El naranjero
Papa ! Papa ! ha arribat el naranjero !. Cridava jo com un boix mentre corria carrer a munt cap a la foneria. Vaig entrar a la foneria, davant meu vaig veure una granota, un davantal de cuiro o similar que servia de protecció contra els esquitxos del metall líquid, uns guants, una gorra i unes ulleres. Tot allò estava recobert per una pols blanca. Sota tot allò hi havia el meu pare.l pare fonia peces de llautó i bronze. La temperatura a que fonen aquests aliatges és al voltant dels vuit-cents graus i per tant es requereixen unes instal•lacions i uns estris de certa consistència. El forn de fuel-oil, proporcionava una flama circular que acaronava el gresol de grafit amb tanta intensitat i estimació que el posava enseguida d’un vermell rogent. Dins el gresol els lingots de metall s’anaven fonen mica a mica. L’alta temperatura anava proporcionant poc a poc arguments suficients per que les forces que mantenien el metall en estat sòlid claudiquessin i el metall s’anava deformant fins quedar convertit en un líquid daurat per sobre del qual flotava una capa d’escòria. Del gresol, com si fos un volcà en miniatura, sortia una columna de fum blanc que s’anava estenent per tots els racons de la nau. Homes, maquines, estris, … Tot, tot i tot quedava embolcallat per aquell fum, que a la vegada desprenia un polsí blanc que ho anava recobrint-ho tot, talment com si fos neu.
Pare, ha arribat el naranjero !. Vaig tornar a repetir per enèsima vegada.
Jo tenia tres anys. Des d’aquesta distancia els records es dilueixen, s’emmascaren, es tornen a esculpir de nou amb explicacions posteriors i es transformen per les teves pròpies experiències, però del naranjero tinc un record clar, nítid.
El naranjero era un venedor ambulant. La seva botiga consistia en un carretó, un gran carretó, un enorme carretó, que carregava de taronges fins dalt de tot, comprades ves a saber d’on. L’home arrossegava la botiga sense més ajuda que els seus propis braços, empenyent-la amb totes les seves forces a través dels carrers del poble sec, alguns d’ells amb fortes pendents. De quan en quan s’aturava i anunciava la seva presència amb un fort crit, a la vegada que colpejava una campana: ‘El naranjerooooooo, el naranjerooooooooo’. Una vegada a la setmana passava pel carrer Julià. Jo com sempre jugava dins de casa o al jardí, però els dies del naranjero, sols estava pendent de la seva arribada. Parava l’oïda creient escoltar a cada moment l’esperat crit de guerra o el só estimat de la campana.
El carrer Julià està situat al cap d’amunt del barri del poble sec, no es llarg, deu fer dos cents metres, potser menys, fa una mica de pendent, a banda i banda hi han cases antigues amb petits jardins, no hi ha trànsit, neix al costat del camp de futbol del poble sec i mora precipitant-se per una baixada amb forta inclinació. Abans era una baixada de terra, ja fa temps van fer unes escales per facilitar-hi l’accés. A la baixada de terra hi havia una porta que permetia accedir a una petita nau on el pare tenia la foneria. La casa dels pares es trobava al carrer Julià, era la ultima casa del carrer. Més allà de la casa: la baixada i la foneria.
El só de la campana, amortit per la distancia, era el primer senyal a percebre. El joc, fora el que fora, deixava de tenir cap interès i jo, neguitós, sortia corrent al carrer, guaitant cap a l’infinit a la recerca del ‘esperat’. Primer solament veia una taca, però poc a poc anava agafant forma, el carro, l’home empenyent-lo, les taronges, la campana, tot s’anava definint. El crit del naranjero i el só de la campana ressonaven clarament dintre meu. Llavors corria carrer avall fins a situar-me al costat del naranjero, al costat del carretó, al costat de les taronges i de la campana, observava i absorbia qualsevol detall: les senyores comprant, el venedor pesant la mercaderia, rebent els diners, tornant el canvi.
El naranjero venia les taronges a quilos, però també a unitats. Jo sentia com el desig de gaudir d’una taronja era cada vegada més fort. Al final quan el desig superava el límit i tornava a córrer, ara carrer amunt, cap a la foneria, cap on estava el pare.
Papa ! Papa ! ha arribat el naranjero !.
El pare deixava un moment la feina, em mirava, em somreia i em donava els cinc cèntims que costava una taronja.
Un altre vegada a córrer, a desfer el camí. El naranjero, ja em coneixia i al veurem arribar amb es diners a la mà, seleccionava la millor taronja del seu carretó i me la donava. Abans, però, treia una grossa navalla i partia la fruita per la meitat.
En aquell moments, tenim a cada ma una mitja taronja, em sentia el nen més feliç i afortunat del mon. A mossegades gaudia d’aquell desitjat trofeu, absorbia el suc i la polpa de la taronja com si fos el més preuat menjar, sentia com el suc regalimava per la meva cara i tacava els vestits, però no importava, jo seguia i seguia atacant la fruita mentre el naranjero donava la volta i emprenia la retirada. Després quan tornés a casa la mare ja em rentaria, i jo li explicaria tots els detalls de la meva aventura.
La taronja sempre a estat la meva fruita predilecta, ara la pelo i la menjo grill a grill, però cada vegada que faig una mossegada, conscient o inconscientment retorno al costat d’aquell home que empenyia un carretó carregat de taronges.
Enviado por jordi ( dic 10 2007, 07:33:09 PM CET)
La matança del porc
Cap a l’any 1946 (jo en tenia tres) ens vam traslladar a L’Hospitalet, al carrer Onésimo Redondo (abans i ara Rafel Campalans). Endarrere quedava el Poble Sec, el carrer Julià, el carrer Margarit, el camp de futbol, el “naranjero”, i tots els records que jo no recordo, per que dels tres anys pocs records queden.
La foneria també es va traslladar, encara que una mica més tard. Als locals del carrer Onésimo Redondo (abans i ara Rafel Campalans) hi havia la foneria a la planta baixa i a dalt la vivenda. Abans de que la foneria entrés en plena operativitat, la família encara va celebrar una festa de disfresses, suposo que de forma clandestina, ja que en aquells anys l’església, amb el suport del franquisme, estava en contra de qualsevol esdeveniment que tingues connotacions paganes i prohibia les demostracions més humanes, més entranyables, més sinceres i més divertides.
A la casa del carrer Julià hi va anar a viure la tia Maria, però la foneria, que estava situada a un nivell inferior de la casa, va quedar dedicada a magatzem una vegada es va deixar de treballar.
Poc després, en una de les reunions familiars del carrer Reina Amàlia, la família (la gran família, la família Aparicio – Balaguer) va decidir comprar un garrí, alimentar-lo durant sis mesos i passats aquest sis mesos acabar en una gran festa que tindria com a punt culminant la matança del porc. La cosa prometia, la idea va semblà genial i tothom ja es veia degustant unes estupendes salsitxes de porc. Els més petits no acabàvem de veure-ho massa clar però també ens ben apuntar a l’alegria dels grans.
Com a la foneria del carrer Julià hi havia espai, es va decidir que el porc faria aquí l’estada temporal de sis mesos, i la festa també es celebraria en els mateixos locals, penso jo que seria per no molestar massa al porc en trasllats inútils.
Dit i fet, a la foneria es va adequar un espai on el porquet es trobés com a casa seva. Es va comprar el garrí i es va posar a la porquera. La porquera nova, recent estrenada, amb la seva palla ben neta, i el porc petitet i rosadet, feien un conjunt de lo més bucòlic.
Ben aviat es va establir una connexió d’amistat profunda entre el porquet i el nens de la família. Tots estàvem desitjant que arribés el diumenge per anar al Poble Sec a veure al nostre amic, alimentar-lo i passar una estona junts. Com era un sol porc i tot estava molt cuidat i net no hi havia problemes de purines, i si n’hi havia nosaltres no els notàvem.
El temps (encara que relatiu – veure la teoria de la relativitat de Einstein) va anar passant inexorablement per a tothom, per nosaltres que ja ens estava bé i per el porc que no sabia lo que el destí i la família li estava preparant. El porc va anar creixent i la mútua amistat entre nosaltres va anar seguint un desenvolupament similar al seu augment de pes.
I va arribar el gran dia per a tots. Per a tots, menys pel porc clar.
Era diumenge. Tots estàvem allà, al Poble Sec, al carrer Julià, a la antiga foneria i ara porquera temporal. El porc també hi era. Estava molt content. Ens veia a tots reunits i alegres i ell participava d’aquesta alegria general.
Van començar els preparatius. Els estris es ven anar col•locant de forma acurada i organitzada. Inclòs els més petits ens vam adonar enseguida que les coses pintaven magres pel nostre amic. Vam sortir corrent de l’escena del sacrifici i no vam parar fins l’últim recó més allunyat de la casa.
Els crits del porc no van trigar a començar, aguts i profunds. Encara que at tapessis les orelles amb les mans els crits les traspassaven i arribaven dins, molt endins. El porc ens feia arribar, de forma molt clara i sonora, la seva protesta i el seu desencís, pel engany en que havia viscut durant sis mesos. Ens culpava, a nosaltres, als petits, del crim que s’estava cometent amb ell.
Finalment tot va acabar. El silenci es va apoderar de tot i de tots. No ens vam moure en molta estona, no volíem enfrontar-nos amb la realitat.
Els pares ens ven cridar per anar a dinar, i allà a la sala, on unes taules allargades estaven preparades per agrupar la família, vam veure de nou i per ultima vegada el nostre amic, ara convertit en salsitxes.
El porc estava per llepar-se els dits, i els grans van gaudir molt del menjar. Els petits, no cal dir-ho, vam ser incapaços de tragar-nos ni un petit boci del nostre inoblidable amic.
Este chico es muy tozudo
Ref. Jordi Aparicio Morales
Enviat per Roser. Germana d’en Jordi.
Mi hermano Jordi era todo un caracter ya desde pequeño, tendría cinco o seis años, venía de la calle cuando al entrar en casa, el Papa se dio cuenta que habia pisado una “caca de perro” y le dijo que se restregara el pie para desprenderse del aromático regalito y el niño, Jordi le dijo que no quería hacerlo, el Papa le dio toda clases explicaciones del porqué, tenía que hacerlo yá que mancharía el suelo, pero él R que R que no quería, asi que el Papa cogió el pié de Jordi y con su caracteristico vigor le fue restregando el zapato para que se desprendiera la susodicha porquería, y el niño gritando, pero claro como movía el zapato con el niño puesto, sus palabras salían de esta manera ….NO….NO….VUI…….QUE……MU…..TRE…..GUIIS….NO….MA….TO….QUIS….. El Papa siempre la contaba esta anecdota con media sonrisa y no comprendiendo el porqué se negaba.
Espero que ahora puedas contarlo el porqué te negabas ¿ Habias hecho alguna promesa ?
