’un règim repressiu i castrador. El sistema democràtic, era més fictici que real. El règim de partits s’imposava sobre la vàlua personal. El partit manava sobre les persones. Les consignes del partit es tenien que seguir sense cap discussió. Les persones que dominaven l’organització del partit acabaven dominant idees, persones i estratègies. Els militants eren comparses que sols aspiraven a un càrrec polític que els permetés entrar en la espiral de corrupció que dominava la política.
La dona va entrar en aquest escenari, lentament. En un reducte dominat pels homes va saber anar conquerint espais, primer sense presa, després de forma molt més agosarada. Va iniciar una escalada cap al domini dels partits. Aprofitant els moviments feministes va aconseguir que s’aprovessin normes sobre la paritat, això facilitava assolir més càrrecs i de més responsabilitat. Eren temps de canvi, temps de renovació,… però inicialment tot va seguir igual. L’aparició de les dones a la política potser hagués pogut representar un aire nou, unes formes noves d’actuar, però la dona al principi va copiar els clixés del home. Sols posteriorment quan l’accés a la política per part de les dones va ser massiva van aconseguir canviar els hàbits i costums corruptes. Es va anar perdent la força del partit: Es va modificar el sistema de llistes tancades i les persones i els polítics van ser una mica més lliures.
En aquells temps tota la vida política es canalitzava a través dels partits polítics. La Carme hi va entrar-hi en el seu de ben jove, i si va estar tota la vida. Per aquest partit havien passat antics polítics amb idees nobles i ètiques, que venien de la lluita contra el franquisme i arribaven amb il·lusions i en ganes de treballar honestament, però que ben aviat es van deixar seduir pel poder i l’ambició. Van creure que es podia fer de tot sense pagar peatge. Va començar la corrupció. Quan s’han van adonar ja estaven fora del poder. Era necessari tornar a assolir-ho, costés lo que costés, passant per sobre de tots i si fos necessari deixant pel camí un seguit de cadàvers polítics.
En Josep Lluís va ser víctima de la angoixa del vot. Quan les enquestes electorals no bufaven en la bona direcció, es posava histèric, feia viatges ràpids, sobtats, electoralistes. Intentava capgirar la tendència de vot amb les promeses de sempre, amb una dicció lenta, repetitiva i sincopada, envoltat per autoritats locals que li reien les gràcies i aplaudit per babaus que sense cap capacitat de critica quedaven bocabadades per la seva presencia. També a la Carme li va passar factura aquesta vida de lluita constant per conservar el poder, per esgarrapar vots de sota les pedres, quan va morí al 78 anys estava molt delicada i havia petit diferents atacs de cor.
A pesar de tot i en mig de tanta corrupció, la societat era molt innocent. Josep Lluís i Carme van tenir sempre molt clar que volien arribar a lo més alt, no per salvar el mon, ja que el mon era insalvable, si no per demostrar i demostrar-se que eren els millors, els únics, els insuperables. El dedicar-se a la política va ser un accident, però aquí van trobar l’entorn més adient pel seu desenvolupament. I és que Josep Lluís i Carme van ser dos animes bessones, ambicioses, egoistes, terriblement megalòmans.
En una entrevista per televisió, quan totes les promeses d’en Josep Lluís eren ja paper mullat, el fracàs evident, i sols li quedava el permanent somriure, ella, negant tota evidencia, amb la força que sols proporciona la follia del poder, continuava posant a Josep Lluís en el pedestal, intentant fer participar a tothom de la adoració irracional al líder estimat. Manifestava que ningú els comprenia i que si ells estaven allà, era per ser els millors. Estaven per damunt de tots i de totes.
Per desenvolupar la seva missió tenien unes quantes regles que posaven en practica sempre, sobretot quan sortien als mitjans de comunicacions. Utilitzant unes maneres seductores per part de ell i una facilitat de paraula per part de ella. Sempre amb una seguretat estudiada, com si fos la cosa més evident del mon. Les regles eren simples, consistien en primer lloc en negar, negar-ho tot, negar inclòs la evidencia. Si no hi ha problema no és necessari buscar la solució. Si això no funcionava venia la segona regla, que consistia en trobar un culpable, no els importava qui fos el cap de turc, podia ser el govern anterior, els altres partits, les empreses, els ciutadans, militants del seu propi partit. L’únic important és que ells no tinguessin cap responsabilitat, ells no eren mai culpables de res. Finalment una vegada trobat el culpable, venia la regla numero tres. Ells serien els salvadors, els que posarien remei a la situació que la ineficàcia dels altres havia originat. La tercera regla consistia en dir que estaven posant els mitjans i recursos necessaris. Que es tingués una mica de paciència i que ells ho arreglarien tot, tot i tot.