Enviado por admin ( jul 11 2007, 08:11:32 PM CEST ) Comentarios [1]
Els mitjons
Ref. Juan (Antonio) Aparicio Balaguer
Enviat per: Jordi. fill d’en Juan
El meu pare quan era petit anava sense mitjons ja que no tenien prou diners per comprar-ne.
Durant el dia, entre d’altres coses venia diaris, i no hi havia cap problema per anar sense mitjons, però per la tarda anava a col·legi i sembla que els altres nens (cruels ells) s’han reien. Com al pare li feia vergonya no portar mitjons se les enginyava per semblar que sí que enduia.
Havia trobat, suposo que a les escombraries, uns mitjons que no tenien peu i que devien ser una espècie de tub, llavors es posava aquest ‘mitjons’ cuitant que la part alta del mitjó sobresurtis per damunt de les sabates, d’aquesta forma aconseguia aparentar que duia mitjons.
No sé l’edat que el pare devia tenir llavors ni a quin col·legi anava ni que estudiava. Si algú té més records sobre això pot posar comentaris o més entrades.
Enviado por admin ( jul 03 2007, 09:45:40 AM CEST)
La calaixera de les mones i més.
Fa uns dies vaig trucar a la Maria Rosa. Des de feia temps tenia ganes de parlar amb ella fora de les parets d’un tanatori, ni que fos per telèfon. La conversa, com sempre, va lliscar cap els records dels anys en que nosaltres dos, ben petits, participàvem i gaudíem de les festes familiars quan tota la família es reunia en pau, il·lusió i harmonia, per celebrar els nadals o d’altres festivitats. La Maria Rosa, gràcies a la seva memòria i sensibilitat, em va anar destapant records, records perduts, que a mida que ella anava recordant jo els anava retrobant des del fons de la foscor on es guarden els records oblidats.
La calaixera de les mones
La iaia Maria, a la seva habitació del pis del carrer Reina Amàlia, hi tenia el seu llit, una cadira balancí on s’hi passava moltes estones i uns quants mobles. Durant les reunions familiars, quan la mobilitat de la iaia era ja reduïda, tota la família anava desfilant per la seva habitació explicant-li les ultimes novetats. Tant les bones com les menys bones, inclús les defuncions.
“Madre se ha muerto fulanito de tal, el vecino de la casa de enfrente. Este ya va por delante”. L’humor de la família sempre ha estat molt espontani, molt obert, molt natural i una mica negra.
Uns dels mobles de la iaia era una calaixera. Una calaixera antiga i enorme. De color negra i formes arrodonides. La iaia tenia la costum, pel dia de la mona, de regalar a cada fill i a cada net una mona individual. Les mones les guardava a la calaixera. Tenint en compte el numero de fills i nets igual hi havien a la calaixera més de vint mones. Així que quan, el dia de la mona, passàvem a visitar a la iaia, ella obria la calaixera, una calaixera tota plena de mones i ens donava a cadascú la nostre mona.
L’herència de la iaia Maria
La iaia quan va morí no tenia cap cosa de valor, ni cap propietat. Les terres de Los Cantos, a la Puebla del Arenoso, havien estat expropiades per fer un pantà en temps d’en Franco i la precària economia de la família una vegada traslladada a Barcelona no va donar per amassar cap fortuna, ni gran ni petita.
La iaia, tal com hi havia costum en aquell temps, anava fent uns petits estalvis per pagar-se el seu enterrament i així no tenir que donar maldecaps als fills el dia que arribes aquest tràngol. D’on treia els diners la iaia no ho sé, segurament deuria de tenir una petita assignació per les seves particulars despeses. De fet, tots els fills hi contribuïen en les despeses de la madre. Les contribucions no eren fixes si no que cadascú col·laborava en la quantitat que podia, si es que podia. Quan va arribar el moment, l’única propietat que tenia la iaia era, pues, una petita quantitat de diners, que a més a més ja tenien destí. A pesar d’això els fills van decidir que l’enterrament de la madre ho pagarien entre tots i així ho van fer. Total que la iaia va deixar en herència una quantitat de diners que els fills, com a bon germans, es van repartir a parts iguals entre tots ells.
Ball de rams
L’orquestra Maravella es va aturar.
“Ball de rams” va cridar el cantant melòdic. Com sempre em va agafar despistat, i mira que ho tenia tot planificat. Els propers balls ja els tenia lligats amb la Gloria, la filla petita de la Juanita, la de la vaqueria, que era la noia que m’agradava. Però l’orquestra s’havia precipitat i ara estava ballant amb la noia que no tocava.
La Torrassa estava de Festa Major. Era a l’estiu, en ple agost, no hi havia col•legi, tots de vacances, la millor època de l’any.
Havia passat el matí jugant. Primer a bales amb en Roldan, el meu veí de la casa del davant. I tot seguit un grup de nois del carrer Onésimo Redondo (abans i ara Rafael Campalans) havíem anat a fer ‘MEX’ contra els nois del carrer Progrés (abans i ara també Progrés). No sé per que en dèiem fer ‘MEX’ de jugar un partidet de futbol en mig del carrer, potser venia d’una distorsió de ‘match’, ves a saber. Clar que tampoc ens importava res saber don venia la parauleta. El ‘MEX’ Es va fer al seu carrer ja que el carrer Onésimo Redondo (abans i ara Rafael Campalans) estava guarnit de Festa Major. El tema del guarniment, aquest any, anava d’un fons marí, per lo menys el primer dia, ja que els dies posteriors la pluja havia provocat un daltabaix, convertint-lo en un fons de deixalleria.
El partidet es va acabar amb sarau, com quasi sempre. Una mestressa de casa, molt emprenyada, sense tenir cura de que estava estroncant la carrera d’uns futurs ‘kubales’, havia punxat la pilota amb un gros ganivet de cuina. Per un atzar del joc la pilota havia anat a petar contra el vidre de la porta d’entrada de la casa de la senyora. Total, vidre trencat, mestressa emprenyada, pilota punxada i partit finalitzat abans d’hora.
Però ara era per la tarda i era dijous. A les sis de la tarda gran ball infantil a l’envelat de la Torrassa. El programa de festes era prou explícit, i afegia que estaria amenitzat per la gran orquestra Maravella de Caldes de Malavella. A la plaça Espanyola, com cada any, s’havia bastit un envelat i la comissió de festes havia confeccionat un programa d’esdeveniments molt acurat i luxós: xocolatada, pallassos, concursos de grups musicals, balls de tarda, balls de nit, ball de gala i ball infantil.
Un parell de mares havien recollit els nens i nenes del carrer Onésimo Redondo (abans i ara Rafael Campalans) i tots plegats cap a la plaça Espanyola, cap a l’envelat.
Tot ho tenia planificat, cap a la mitja hora tocarien el ‘Ball robat” i cap a les set el “Ball de rams”. I jo a les set estaria ballant amb la Gloria. Però l’orquestra s’havia precipitat i ara la noia que no tocava estava esperant que li anés a comprar el ram. Vaig tenir un moment de dubte, sabia que alguns companys en situació similar havien optat per sortir corrent i deixar la noia palplantada. No vaig caure en la temptació, tampoc es tractava de fer una fugida ignominiosa, indigna, a més a més si s’assabentaven a casa, tenia el càstig assegurat. Vaig comprar el ram, una figureta horrible de quelcom que volia semblar porcellana i li vaig portar a la noia que no tocava. De fet si me la mirava millor, tampoc estava tan malament, una mica baixeta, però passable. Res comparable amb la Gloria. Vaig ballar amb ella dos balls més, era el protocol a seguir després del ball de rams.
Una vegada lliure, vaig corre a buscar la Gloria. Sense planificacions ni estratègies vaig estar ballant amb ella tota la resta de la tarda, “Ball del fanalet” inclós. A la sortida la vaig acompanyar a casa seva. Al arribar al carrer Onésimo Redondo (abans i ara Rafael Campalans) l’ambientació musical atacava una del Antonio Machin:
“Pintor que pintas con amor
¿Por qué desprecias su color
si sabes que en el cielo
también los quiere Dios? “
Enviado por famapa ( ene 04 2008, 08:27:54 PM CET
El fermall
Ref. Tiet Perto (Ruperto Aparicio Balaguer)
Enviat per Jordi. fill d’en Juan (Antonio).
El tiet Perto era artista (com casi tota la familia). Feia escultures, primer feia un model a la cera i després mitjançant diversos processos de foneria obtenia la escultura en bronze.
La major part de les escultures eren de persones individuals o grups, algunes de les escultures consistien en moltes persones apilades formant una amalgama de cossos i membres.
La casa del tiet Perto estava a tocar de la nostre, els terrats estaven comunicats per una escaleta de forma que es podia passar d’una casa a l’altre fàcilment.
Pues be, tenia una habitació, que devia ser el seu estudi, on suposo que preparava les maquetes de les seves properes obres. En general recordo que l’habitació estava tancada, però a vegades la trobava mig oberta. Jo devia tenir 7 o 8 anys, o potser més, no ho sé, però quan aconseguia mirar dins de l’habitació quedava meravellat, les parets del estudi estaven totalment recobertes de fotografies de persones (suposo que eren models) nues, els ulls s’hem quedaven clavats davant d’aquelles senyores que per única vestimenta portaven un fermall d’or cobrint la part més intima.
Durant temps vaig quedar obsessionat per aquella habitació, i sempre que podia passava a casa del tiet Perto, per veure si tenia sort i la porta del estudi era oberta.
Enviado por admin ( jul 03 2007, 10:22:51 AM CEST ) Comentarios [0]
En Peñaroya
A la mateixa escala del carrer Reina Amàlia on vivia la iaia, vivia en Peñarroya. A mitjans dels anys cinquanta en Peñarroya era un noi jove i fort, que com molts nois joves i forts i sense recursos va voler provar fortuna en el mon de la boxa. Lluitava a la categoria dels pesos mitjans, que segons els entesos, es la categoria reina de la boxa, tant per pegada com per mobilitat. La família, que fins llavors, no havia prestat cap mena d’atenció en això de la boxa, ara per qüestions de veïnatge es vàrem convertir en uns seguidors incondicionals d’una jove promesa del pes mig: en Peñarroya. Cada dissabte per la tarda al Price es celebrava una vetllada de boxa amb la participació dels púgils locals. La iaia va morí en dissabte i aquell mateix dia el veí sortia al Price. La família, per unanimitat, va decidir, després del enterrament, anar a veure el combat.
En Peñarroya va pujar com l’escuma, cada combat era una victòria, excepte un dia en que li van trencar el nas. Després, amb el nas trencat, va seguir la cursa cap endavant, va arribar a campió de Catalunya i campió d’Espanya. Va sortir a combatre, inclús, pel campionat d’Europa, i aquí es va acabar la seva carrera ascendent. Va perdre el campionat d’Europa i tot seguit el d’Espanya i el de Catalunya i va finalitzar la carrera rebent cops a tort i a dret. Aquí es va acabar, també, l’interès de la família per la boxa.
Un escarabat
Ref. Juan (Antonio) Aparicio Balaguer
Enviat per Jordi. Fill d’en Juan.
El pare era mestre fonedor, de fet va estudiar foneria artística , com el tiet Perto. La primera llicencia per posar una foneria li van donar per fer peces d’art. El pare comentava que en aquell moments, el regim franquista, amb algun militar com a ministra de foment, segurament devia considerar, tocat per una visió celestial, que lo que convenia al país era sobretot una Espanya artística i artesanal.
El pare va començar a fondre grifaria, que es lo que demanava el mercat. També fonia crucifixos, a centeners, a milers. Crucifixos per la primera comunió.
A pesar d’això sempre li va quedar la vena artística i per matar el cuc de quan en quan feia alguna obra d’art. Fonia peces al model perdut, que consisteix en convertir en metall, elements naturals orgànics com fulles, branques, insectes,…
L’obra més perfecte que va fer ca ser un escarabat d’uns 5 o 6 centímetres de llargada, que tenia unes mandíbules enormes i al a vegada unes finíssimes antenes .
Devia emprar una aliatge especial, ja que per això era professional de la foneria. Lo cert es que l’escarabat va quedar perfecte. La peça va estar molt de temps al despatx de la foneria i era l’admiració de tothom que la veia.
No sé que s’ha fet d’aquest escarabat.
Enviado por jordi ( jul 18 2007, 02:23:29 PM CEST ) Comentarios [0]
La roca fria del calvario
Ref. Vicenç Bolinches
Enviat per Jordi. Fill d’en Juan.
Les festes familiars que celebràvem al pis del carrer Reina Amalia, acabaven sempre de la mateixa manera: tota la família canten a cor unes peces de sarsuela . Formava part de la litúrgia de la festa.
Algunes melodies encara les tinc gravades a la memòria:
“No importa que el mozo joven vuelva viejo, si alegra su corazón ……”
“A beber a beber y apurar les copas de licor, que el vino ….”
A més a més del cor, en que tota la família participava de forma entusiasta, hi havia algú que cantava de solista, suposo que en més il•lusió i ganes que encert, però jo trobava que tots ho feien com si fossin verdaders professionals. El pare era especialista en “Los gavilanes”.
De manera especial recordo les interpretacions, per a mi extraordinàries, del tiet Vicenç quan s’arrancava amb allò de “La roca fria del calvario que guarda cuanto …”.
El tiet amb deia que havia intentat que de més petit jo aprengués la cançó, a fi de fer un duo, però des de llavors ja va queda clar que les facultats musicals no eren precisament el meu fort.
Enviado por jordi ( jul 18 2007, 02:22:10 PM CEST ) Comentarios [0]
Un peto al front
Ref. Gregorio (Juan) Aparicio Balaguer
Enviat per Jordi. Fill d’en Juan.
El tiet Gregorio (Juan), era el germà petit del meu pare. Casi tots els components de la família tenim una certa dosis artística, però el tiet Gregorio era un veritable artista. La seva especialitat era fer “talles de fusta”. Les seves cornucòpies eren obres d’art. Recordo sobretot aquells marcs plens de ocells. Ocells per tot arreu i en totes les posicions possibles: volant, menjant, bevent, parats, … També feia llampades de sirenes, i xinesos (jo en tinc una). Alguna vegada havia entrat al seu taller i quedava bocabadat mentre anava descobrint els tresors que amagava aquell local una mica fosc que li donava un aire misteriós.
El tiet Gregorio (Juan) tenia una forma especial de mostrar la seva estimació als més petits, ens agafava el cap en les dues mans i ens estampava un peto al front. Això per mi, era una espècie de litúrgia, per la qual era necessari passar. Una forma de mostrar el seu amor i la seva originalitat.
Enviado por jordi ( jul 18 2007, 02:20:34 PM CEST ) Comentarios [0]
La remullada
A prop de Sant Feliu de Codines es troba l’ermita de Sant Miquel del Fai, es un lloc on el riu Tenes es precipita des de més de 30 metres d’altura formant una cataracta natural que es pot travessar per l’interior. A més a més hi han unes coves càrstiques i l’aigua fa piscines naturals, on abans un es podia banyar. Fa uns 50 anys quan anàvem d’estiueig a Sant Feliu, el riu portava molta aigua i la cascada feia molt de goig. Les ultimes vegades que hi estat la cosa es més aviat raquítica i la cascada es tan sols un rajolinet (potser els records de petit fan augmentar el cabdal d’aigua), ara tampoc hi deixen banyar-se a les piscines, això sí, ho tenen tot molt net i es té que pagar per entrar-hi.
Pues bé, resulta que els pares i els tiets van organitzar una excursió a Sant Miquel del Fai per anar a passar tot el dia. Per anar-hi es va llogar un cotxe, però com no hi cabíem tots, el pare i el tiet Enric van anar caminant, la resta es a dir la mare la tieta i tots els cosins en cotxe. No sé exactament el temps que s’hi triga des de Sant Feliu a Sant Miquel, però segur que no deu baixar de dues hores. El dia va anar molt be fins a la tarda. Havíem passat el dia de meravella, ens havíem banyat, havíem jugat, havíem menjat,.. però el dia es va començar a posar gris i després uns núvols negres anunciaven allò que no va tardar en produir-se: una turmenta com no recordo d’altre. A part de la cortina d’aigua, els llamps queien per tot arreu. Del dia havíem passat a la nit en pocs minuts, el soroll dels trons s’hi afegien per acabar de dibuixar una escena dantesca.
Vam iniciar la retirada, els que havíem anat en cotxe, cap problema, però el tiet Enric i el pare van tenir que fer el camí de tornada sota la pluja i solament resguardats per una manta amb la qual s’intentaven (cosa que no aconseguien) tapar-se.
L’arribada a casa dels dos herois va ser apoteòsica, tots estàvem preparats per rebre’ls.
La mare i la tieta havien preparat infusions, aspirines, conyac, … I després de la dutxa amb aigua calenta, les aspirines, les infusions i el conyac el pare i el tiet ens van explicar l’aventura del retorn a casa.
Enviado por jordi ( jul 18 2007, 01:59:36 PM CEST ) Comentarios [0]
El sortidor de sang
Ref. Jordi Aparicio Morales
Enviat per Jordi Aparicio Morales.
A Sant Feliu de Codines vam anar a passar l’estiu dos o tres anys. Primer a una casa situada casi a les afores del poble, en un carrer força empinat i després a la casa de la carretera de Caldes, on va passar l’anècdota de la volta ciclista (veure anècdota mes avall). Estàvem amb la tieta Paquita (la germana de la mare), el seu marit el tiet Enric, i els seus fills Rafel i Quique. De vegades Margarita venia també a passar alguns dies.
Un dia, quan estàvem a la primera casa, jo era al menjador amb un got d’aigua i devia volgué agafar quelcom més, total que va caure el got, es va trencar, i per mala sort un vidre em va tallar una vena de la part superior del peu, portava uns mitjons que en poc temps es ven tenyir de vermell. Els pares i en Juanito eren a Hospitalet, el tiet Enric treballant. Jo devia tenir 11 o 12 anys. Espantat, vaig cridar, va venir la tieta Paquita i encara es va espantar més que jo, em va treure el mitjó i un sortidor de sang es va aixecar casi fins a la meva cintura (potser quelcom menys, però jo el veia molt alt). Van venir la Roser i els cosins , tothom al voltant meu sense saber que fer, volien fer un torniquet però no sabien com fer-ho. Jo creia que em moriria dessagnat. La tieta va trucar al metge. Em van posar uns draps i gel per damunt de la ferida, al poc draps i gel quedaven ensangonats, però mica a mica, la cosa va anar perdent força i al final l’hemorràgia es va tallar. Quan va venir el metge ja tot estava solucionat.
Si mi fixo be, encara ara, veig un petit trau al peu, allà des don s’aixecava el sortidor.
Enviado por famapa ( jul 11 2007, 08:17:20 PM CEST ) Comentarios [0]
La platja de Santa Cristina
Pel Pare la costa brava era un dels indrets més bonics del mon. Els pins creixent a tocar de la mar, l’aigua transparent, la sorra gruixuda, les roques, les cales,.. tots els elements pintaven un paisatge únic, lluminós, que omplia el cos i l’anima de sensacions intenses. La costa blava ja era maca ja, però res a veure amb la costa brava. Allà hi anava un turisme de qualitat i aquí de ‘baratillo’, allà molt presumir, aquí tot era més salvatge i autèntic.
De Tossa a Sant Feliu de Guíxols la carretera era plena de corbes i plena de bells recons, les cales Pola, Bona i Givarola eren natura en estat pur. Lloret de Mar era el paradís. Eren, evidentment, altres temps en que l’home i el totxo no havien malmès encara la millor costa del mon.
Quan passàvem els estius a Arbúcies teníem el costum d’anar a Santa Cristina. Era una platja de somni. Està situada entre Blanes i Lloret. Una vegada agafaves el trencall que assenyalava a Santa Marta i Santa Cristina hi havia una pujada, es deixava a l’esquerra l’entrada del hotel Santa Marta i ja des de d’alt es gaudia d’un panorama inigualable: Pins, mar, cel, sorra,.. tot mesclat, tot conjuntat. El cotxe es tenia que aparcar ben lluny de la platja i fer una petita excursió per arribar a la meta prevista. Es baixava per un petit corriol fins el mar, a prop del mar, sota una pineda hi havia un ‘xiringuito’ d’aquells típics on feien peixet fregit i arrossos.
Arribàvem de ben matí. La platja solitària, sols la natura i nosaltres. De fet hi ha dues cales separades per una gran roca, una cala gran sobre la qual es bressola l’hotel Santa Marta i un altre de més petita i recollida. A la part dreta d’aquesta cala i sota uns pins que tocaven la sorra, la família preníem posicions. Com si es tractés de terra conquerida plantàvem la nostra senyera consistent en un gran para-sol i al voltant la resta del parament que havíem carregat entre tots: la taula, cadires, nevera amb begudes, estris de pesca submarina, pilotes, matalassos aquàtics i moltes més coses. El primer bany era magnífic, la platja adormida, l’aigua freda, un sol naixent. El matí passava entre jocs, intents de pesca, cabussades, exploracions submarines a la recerca de tresors, pilars de tres (dins de l’aigua per evitar perills a l’anxaneta), partits de futbol. Menjàvem una paella al ‘xiringuito’. Una paella que segurament seria molt bona, però la gana que portàvem la convertia en extraordinària. Per la tarda el programa era una repetició del matí. Marxàvem tard, la platja, que durant el dia s’havia omplert, ja tornava ha està buida, el sol anava morint lentament, nosaltres ens donàvem l’últim bany, en un aigua que encara conservava l’escalfo del dia. Carregàvem de nou tot l’equipament. Tornàvem al cotxe i altre volta a Arbúcies.