I és que hi han dos interpretacions d’aquesta parella insòlita. La primera versió projecta sobretot la imatge de la parella tal com volien ells que es mostres en públic. Dos polítics brillants i honestos, amb una gran capacitat de sacrifici per anteposar el seu sentit de servei a la seva projecció personal. Si havien arribat al poder era gràcies als ciutadans que els havien votat com a premi pel seu comportament sense taca. Una munió d’admiradores i admiradors, rendits a les seves paraules, constituïen una base solida, que donava el prestigi buscat. Solament parlaven d’honestedat i transparència. Si entre mig hi havia alguna víctima, era deguda als demèrits de la víctima, mai per culpa d’ells. La relació entre ells va ser sempre com una parella d’amants. Les mostres de confiança, complicitat i fidelitat eren constants, sobretot per part de la Carme. L’ambició del poder era el succedani del sexe.
Però després estava la versió no oficial, la versió del Josep Lluís i la Carme intimista. Aquesta revelació va sortir a la llum en la publicació dels e-mails confidencials, però ja s’intuïa. Una parella capaç de tot per assolir els objectius: manipulacions, pressions, suborns, negociacions immorals, promeses mai complides. Això sí sempre amb el somriure a la boca. La honestedat i transparència sols la van utilitzar entre ells.
Tant la Carme com en Josep Lluís van necessitar un seguici d’admiradors, militants del partit i aduladors. Van tenir pocs amics, molt pocs. Les relacions que establien eren més de dependència i protecció que d’amistat. La Carme no dubtava a utilitzar militants del entorn més proper d’en Josep Lluís. Això va originar un grapat de problemes, però la relació entre els components del tàndem era incombustible i de fet aprofitaven aquestes relacions per sortir sempre il·lesos encara que fos a costa de arruïnar políticament els seus companys de partit. Aquestes situacions eren considerades com efectes col·laterals i en el fons, risibles.
Durant els mesos abans d’unes eleccions generals, per exemple, van estar planificant un seguit d’aparicions als mitjans de comunicacions, en les quals anaven desglossant un rosari d’obres de beneficència política amb l’únic objectiu d’aconseguir vots. Si aquests plans posaven en evidencia altres companys del partit, no importava. Si aquests plans feien trontollar les balances pressupostaries, no importava.
En els seus e-mails confidencials utilitzen un to superior i cruel que és del tot censurable: “Pedro va molt fort en números però es desinfla quan li toques el voraviu, no té nivell, l’enfrontament amb ell no aconsegueix excitar-me ni una mica”. Els escorxaven amb cura. Es servien de qualsevol mentida si ho consideraven necessari. La revisió dels e-mails íntims configuren uns personatges terrorífics. Col·legues de partit explicant-se glòries brutes i deshonestes. Hi han moments que en Josep Lluís té alguns remordiments: “Estem ensorrant a Magdalena, és la seva ruïna política, no tornarà a aixecar el cap”. Carme, a corre cuita, intentava convèncer a Josep Lluís del contrari: “Son persones dèbils, si els si passa això no és per culpa nostre si no per que ells son uns fracassats, no tenien per què dedicar-se a la política i si ho han fet aquest era el seu destí. Nosaltres som els forts i sòlids per això es mantindrem en el poder mentre ells cauen”.
La utilització perversa de les persones, per obtenir els seus propòsits, va tenir dures conseqüències. En Pasqual que, en els primers moments, va confiar en les promeses d’en Josep Lluís i la Carme, va ser enganyat sense cap remordiment, va ser traït sense pietat, va ser arruïnat políticament amb la conxorxa dels màxim dirigents del partit. No es va tenir en compta ni la persona, ni els serveis prestats.
En Xavier va morí als 75 anys. Es van separar quan ell s’han va adonar que l’amor, per ella, era simplement una joguina amb poca importància i que ocupava en lloc molt secundari a la llista de prioritats. No li va perdonar mai.