Quan el pare feia les vacances, es a dir a l’agost, anàvem a Santa Cristina per lo menys una vegada a la setmana. També hi anàvem alguns dissabtes o diumenges d’estius. Va durar alguns anys, després mica a mica vam deixar d’anar-hi.
Anys més tard, quan ja treballava a IBM, vaig tenir l’oportunitat de anar a l’hotel Santa Marta. Durant pocs anys, alguns cursos d’educació es feien en aquest hotel, i jo, sense mirar de que es tractava el curs, ràpidament feia la inscripció, saben que, aprendre, potser no aprendria res, però tenia assegurada una setmana de tranquil·litat, gaudint d’una natura quasi perfecte.
La costa brava va anar perdent el seu encís, va ser descoberta per gent d’altres indrets, que potser va quedar captivada per la seva bellesa, però a la vegada no li va importar malmetre-la, això si, amb tota la col·laboració dels nadius que la van vendre per un plat de llenties.
D’aquell paradís sols queda un record i molt de totxo escampat per tot arreu. Manca de infraestructures i molta contaminació. Els pobles en crescut fora dels seus límits naturals. La dictadura va començar la feina i la democràcia la va rematar. El turisme continua sent de ‘botelló’.
Santa Cristina no s’escapa del mateix destí, no existeix el ‘xiringuito’, i si que existeix molta edificació. Taques de contaminació aquí i allà configuren un mar dàlmata que recorda poc al dels temps passats. Alguns diran que això es el progrés, poder si que es progrés, però sols per uns quans, els que s’han fer rics a costa de malmetre la costa.
Sincosientos sanvichos
Al carrer Campalans (abans Onésimo Redondo, abans Campalans), al numero 61, als pares hi tenien la foneria i a dalt hi havia el pis, el pis tenia (i té) una terrassa que donava (i dona) a uns patis interiors. Els veïns tenien plantada una parra que pujava fins la terrassa i s’estenia per una bona part de la mateixa. La parra servia com element decoratiu i quan era el temps donava un raïm força bo. Si a més a més de la parra li afegíem unes quantes banderoles resulta que ja teníem preparada la terrassa per organitzar els nostres ‘guateques’.
Els ‘guateques’ els va començar el meu germà (en Joan), i jo vaig seguir entusiasmat amb la tradició. Preparar un ‘guateque’ no era difícil, però requeria molta feina. Hi havia que pensar en tot: la musica i el tocadiscos (pickut) , els convidats, la beguda, el menjar, l’horari, taules, cadires,…
Havíem fet alguns per la nit, en dies assenyalats, per exemple a la revetlla de Sant Joan, però lo més normal es que els féssim per la tarda dels diumenges. Els organitzadors n’eren una colla, a part de la Roser i jo i col·laboraven de forma habitual el meu cosí (en Rafel), amics (en Fernando i l’Enric) i amigues (la Paquitona) i d’altres de forma més esporàdica.
La musica era quelcom a escollir de forma molt acurada, Els Beetles, Pol Anka, Diamonds, Los Cinco Latinos, Los Pratters, El Duo Dinámico, i molts més estaven sempre presents. Hi havia que assegurar que els tinguéssim tots i tinguéssim els últims discos editats.
El tocadiscos era pesa important, fonamental, imprescindible. Hi havia que tenir més d’un per que ja sa sap que les cosses s’espatllen i sense musica un ‘guateque’ no es res. La instal·lació era també una missió delicada, els altaveus tenien que estar al lloc més adients, col·locats estratègicament, fent arribar el so a tota la terrassa, a tot el veïnat.
Els convidats era el segon punt important, sense musica no hi ha res, però sense gent la reunió es avorrida, poc a poc s’apaga, i es mora molt abans de lo previst. Tampoc hi havia que exagerar, ja que si érem masses no hi cabíem i no es podia ballar, i ja sa sap que el rock and roll requereix el seu espai.
Les begudes era lo més fàcil, coca-coles i unes quantes botelles de cava (de les que fan pet i escuma). Si sobraven, era igual, quedaven pel consum familiar.
El menjar era més delicat, hi havia que preparar el suficient, però no massa, a més a més devíem tenir en compte que, alguns pares venien a recollir les seves filles i també feien honor als entrepans i les begudes. No faltava mai, tampoc, una plata de dolços que es treia després dels entrepans i així acabar de arrodonir la festa.
Els meus pares els hi agradaven molt els ‘guateques’. No posaven mai inconvenients, si no tot al contrari estaven molt cofois, i sempre que podien feien esment del èxit d’aquestes reunions.
El pare era una persona culta, li agradava llegir, anar els museus, viatjar,.. però el castellà el destrossava, no parava atenció en les paraules i més d’una vegada el catalanitzava sense pietat.
Recordo que després d’un ‘guateque’ vam anar a Arbúcies, on vam trobar als pares de l’Elvira, el senyor Luis i la senyora Elvira i va els hi plantifica:
“El domingo pasado, hisimos un guateque muy lucido, preparamos per lo menos sinco sientos sanvichos y pastas folladas”.
Records
Heu vist Ratatouille ?. Es una pel•lícula de dibuixos animats produïda per Disney/Pixar. Una rata esdevé un gran xef de cuina, talment com un Ferran Adrià qualsevol. Per aconseguir el reconeixement d’un critic culinari, la rata li prepara un ‘ratatouille’, que es un plat de la cuina de la Provença, quelcom semblant a verdures al forn. Una espècie de escalivada diria jo. Quan el crític tasta el plat, els sabors li penetren tan intensament que el transporten a la infància, tot recordant com la seva mare li preparava aquest plat.
Pues be, quelcom semblant en va passar l’altre dia al restaurant l’Hispània d’Arenys de Mar. Vaig demanar ‘carn d’olla’ i el plat que van servir amb pilota, botifarra negre, cigrons, col, patata, cansalada,…, semblava com si hagués estat preparat per la meva mare. Al prendre la primera mossegada, vaig penetrar dins un forat de cuc temporal que en va transportar als dies que tots plegats vivíem a la casa dels pares a la Torrassa, al carrer Campalans (abans Onésimo Redondo).
Al tornar del col•legi (els Maristes de Sants), la mare em tenia preparat el sopar. Per cada dia de la setmana cuinava un plat diferent però que es repetia setmana a setmana:
Dilluns: bacallà amb tomàquet.
Dimarts: truita de patates.
Dimecres: tripeta.
Dijous: carn d’olla.
Divendres: remenat d’ou amb tomàquet.
Ens explicava com cada menjar al comprava a la botiga més adient. La tripeta en aquella carnisseria on la tenien més recent. El bacallà de morro a tal lloc. La carn per la pilota a tal altre. Mentre caminava des de Sants a la Torrassa, ja anava gaudint del sopar que tocava aquell dia.
Jo seguia dins el forat de cuc temporal i dels sopars vaig anar a parar als esmorzars, amb les grans tasses de cafè amb llet i les galetes o les sopes de pa, tal com veiem que se les prenia el pare. Llet que anàvem a comprar a la vaqueria de la cantonada, on el ‘Charles’ tenia cura d’unes vaques que possiblement mai van veure un camp d’herba verda i on la Juanita afegia una mica d’aigua a la llet per protegir els nostres estómacs i el seu negoci.
Enfront de la vaqueria hi havia la bodega. ‘Vins d’Abrera’ es podia llegir en el rètol de l’entrada. Dins d’unes grans botes, el vi esperava que l’enèsim a cercar. Un vi, una mica tosc, bast, poc elaborat, però que amb gasosa esdevenia la beguda més excel•lent per acompanyar aquells dinars.
El pa l’anàvem a comprar al forn de la plaça dels Pirineus, a la mateixa plaça on hi havia la barberia. El barber era el gendre de la Juanita, la de la vaqueria……
Plof !!!. De repent el cuc temporal desapareix. Enfront meu la compte del restaurant. La crua realitat amb porta de nou als moments actuals. No m’ho podia creure, mai vaig pensar que una carn d’olla fos tant cara. Era molt bona, això si, però la de la meva mare no hi tenia res que envejar, clar que la mare no tenia ninguna estrella michelin i l’Hispània si. Però és que en aquells temps no es donaven estrelles michelin. Estic del tot segur que si es vesin donat estrelles michelin, la mare hagués tingut com a mínim tres.
Enviado por famapa ( dic 17 2007, 02:38:47 PM CET
Una operació de pel·lícula
El meu germà, en Joan (Juanito) va començar a jugar a hoquei sobre patins de ben petit. Anàvem als Maristes de Sants. L’entrada, en aquells temps, era pel carrer Olzinelles, i una vegada pasada la porta topàvem amb el pati. Un pati de col•legi que servia per infinitat de cosses. Allà ens arrengleràvem, a l’hora de la entrada de les classes, en files de dos i ens feien cantar allò del legionario, el cara al sol, les montañas nevadas, i altres cançons de la mateixa espècie, tal com corresponia a l’època franquista en que vivíem. Allà ens feien les fotos anuals de cada classe, on sortíem amb els vestits del diumenge i amb totes les medalles que havíem assolit pels estudis o dedicació, i havia algú que el pes del metall li corbava l’esquena. Allà, sobretot, era un indret on jugàvem. A l’hora del pati sortíem com a salvatges perseguint l’home blanc. Ens constituíem en dos equips i tots a corra darrera una pilota durant la mitja hora que durava el recreo. Allà, els diumenges i festius, es construïa una pista de hoquei. Una pista bastant modesta: postes metàl•lics i taulons de fusta limitaven el terreny de joc. Tots col•laboràvem en l’empresa i no es trigava massa en tenir-ho tot a punt pels partits de hoquei. Com de fet era l’únic esport una mica seriós que es podia practicar ( a banda del basquet) el meu germà si va dedicar en cos i anima.
En Joan era bo jugant a hoquei, jo diria que era molt bo. Després de jugar amb l’equip del col•legi va fitxar pel ‘Cercle Barcelonista’ on van fer un grup excel•lent que va arribar a primera divisió. En Joan era el puntal del equip, jugava de mig, defensava i atacava. Tenia una visió excepcional del joc. El club era modest, molt modest, va anar perdent gent i potencia i mica a mica es va desgastar. Si en Joan ves jugat en un equip gran vesi estat internacional.
En els primers anys el ‘Cercle Barcelonista’ jugava en pistes cedides pel Barça. Una d’aquestes pistes estava situada al mateix camp de Les Corts, a sota de les graderies. No tocava mai el sol. Al hivern, si feia fred la pista estava glaçada fins a migdia.
Era un dia fred, molt fred. No havia plogut però la rosada havia deixat una pista perillosa, el patí relliscava però com no hi havia aigua no era factible posar rodes d’alumini. El partit tenia que començar en un quart d’hora. Els equips seguint el protocol de sempre van sortir a la pista per iniciar l’escalfament previ al match. Els jugadors amb xandall tenien els músculs encara adormits, era necessari fer unes petites curses seguit de frenades. Mica a mica el cos tenia que agafar el to adient per la disputa del partit.
Va succeir tot molt ràpid. En Joan va sortir a la pista, va fer una petita cursa, va frenar i …. El meu germà estava a terra, un fort dolor el tenia immobilitzat, una mà al turmell assenyalava el lloc de la lesió. Una lesió que per les aparences era greu, molt greu.
Els companys el van retirar del terreny de joc i el van du al vestidor. Ens vam quedar amb ell el pare i jo, el partit tenia que seguir i la resta van anar cap a la pista. Vam tenir que ajudar-lo a vestir-se, sol no podia. Feia una estona que havia passat i el dolor continuava amb la mateixa virulència. En aquells moments vaig pensar que potser li tindrien que tallar la cama o com a mínim quedaria coix per tota la vida.
L’endemà en Joan va anar a la mútua Asepeyo a que li fessin un seguit de proves per veure l’abast de la lesió. El metge que el portava era un especialista en lesions esportives, no recordo el nom, però era el metge del Barça. Les proves van constatar que la lesió era greu i … insòlita. Era el primer cas que es produïa al estat, hi havia pocs casos documentats al mon. El metge estava entusiasmat. Ens va explicar fil per randa la lesió i la solució.
LESIÓ: Un tendó a l’alçada del turmell s’havia deseixit i muntava sobre l’os, fora del seu lloc natural. Si el tendó es posava on devia estar, qualsevol esforç per petit que fos tornava a fer saltar el tendó per sobre del os.
SOLUCIÓ: Una operació a cama oberta. Es tenia que talla el tendó, a continuació fer un forat al os de la tíbia, passar el tendó tallat a través del forat i per últim cosir el tendó de nou. D’aquesta manera s’asseguraven que el tendó restaria quiet al seu lloc sense possibilitat de muntar sobre l’os.
Va arribar el dia de l’operació. El cirurgià va invitar altres metges a presenciar l’esdeveniment. A més a més l’operació es va gravar en pel•lícula. L’estrella principal d’aquest festival era en Joan. En Joan estava encantat encara que una mica acollonit.
L’operació va ser un èxit. Tot va anar segons lo previst. Després d’uns pocs dies en Joan va deixar la clínica i va seguir la recuperació a casa.
Un mes més tard es va fer la gran estrena de la pel•lícula. El local del ‘Cercle Barcelonista’ era ple de gom a gom. No hi faltava ningú. En Joan (amb crosses) també hi era. Encara que l’argument era conegut la pel•lícula va ser un rotund èxit.
Quan es va recuperar, en Joan va seguir jugant a hoquei durant molts anys.
Que jo recordi, des de les hores no s’ha queixat mai d’un tendó que està lligat al os a través d’un forat.
Enviado por jordi ( nov 16 2007, 12:38:53 PM CET )
El carro de palla
El Fiat 1100 morro alt enfilava carretera amunt. Davant, a uns dos-cents metres de distància, un carro, carregat de palla fins dalt de tot, es movia gansonerament. Els dos mòbils es bellugaven en la mateixa direcció, encara que a velocitats molt diferents.
El carro era governat per un equip de dos. Un cavall y un pagès. El pagès, caminava al costat del animal i aferrant-lo per la brida dirigia tot aquest sistema de transport rudimentari, però efectiu.
El cotxe era governat per un equip d’un. Un conductor experimentat, aferrat al volant, dirigia suaument els molts cavalls de potencia del enginy mecànic.
La distància relativa entre els dos mecanismes s’anava reduint de forma lenta però constant i irreversible.
Ara el cotxe s’havia situat al darrera mateix del carro. El conductor experimentat va posar en funcionament l’intermitent avisant als vehicles del darrera que procedia a fer una perillosa maniobra d’avançament. Al mateix temps va fer sonar el clàxon per alertar al pagès de la seva presencia i les seves intencions. El pagès sense deixar anar l’animal va fer senyals amb la ma lliure per indicar que l’operació podia portar-se a terme sense més dilacions.
La maniobra es va iniciar. Tot estava previst. Tot estava calculat. Tot, menys que el para-xocs del cotxe rasques la roda del carro. El cavall es va aturar, el pagès es va aturar, el cotxe es va aturar.
I llavors el cavall va donar una passa cap en darrera. I després un altre.
La roda del carro va picar contra el cotxe deixant la seva empremta, no gran però si profunda. L’acoblament cavall – carro va perdre la seva solidesa i mica a mica, inexorablement, el carro es va anar inclinant. La part del davant es va anar aixecant i al mateix temps la part del darrera va anar baixant. La palla estava molt ben col•locada sobre el carro, però no va poder resistir la força de d’inclinació i va anar suaument relliscant sobre el cotxe, fins colgar-lo totalment.
Era a l’estiu. El cotxe no tenia aire condicionat. Las finestres estaven obertes per complet. La palla va entrar per les finestres envaint l’espai interior, conductor inclòs.
Des del terrat de la casa, que la família tenia llogada a Sant Feliu de Codines, vam veure arribar el cotxe del pare: el 1100 morro alt.
El clàxon no tocava la cançó de sempre: “Nas de pe-ta-ca, Sant Boi”. En realitat no tocava res. Enseguida ens vam adonar que alguna cosa passava. Vam guaitar mes acuradament i la senyal de la roda estampada a la carrosseria del cotxe es va fer evident.
De dins del cotxe va sortir el pare ple de palla, tant per l’exterior com per l’interior. No va dir res. Ningú va preguntar res. Gratant-se per tot el cos s’han va anar directament a la dutxa.
El pare va quedar net de palla després de la dutxa.
Mesos més tard, continuava trobant-se bris de palla per algun recó del cotxe.
San Feliu de Codines
Ref. Juan (Antonio) Aparicio Balaguer
Enviat per: Roser. filla d’en Juan.
Mi recuerdo se remonta a un verano de 1954 o 1955 en el pueblo de San Feliu de Codinas.
Como es sabido el papa ponia entusiasmo en todo lo que hacía. Supo que pasaría la vuelta ciclista de cataluña por medio del pueblo, y con gran diligencia empezó sus preparativos y sus reflexiones en voz alta:
Estos chicos, refiriendose a los ciclistas, vienen muy acalorados por el esfuerzo que hacen o sea que voy a preparar un par de cubos de agua fresquita (que de fresquita nada era helada).
Ya lo podeis imaginar, con sus dos cubos de agua y aguardando la vuelta ciclista, esto por un lado y toda la familia al otro lado de la carretera con expectacion.
Y de repente los primeros ciclistas que vienen. El papa coge el cubo y se prepara, esperando que alguno requiera de sus servicios. Viene un pardillo y con gesto elocuente señala con el pulgar que tiene sed y como era de esperar el papa le tira el agua del cubo por encima. Al pobre pardillo no le cogió un ‘cubriment de cor’ porque dios no quiso y automaticamente se vino sulfurando, pero cuando vio la cara anonadada que ponia el papa lo dejo correr y se marcho la mar de fresquito.
La familia no podia parar de reir por la situacion tan comica o al menos siempre que la recuerdo me hace sonreir.
Espero que alguno de vosotros recordeis esta anecdota.
Enviado por admin ( jul 03 2007, 10:22:01 AM CEST ) Comentarios [1]
Una gota de metall a l’ull
El ‘600’ corria a tota velocitat per la Diagonal esquivant els obstacles que li sortien a cada pas. El pare al volant no parava de tocar el clàxon amb fúria, amb ràbia, intentant que els demés vehicles s’apartessin del seu camí. Jo, al seient del costat, treia per la finestra el cap i un mocador blanc que onejava al vent, talment com un colom volant enganxat al cotxe. Però no era un senyal de pau, ni era una salutació, ni un adéu, era un senyal de problemes, un senyal d’accident, d’accident greu. Als seients del darrere el meu germà, en Joan, estava estirat i amb un gran drap es tapava l’ull esquerra. No es queixava, no es movia. Sols havien passat uns minuts des de que una gota de metall líquid havia anat a parar al seu ull esquerra.
Ara el ‘600’ enfilava per la Diagonal, cap a la plaça Calvo Sotelo, Travessera de Gracia, Santaló, Laforja i s’aturava a la cantonada amb Muntaner, a la clínica Barraquer, davant de les Urgències.
A l’Hospitalet, a l’Avinguda del Carrilet, el pare i el meu germà tenien la foneria. Una foneria a la terra. Sistema tan complicat com antic, els egipcis ja hi fonien amb aquesta tècnica. A lo llarg dels segles els principis bàsics es van mantenir, encara que van evolucionar els estris, els aliatges, els coneixements. La foneria a la terra es moria, ja en quedaven poques, altres tecnologies s’estaven imposant per preu o per qualitat. El pare i el meu germà fonien també en coquilla. La foneria en coquilla era un tipus de foneria més simple: un motllo metàl•lic, partit en dos meitats i a fondre. L’aliatge aluminat emprat no requeria de les altes temperatures del llautó o bronze, però hi havia un perill, un perill amagat, soterrat, però que en qualsevol moment podia saltar i atacar. Després de fondre una peça, el motllo es tenia que refredar amb aigua. Si es refredava poc, el motllo es dilatava i les peces esdevenien inservibles, si es refredava massa, podien quedar restes d’humitat que en contacte amb el metall líquid actuaven com un guèiser empenyent el metall fora del motllo. Tothom anava protegit de cap a peus.
Jo era a les oficines de la foneria quan vaig sentir el crit. Una gota de metall havia estat llançada per les forces de la natura fora del motllo, la fatalitat i unes ulleres que no ajustaven prou be, van fer la resta.
El ‘600’ va frenar just davant de les Urgències de la clínica Barraquer i ràpidament van instal•lar en Joan en una llitera i cap al quiròfan. Des de la porta li vaig dir adéu, a ell, i al seu ull. No calia ser cap expert per saber que les possibilitats de salvar l’ull eren minses, molt minses.
El temps passa lentament a les sales d’espera dels hospitals, records, pors, records, esperances, records, angoixes, records i més records.
Va sortir del quiròfan encara inconscient, encara d’hora per saber el destí de l’ull esquerra. El metall s’havia endut una part però no vital. Calia esperar.
Tenia l’ull tapat, unes tires d’esparadrap li creuaven la cara subjectant les gases. Tenia tot l’aspecte d’un pirata. El van instal•lar a una sala amb altres nou pirates. Una infermera feia de capitana del vaixell corsari. Em vaig quedar a passar la nit amb ell, més que res per si necessitava companyia. Em van donar una cadira. La nit va ser llarga. En Joan va dormir casi tota la nit, de quan en quan em demanava aigua, de quan en quan jo em dormia i em queia de la cadira a terra.