Segurament en Josep Lluís no va ser fidel a ningú, ni a la Carme, el seu egoisme i ambició estava per sobre de tots i de totes. La Carme al contrari va tenir amb ell una relació de lliurament, per sobre de la seva pròpia estima, que era molta. La seva fidelitat va perdurar més allà del període en que Josep Lluís va ser president del govern, fins i tot quan l’estrella política ja s’havia eclipsat ella encara confiava en un canvi, encara manipulava les persones amb una confiança malaltissa sobre les possibilitats de que les coses milloressin. Però la vida és a sovint cruel i no hi ha ningú que tingui la capacitat d’anar en contra del destí.
Amb el temps, mica a mica, es van anar allunyant un del altre. Ell definitivament va tenir una sortida política per la porta falsa: diputat europeu, un càrrec de segona fila i al carrer. Ella continuava tenint influencies en el partit, encara tenia un càrrec important. Va proporcionar el seu suport a d’altres, però ja no va ser lo mateix. Li faltava la seva raó principal per seguir amb la energia de sempre.
Els set últims anys de Josep Lluís van ser els pitjors. El polític estava acabat, potser afectat mentalment. Va intentar donar classes, fer articles periodístics, escriure algun llibre, però el seu prestigi ja estava tan malmès que lo millor era desaparèixer del escenari sense soroll. Era l’ultima traïció. Havien deixat de ser dos cossos amb un sol cap. Carme va explicar els últims moments d’en Josep Lluís en una entrevista d’un programa de tele-escombraria: En Josep Lluís es trobava a punt de la ruïna política. El partit abans de enfonsar-lo li havia aconseguir un acta com a diputat europeu. Estava acabat, encara somreia, encara prometia coses, però la seva credibilitat estava tant esgotada que sols esperava un oblit suau, un traspàs tranquil, tot esperant que l’historia fora benèvola amb ell.
La Carme va anar a veure’l a Brussel·les, van parlar, van recordar. Ell li va prometre un càrrec al partit, ella va acceptar-lo sabent que era del tot impossible. Poc després desapareixia de la escena política.
Pel que sembla la cosa no va anar així, va ser Maria Teresa qui va anar a Brussel·les a donar suport a Josep Lluís, en aquells moments tant foscos. Carme va arribar més tard i va intentar ressuscitar-lo políticament. Lo curiós d’aquesta mentida és que no fa més que constatar lo patètic de les seves actuacions. En Josep Lluís va lliurar a Maria Teresa els seus últims escrits i tots els CD’s amb els e-mails confidencials. Per a la Carme això va ser com una bufetada. De tal manera que per reconduir la historia al camí que s’havien marcat, Carme va publicar les ‘Cerimònies del adéu’ en que recull els últims anys de Josep Lluís com polític actiu .
Quan Maria Teresa va publicar els últims escrits del polític, Carme va crear un blog per Internet amb tots els e-mails no confidencials que Josep Lluís li havia enviat. Un per un els va comentar. Volia lligar per sempre la seva imatge a la imatge d’ell. Carme va sobreviure, políticament, 6 anys a la seva mítica parella. Va abandonar la política al 2028.
Pocs anys després, Remei, la seva protegida política, va enviar a la premsa sensacionalista els e-mails confidencials que no apareixien en el blog de la Carme. Les raons de la Remei per publicar-los es desconeixen, pot ser per diners, per venjança, per estupidesa, la veritat és que arran de la publicació van sortir a la llum tots els draps bruts de la dinàmica parella, els plans tèrbols i la misèria d’unes actuacions solament encaminades a obtenir la major quota de poder possible. Tot això va acabar d’ensorrar la ja molt malmesa imatge de la Carme. Ella que, de forma planificada i soterrada, va carregar-se a molts polítics, tant del seu partit com dels altres, va ser objecte de demolició. Evidentment va ser un cas de justícia política.
Sigui com sigui la seva imatge és ara més complexa, però a la vegada més humana. Tots tenim vergonyes i incoherències que tapar. Al final lo que queda de la Carme és sobretot tristesa. Capaç d’assolir grans projectes d’una forma honesta, va preferir buscar camins alternatius, que la van portar molt amunt, però a canvi d’un preu molt alt. Els pocs que la recorden, fan esment sobretot d’una gran potencialitat perduda.