El dia següent al treure-li les gases, l’ull presentava un aspecte tenebrós. El metge va dir que l’ull presentava un aspecte excel•lent. Vaig pensar que igual s’havia equivocat d’ull, però no, no s’equivocava, dia a dia l’ull va anar millorant i es va anar normalitzant. Estava clar que l’ull esquerra d’en Joan estava salvat.
Enviado por famapa ( ene 04 2008, 08:28:57 PM CET )
La Boxa
Un escrit d’en Jordi Aparicio Morell
Tot i ser molt jovenet per aquella època, por no dir petit, el tema de la boxa el vaig viure a casa amb certa intensitat.
El meu pare, en Gregorio, em tenia informat sobre els pesos i les categories del boxejadors, que si welter, que si mosca, que si super mosca, pesats, semipesats, lleugers, gallo, pluma, super pluma, etc.
Resulta que el meu pare, era molt afeccionat a la boxa, fins i tot havia estat federat i per casa encara recordo haver vist un carnet de la federació de boxa.
M’explicava que ell de jove era molt àgil i ràpid i que tenia bona pegada. És a dir que “apuntaba maneras”, se’n anava a entrenar en algun gimnàs que hi havia prop de casa, saltar a corda, el Punching bol, el sac, fer d’sparring, etc. Tot es va acabar quan es va començar a fixar en els boxejador, nassos xafats, orelles retorçades i tots acabaven sonats. Mentre anava esquivant els cops i ballant sobre el ring, cap problema, però, una vegada va rebre un directe al nas que li va fer veure les estrelles, segons paraules textuals. Amb aquell cop en va tenir prou per veure la llum. A partir d’aquell moments es va dedicar a la boxa com espectador. En Fred Galiana, en Mimoun Ben Alí i sobre tot el famós Peñarroya veí de l’escala eren personatges quotidians en les converses. Molts dissabtes el meu pare em portava al Price del c/ Florida blanca. Combats de 3 assalts, de 11 assalts, cops directes, crochets, uppercuts o ganxos, cops al fetge, al mentó, celles obertes, nassos partits, vaselina per que els guants llisquessin i et fessin menys mal. Una bona escola per un jove com jo, però, era una altra època i molta formació la rebíem del carrer i de la vida.
Lligat al mont del ring el pare (Gregorio) ens explicava una anècdota sobre la nostra mare (Dolores).
La mare va venir de joveneta des del poble d’Alpicat 200, 300 habitants i el pare li ensenyava Barcelona, les passejades que més impactaren a la mare eren les que van fer pel Barri Xino on van néixer els Aparicio. Carrers sòrdids com les Tàpies, Robador, Sant Pau i els submóns que allí hi convivien. Lligat aquest ambient, el pare va portar una vegada la mare a veure un combat de lluita lliure. En sortir els lluitadors amb tota la parafernàlia i gesticulació agressiva que acompanya aquesta mena d’espectacles, el pare li va explicar a ma mare que aquells lluitadors, no podien anar sols pel carrer i que els havien de portar tancats en gàbies com els animals, i la mare, pageseta acabada d’arribar del poble, s’ho va creure i li digué anem-nos-en, anem-nos-en tota esfereïda. Mai més la va portar a un espectacle d’aquest tipus. Suposo que aquest fet va propiciar que els espectacles posteriors on anaven, fossin els que portaven els Vienesos Artur Kaps, Franz Johan, Herta Frankel, i Gustavo Re al Paral·lel. Però això és una altra història i requereix un capítol apart.
Digressions
El pare comprava grans partides de ferralla de llautó i bronze. Les emprava a la foneria per satisfer els encàrrecs dels clients. De clients en tenia de tota mena des de fabricants de grifaria fins a fabricants de cristos crucificats, que una vegada nets i polits anaven a parar al coll dels nens i nenes el dia de la primera comunió. El dia de la primera comunió era un dia gran, sobretot per l’església i el règim que tenien interessos comuns i anàvem de la mà en el tema del nacional catolicisme. Un catolicisme que no tenia vergonya a fer entrar en Franco sota pal•li, tal com veiem a través del Nodo i la televisió. Eines de propaganda feixista d’un règim repressiu que sols es podia criticar des de la seguretat de casa nostre on, com des de moltes altres es dirigien escometiments cap al dictador: traïdor, assassí, perjur. Un règim i un catolicisme imposats que eren el pa de cada dia. Un pa que anàvem a comprar al forn de la plaça Pirineus, enfront de la barberia que regentava el gendre de la Juanita, la de la vaqueria, on anàvem a comprar la llet, que la Juanita aigualia una mica, més que res, per que no ens fes mal.
El preu de la ferralla de llautó i bronze variava, generalment, a l’alça, com quasi tot. La inflació era tremenda, Hi havia anys amb un 15%. Governs tecnòcrates ven voler fer plans de desenvolupament en més pena que gloria. Al pare li van donar una llicencia per fer una foneria artística, en lloc d’industrial. Per decret Espanya tenia que ser artística i folklòrica. Així es va omplir la costa brava de locals de flamenc, amb personatges de tota mena que destrossaven la cultura andalusa. Per cert a la ciutat de Cadis vaig anar a fer els quatre mesos de practiques de les milícies universitàries, com a sergent, per que jo d’esperit militar zero. Per culpa de tenir pendent les practiques de milícies no vaig poder entrar a treballar a Ferrovial. Clar que a la tornada vaig entrar a Catalana Occident, al departament d’informàtica. Una informàtica en bolquers, que tot just començava a caminar i que llavors en deien quelcom així com a ‘Procés de dades’. De processar dades si que en sabia el règim del caudillo, que de tan processar ens va canviar i amagar la historia. Una historia on l’Espanya imperial era una gran nació ja des dels temps ibers, on Numancia i Sagunto eren els exponents màxims de les nobles i fermes virtuts espanyoles que preferia “Honra sin barcos que barcos con honra” i que el “Glorioso alzamiento nacional” ens portaria, ara si, a una “Unidad de destino en lo universal”, que ves a saber que coi volia dir.
Així que a la foneria hi havia, moltes vegades, piles i piles de ferralla de llautó i bronze, on anàvem a cercar els tresors amagats des de l’edat mitjana. Una edat mitjana que el cinema havia posat de moda fent pel•lícules com les de Robin Hood i Ivanhoe on el bo acabava sempre guanyant al dolent. Ara que com pel•lícules de bons i dolents les de cow boys i indis. Els americans si que eren uns artistes canviant la historia i fent-la a la seva conveniència. Els americans eren els bons, els salvadors del mon. Que protegissin a règims dictatorials o inclòs als instauressin eren danys col•laterals totalment justificats per l’objectiu comú de impedir l’avenç del comunisme. El comunisme, aquí si que estava tothom d’acord, era una xacra a combatre. “Los rojos” era el nom que emprava el règim totalitari i sota aquesta denominació hi cabien els comunistes, els republicans, els anarquistes, els socialistes, els … en fi tots aquells que no foren del ‘movimiento’, de la ‘Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista (FET y de las JONS)’, del ‘frente de juventudes’, i d’altres sigles per l’estil. Els americans disposaven de bases militars en territori espanyol i si per descuit queia alguna bomba atòmica a ‘Palomares’, cap problema, en Fraga es donava un bany i tot solucionat. Un Fraga que sostenia que “La calle es mia…”. Un Fraga que formava part del govern repressiu en el procés de Burgos i en el sumari 1001. Un Fraga que va passar per la transició sense donar compte de les seves actuacions, com tants d’altres. Una transició que ens ven vendre com a modèlica, i no va ser més que una forma de protegir a tots aquells que havien donat el seu suport al règim franquista. A tots aquells que encara no en estat jutjats pels seus actes.
A les piles de ferralla es trobaven també baines i bales de fusell, records d’una guerra que els pares s’esforçaven en superar que no a oblidar. Algunes baines tenien encara el percussor verge, sense explotar, i en Salvador s’entretenia en fer-los esclatar. En Salvador vivia al Poble Sec i era del ofici de fonedor, treballava a la foneria del pare. Un percussor al explotar s’ha li va endur l’ull. En Salvador tenia una orquestra, ell era el bateria, el cantant melòdic i el gerent. No li devia anar malament per que va plegar de la foneria i es va dedicar sols a la orquestra. Anaven pels envelats de festa major cantant els boleros del Antonio Machin. Les festes major del barri eren molt participatives. La comissió de festes es reunia mesos abans per prepara-les. Hi col•laboraven tots els veïns. Els veïns organitzaven excursions a Les Planes, a fer arrossos, i els pares s’hi apuntaven. El tren ens portava al destí i començava el concurs d’arrossos. La mare era una gran cuinera, però al pare també li agradava molt cuinar, sobretot l’arròs. També cuinava peix a l’all cremat. A la festa major de Vilanova es feien concursos d’all cremat i el pare guaitava com ho preparaven i després ho repetia a casa amb el peix que havíem pescat. Amb una barqueta i un motoret de dos cavalls anàvem fins a la bocana del port a pescar. Un dia, un gran dia, vam pescar un parell d’agulles que el pare va fer a l’all cremat. També anàvem a pescar mabres a la platja de Cubelles. Un setembre vam omplir una galleda de mabres. Mica a mica, fruit de l’espoliació marítima, la pesca a anat minvant, ara es difícil veure treure peix des de la platja estant. Una platja cada vegada més malmesa per uns plans urbanístics que afavoreixen la massificació i el mal gust en front de la natura i la qualitat.
A la ferralla de llautó i bronze es trobaven també campanes. Campanes que el pare rescatava de les deixalles i les pujava a casa. El pare començava a treballar molt d’hora. A les cinc de la matinada tocava el timbre del despertador. El pare plegava de la foneria molt tard, quan nosaltres ja estàvem al llit, dutxats i escoltant un programa de radio. La radio era un estri d’esbarjo, inclòs retransmetien pel•lícules. El programa que més ens agradava eren ‘Les aventuras de Taxi Key’. Les escoltàvem els dissabtes al vespre, per radio Barcelona, després del ‘Diario hablado’. Un ‘Diario hablado’ on les noticies eren filtrades pels ……
Enviado por famapa ( ene 03 2008, 03:02:41 PM CET
El pis del carrer Reina Amalia
La Reina Amàlia de Sajonia, casada amb el borbó Carles III, fumava puros havans. La Reina Amàlia de Sajonia va introduir la tradició del pessebre a Catalunya. La Reina Amàlia de Sajonia va morí de tuberculosi el 1760. La Reina Amàlia de Sajonia té dedicat un carrer a Barcelona, per sota del Paral•lel, prop del barri xines. Es un carrer estret, al sol li costa de entrar, els edificis molt antics. Al carrer Reina Amàlia hi havia un trinquet: ‘Frontón Reina Amàlia’. Molt a prop del trinquet, en un edifici amb una porta petita que donava accés a una escala fosca es trobava el pis on es feien les festes familiars. Allà hi vivien la iaia Maria, la tia Mercedes, el oncle Vicenç i la Margarita. L’avi Jorge havia traspassat el 1941 i la iaia Maria es convertí en el pal de paller de la família. No recordo exactament quan es va anar perdent la costum de celebrar reunions al pis del carrer Reina Amàlia però deuria ser després de la mor de la iaia, quan jo tenia onze anys. Es a dir que fins els onze anys, com a mínim, vaig estar gaudint d’aquestes reunions. A les festes no faltava ningú dels germans Aparicio Balaguer encara vius: la tia Maria, el oncle Perto, el pare, l’oncle Gregorio i la tia Mercedes. La resta de germans havien o be desaparegut (en Roque) o be mor (Rosa i Tomasín). Dels fills d’en Roque, si es que n’havia tingut, no en sabíem res. Dels fills de la Rosa tampoc, ja que no venien a les reunions familiars. En Tomasín havia mor a l’edat de quatre anys i per tant sense descendència. Les filles de la tia Maria: les bessones i la Rosita també hi venien a sovint però o be festejaven o be estaven casades. A continuació veníem la resta de cosins. Per una banda la Margarita i en Juanito, eren (i son) de la mateixa edat, ells eren els més grans de la colla dels nens, després veníem la Maria Rosa i jo. Els grans ens portaven (i ens porten) uns sis anys. Sis anys poden ser pocs o molts, tot depèn de l’edat que tinguis. Quan La Maria Rosa i jo teníem quatre, cinc, sis anys, la Margarita i en Juanito en tenien deu, onze, dotze. Una diferència notable. Després venia en Josep. En Josep feia de pont entre la Maria Rosa i jo i la Roser. La Roser era la més petita. En Jordi i en Carles van néixer massa tard per gaudir de les festes i de la Margarita petita ni pensaments.
Les reunions familiars van ser moments molt feliços, recordats a lo llarg de tota la vida, mai oblidats, sempre presents. Aquella porta petita d’entrada al edifici, aquella escala estreta, sense claror, quasi tenebrosa, era per a mi l’entrada a la l’alegria, a la il•lusió, al retrobament amb els cosins, sobretot al retrobament amb la Maria Rosa, per edat, la cosina més propera, amb la que compartia més jocs i complicitats.
El menjador del pis no sé si era petit o gran, lo cert era que amb la quantitat de gent que hi havia sempre estava ple, molt ple. Els més petits acabàvem a sovint a sota la taula. Allà sota, la Maria Rosa i jo, estàvem tan contents i feliços com si fos l’habitació de jocs més encantadora del mon.
Ens reuníem varies vegades a l’any per celebrar festes i aniversaris. En totes elles s’acabava cantant sarsueles: Los gavilanes, la dolorosa, doña francisquita,.. eren les preferides. Tota la família hi participava, amb ganes, amb il•lusió, amb alegria. Sempre de bon rotllo. Mai es va produir ninguna discussió, ninguna enrabiada, ningun enuig.
Per Sant Esteva, després dels torrons tots els nens recitàvem els versos de Nadal que havíem aprés a l’escola. La Margarita recitava (i encara continua recitant) el seu vers de sempre sobre l’àpat de Nadal :
En aquestes festes tan senyalades
—————————-
—————————-
(aquí té que anar el vers sencer de la Margarita).
—————————-
El pare es feia pregar (no massa) i també acabava recitant el vers del Doctor:
Un doctor muy afamado
que jamás cazado había
salió una vez invitado
a una amable cacería.
Con cara muy lastimera
confesó el hombre ser lego
diciendo: -Es la vez primera
que cojo un arma de fuego.
Como mi impericia noto
me vais a tener en vilo.
Y dijo el dueño del coto:
-Doctor, esté usted tranquilo.
Guillermo, el guarda, estará
colocado junto a usted;
él es práctico, y sabrá
indicarle… -Así lo haré,
dijo el guarda; sí, señor;
no meterá usted la pata.
Verá usted, señor doctor,
los conejos que usted mata.
Siga en todo mi consejo:
¿Que un conejo se presenta?
Pues yo digo: ¡Ahí va el conejo!
¡Y usted tira y lo revienta!
-Bueno, bueno, ¡siendo así!
-Nada, que no tema usted.
Quietecito junto a mí.
Chitón y yo avisaré.
Colocóse tembloroso
el buen doctor a la espera,
cuando un conejo precioso
salió de su gazapera.
-Ahí va un conejo -le grita
el guarda- ¡No vacilar!
Y el doctor se precipita
y ¡pum! disparó al azar.
Y es claro, como falló
diez metros la puntería,
el conejo se escapó
con más vida que tenía.
El guarda puso mal gesto
y rascóse la cabeza.
Hubo una pausa, y en esto,
saltó de pronto otra pieza.
-¡Ahí va una liebre, doctor!
¡Tire usted pronto, o se esconde!
Y ¡pum! El pobre señor
disparó… ¡Dios sabe adónde!
Gastó en salvas, sin piedad,
lo menos diez tiros, ¡diez!
sin que por casualidad
acertara ni una vez.
Guillermo, que no era zote,
sino un guarda muy astuto
dijo para su capote:
-Este doctor es muy bruto.
¡No le pongo como un trapo!
¡Mas yo sé lo que he de hacer!
Y al ver pasar un gazapo
corriendo, a todo correr:
-¡Doctor! -exclamó Guillermo
con rabia mal reprimida-.
¡Ahí va un enfermo! ¡Un enfermo!
Y ¡pum!, ¡lo mató enseguida!
La resta de la família participava també del vers i en molta energia, cridava PUMMMMMMM !!! cada vegada que el doctor disparava.
Després de la mor de la iaia la tradició es va anar perdent. El temps, el progrés (?), altres obligacions, altres diversions,…. es van endur per sempre aquelles reunions, però el seu record està present sempre dins de nosaltres. El pis del carrer Reina Amàlia forma part, una part important, del nostre bagatge.
Enviado por famapa ( dic 27 2007, 02:19:22 PM CET
Regal dels Nadals
Ref. Tia Maria Aparicio Balaguer
Enviat per Jordi Aparicio Morell
Regal dels Nadals.
La nostra família era la que potser menys poder adquisitiu tenia d’entre tots els germans del meu pare.
A casa la mare Dolors, es dedicava a fer mitja per vestir als quatre fills i quan havia de fer algun jersei comprova troques de llana i tots ja sabíem el que ens tocava. Alçar els avant braços amb les mans enlaire mirant-se. Entre els braços ens col•locava una madeixa. Tots mans enlaire i ella, la mare, anava cabdellant. La gracia consistia en anar movent els braços per facilitar que el bri de llana es desemboliqués sense embolicar la troca, mentre s’anaven generant i generant cabdells de llana.
Feia uns jerseis que en deia “txispejats”, consistia en agafar jerseis que s’havien fet vells i començaven a tenir els colzes foradats. Els desfeia i hi afegia llana nova d’altres colors. L’escena de cabdellar era de foto, tots pare i fills mans enlaire movent els braços i tots els fils confluïen a les mans de la mare que els cabdellava.
Jo com era més petit que el meu germà Josep, sempre portava roba aprofitada o bé jerseis reciclats o bé pantalons rehabilitats. Pantalons de camal llarg que escurçava, els convertia en pantalons curts. El tros de camal que sobrava servia per fer els pedaços del cul.
Normalment aquest era el meu vestuari roba del meu germà gran reconstruïda.
Un any, als voltants dels Nadals, van trucar la porta, jo devia de tenir uns 7 anys, fora no hi havia ningú, només una caixa de cartró. Cap etiqueta, cap identificació. La caixa era plena de roba nova per estrenar, etiquetada. Encara recordo ara, quasi 50 anys després, una camisa blanca, uns pantalons curts de color blau setinat amb la marca brodada i cenyidor de goma vermell i sivella platejada, jerseis de colors a ratlles i moltes peces més.
Cal dir que aquell Rei anònim potser em va fer el millor regal que ningú m’ha fet mai. Si més no el que més il•lusió m’ha produït.
Mai es va saber, oficialment, qui ens havia fet aquell present, però, per l’aire es respirava l’estil i la mà de la Tia Maria Aparicio que tenia parada als encants de Sant Antoni.
Mai ningú va donar les gracies. Mai ningú les va demanar, però, cada vegada que el pare ens portava als encants a veure les seves germanes la Maria i la Mercedes, quan els meus ulls es creuaven amb els de la tia Maria ens ho dèiem tot i s’entenia tot.
Mai cap comentari, però, sempre un somrís de complicitat.
Enviado por famapa ( dic 24 2007, 08:30:21 PM CET
Un 1100 morro alt
Jo anava als Maristes, a segon de batxillerat, tenia onze anys. El pare es va comprar un cotxe. Era un cotxe de segona mà. Un citroen, 1100 morro alt, li deien així per distingir-lo del citroen 1100 morro baix. No sé les diferencies que tenien ambdós cotxes, sols sé que l’aspecte pel davant estava d’acord en aquesta denominació, el del morro baix feia una curvatura cap a baix, l’altre, el del morro alt, seguia recta fins una tapa vertical que protegia el radiador. Tenia el volant a la dreta, era un cotxe anglès, matriculat a Barcelona, no recordo exactament el numero de la matricula però era B-95 i tres números més.
Va ser tot un esdeveniment. Ja abans de comprar-lo es van fer les proves pertinents. El pare va confiar en un familiar llunyà que era taxista i per tant expert en la matèria, per lo menys així ho creiem. Jo vaig anar a les proves, no m’ho volia perdre. El cotxe va passar, de forma brillant, per totes les traves que va imaginar el taxista, inclòs una frenada en sec i en baixada, pitjant a la vegada el fre de peu i da mà, que ens va fer estampar contra als seients davanters.
Ja teníem cotxe !. Ara es necessitava el carnet de conduir. El pare es va apuntar a la escola de conduir que estava de moda en aquells temps: Escola Navarro. El professor que li va tocar en sort no devia estar massa capacitat per l’educació de conductors novells, ni ser massa llest, i més d’una vegada van saltar espurnes entre el professor i ell, en una d’elles el pare va trencar la fitxa d’inscripció. Finalment tot es va arreglar, es va examinar, va aprovar, i ja teníem carnet de conduir.
L’estrena del cotxe va ser sonada, El pare va convidar als tres treballadors de la foneria: Salvador, Diego i Pepe, a fer un esmorzar al restaurant Congost. Aquest restaurant estava (no sé si encara continua estant) a prop de Martorell. El dia assenyalat, diumenge, a les set del matí, tothom era ja a casa a punt de marxa. Jo també mi vaig apuntar, l’endemà, dilluns, ja portaria una ‘dispensa’ al col•legi per haver-me saltat la missa. L’esmorzar va ser d’aquells que ara en diuen de forquilla: botifarra amb seques i un gotet (petit) de vi.
El primer viatge va ser a Tarragona, i vam anar tota la família: El pare, la mare, en Juanito, la Roser i jo, va ser un viatge de dos dies, vam fer nit a Tarragona. D’Hospitalet vam sortir força d’hora i anàvem parant a tot arreu: Castelldefels, Sitges, Calafell, El Vendrell, l’arc de Barà, la torre dels escipions i per fi … Tarragona. Vam arribar casi de nit, vam trobar hotel i varem anar a sopar a una casa de menjars on feien la truita de pernil salat més bona que mai havia menjat.
L’endemà pel matí vam visitar les muralles, la rambla, l’amfiteatre romà i ja ràpidament a fer la tornada, no fos cas que ens caigués la nit a sobra abans d’arribar a casa.
El Abrevadero
Si aneu al carrer Vilà i Vilà del Poble Sec, carrer que es troba pels volta’ns de la avinguda paral•lel, a la alçada del Molino, hi trobareu un restaurant: “El Abrevadero”. Aquest local es actualment un restaurant de cuina creativa mediterrània que segueix les tendències imposades per la cuina actual d’avantguarda, es a dir d’aquells que el pa amb tomàquet tal serveixen líquid, com aperitiu i en un gotet petit tipus ‘xupito’.
Abans de convertir-se en un seguidor fervent d’en Ferran Adrià i companyia “El Abrevadero” ja era conegut, els seus orígens daten de primers del segle XX i sempre, abans i després de la guerra civil, havia tingut una certa fama de fer una excel•lent cuina del país a base de arrossos, bullabesses, peix i carn a la planxa, i molts més plats cuinats amb una matèria primera de magnifica qualitat.
El nom li venia perquè davant la porta del restaurant hi havia un abeurador de cavalls, que en èpoques anteriors devia haver fet el seu servei, però ara era solament un element decoratiu i identificador.
El pare, de petit, quan, per guanyar-se algunes pessetes de més, anava a vendre diaris, li agradava passar per davant del restaurant tot cridant “El cieruuuuu, ha sortit el cieruuuuu” i quedava bocabadat guaitant les taules que hi havia al voltant del abeurador i intentant donar una ullada a les d’interior. Des de llavors el pare es va posar com objectiu el que ell i la seva família, un dia, gaudirien de les excel•lències que en aquells moments li estaven barrades.
Així que una vegada que va instal•lar la foneria a “La torrassa” i el negoci va començar a rotllar ens va portar a “El Abrevadero”.
Durant una temporada vam anar bastant a sovint.
Els diumenges que tocava anar al restaurant tenien una espècie de litúrgia, que seguíem fil per randa. Jo anava al col•legi dels maristes, a Sants, i després de la missa dominical, els pares juntament amb la Roser (En Carles encara no havia nascut) em venien a buscar i tots plegats anàvem a buscar a la Margarita. A continuació tocava anar a veure el partit de hoquei sobre patins. En Juanito jugava amb l’equip del col•legi i ja apuntava les maneres de fer que més endavant al portarien a ser una de les primeres figures d’aquest esport.
Una vegada acabat el partit ja sortíem a corre cuita cap al restaurant. La taula estava reservada per les dues i no volíem arribar tard. Sols arribar la Roser i jo anàvem a comprar el TBO i “El pulgarcito”, i es que ja des de petits ens ha donat per la lectura i així a més a més la estona que esperàvem fins que ens portaven els plats es feia més curta. Quan arribaven els plats posàvem els tebeos a la cadira i seiem a sobra per assegurar-ne la possessió. Alguna vegada al aixecar-nos de la cadira el TBO ens havia acompanyat enganxat al cul. En Juanito sempre arribava una mica més tard perquè després del partit tenia que dutxar-se i vestir-se.
El primer plat en general era una paella de quatre pels sis (el pare, la mare, la Margarita, en Juanito, la Roser i jo.). Després a triar entre calamars a la romana o un entrecot o qualsevol altre cosa i de postres préssec amb almívar.
El pare a vegades demanava alguna cosa especial. Un dia va demanar angules, de fet no n’havia testat mai però les va demanar perquè sempre li havien fet molt de goig. Li van portat un cassoleta d’angules, tapades, amb l’oli encara crepitant. Les va destapar i no va poder menjar-ne ni una. Li va fer angunia posar-se a la boca aquells animalets que semblaven cuquets. Un altre dia per postres va demanar guindes, a mi en va entusiasmar la forta dolçor i vaig està força temps demanant guindes per postres.
Les tardes dels diumenges del Abrevadero, eren especials, tocava anar al cinema i en aquells temps si que feien pel•lícules de veritat: El prisionero de Zenda, La Odissea, Ivanhoe,… era cine en estat pur o per lo menys així m’ho semblava. A més a més els cines els decoraven segons la peli que feien, i per tant quan estàvem fent cua ja anàvem gaudint del espectacle.
L’endemà, dilluns, era dia de col•legi, però l’endemà quedava molt lluny.
Fa uns pocs anys hi vaig tornar. Res a veure amb els meus records, decoració minimalista, plats molt elaborats, servei distant, … No hi tornaré, prefereixo conservar-lo amb l’embolcall que li donen els meus records d’aquells diumenges a “El Abrevadero”.
Enviado por famapa ( ago 28 2007, 07:10:53 PM CEST ) Comentarios [0]
La Roser pescada
Ref. Roser Aparicio Morales
Enviat per Jordi Aparicio Morales
La habitació dels pares tenia (i té) un balcó que donava (i dona) al carrer Campalans (abans Onesimo Redondo, abans Campalans). El balcó tenia (i té) una barana de ferro ornamental. Entre els barrots verticals hi han uns detalls florals.
Pel carrer Onesimo Redondo hi passaven pocs cotxes, tan pocs que a vegades fèiem partits de futbol al mateix carrer, generalment, els nois del carrer Onesimo Redondo, reptàvem als nois d’un altre carrer (li dèiem fer mex), posàvem dos pedres per cada una de les portaries i els dos bàndols ens llançàvem a jugar un partit com si fóssim al mateix camp de Les Corts. De quan en quan la pilota anava a parar al portal d’alguna casa i sortia la mestressa a recriminar-nos. Si la pilota anava massa forta, tocava un vidre i aquest es trancava, la cosa ja era més greu, es donava per acabat el partit i tothom a corra.
Pel carrer Onesimo Redondo hi passava molta gent, tots els veïns es coneixien i s’aturaven a xerrar.
El carrer Onesimo Redondo era tot un espectacle, si més no es lo que devia pensar la Roser, quan de petita, molt petita, es posava al balcó de la habitació dels pares a gaudir de les meravelles que des de allà es veien. Si passava força estona.
Una vegada, la Roser estava al balcó des de feia més d’una hora. La mare anava preguntant al Juanito si la Roser estava bé. En Juanito mirava des de la porta de la habitació veia a la Roser al balcó i contestava sí, que tot anava bé. En una d’aquestes en Juanito si va apropar més a la Roser i va sentir un dèbil aaaaah! aaaaah! i va veure que la Roser agafada als barrots tenia el cap immòbil, va avisar corrent a la mare. La mare, en arribar al balcó, es va adonar que la nena havia obert la boca i s’havia enganxat en una fulla, una fulla acabada en una afilada punxa, Total que la Roser, com si fos un peixet havia quedat pescada al balcó de casa.
Van intentar treure a la Roser del ham en forma de fulla, però no hi havia forma. El pare va pujar des de la foneria i amb una palanca va forçar una miqueta la fulla-ham, lo suficient per aconseguir que la nena es desempallegués de la trampa.
Al paladar, de la Roser, va quedar una petita ferida que va desaparèixer en poc temps. El record de la Roser pescada com un peixet al balcó de casa no desapareixerà mai.
Enviado por jordi ( jul 25 2007, 07:36:32 PM CEST ) Comentarios [0]
La ma ensangonada
Ref. Roser Aparicio Morales
Enviat per Jordi Aparicio Morales
Al terrat de casa hi havia el safareig, estava dins una barraqueta, i a la resta els pals i les cordes per estendre la roba.
A dalt de la barraqueta, en Juanito va fer un colomar, i durant anys vam tenir coloms donant voltes per tot arreu, de vegades es perdia un colom, que marxava cap a l’aventura, i de tant en tant, un colom aliè si afegia al nostre colomar. Es mantenia un equilibri, uns venien i d’altres s’anaven.
Quan no hi havia roba estesa, el terrat era uns dels llocs preferits pels nostres jocs. Jugàvem a futbol, xutant un contra l’altre (en Juanito i jo) i més d’una i de dos vegades la pilota va anar a parar al carrer Onesimo Redondo (ara i en temps de la república el carrer es diu Rafel Campalans). Al terrat era el lloc ideal per fer volar l’estel, encara recordo un gran “bacallà”, que va fer el pare i que va ser l’admiració de tothom. De més jove amb va servir com pista de patinatge per entrenar-me a hokey sobre patins.
Un dia se’ns va ocorre un joc que devíem trobar molt divertit. A una caixa de fusta li vam lligar unes cordes i nosaltres tiràvem d’ella com si fos un carretó. Carregàvem objectes i anàvem corrent per tot el terrat. Com això era tan divertit, vam pensar que si féssim pujar la Roser al carretó, la cosa encara seria més divertida. La Roser, que devia tenir entre tres o quatre anys, si va pujar, es va agafar al carretó en totes les seves forces (que no devien ser moltes) i nosaltres dos vam començar a tirar del carro, primer de forma suau, però després ens vam anar animant i vam començar a corra. Si el carro anava recta cap problema, però a les corbes, derrapava. El carretó a més a més s’aixecava pel davant a les rectes i les corbes tornava a la posició horitzontal. La Roser s’agafava com podia al carretó a fi de no sortir volant pels aires. Així que en una recta es va agafar per sota del carro, que estava mig aixecat. Al arribar el revolt, el carretó va caure pla i va derrapar. La maneta de la Roser, a sota del carretó, va patir una rebregada considerable. Quan va treure la ma de sota del carretó, la tenia tota ensangonada, a més a més tenia una ungla casi del tot arrancada i sols se li aguantava per un filet. La mare estava al pis, va sentir els crits que fèiem tots, i per sobre de tots la Roser. Va pujar al terrat a corre-cuita, va veure que la situació era tràgica i en seguida es va fer càrrec de tot. Lo primer que va fer va ser guarir la maneta de la Roser i després en va donar una bona allisada. Nosaltres dos, en Juanito i jo, ja ens havíem adonat que l’idea del carretó no era tan bona com havíem cregut i vam prometre que no tornaria a passar.
Enviado por jordi ( jul 25 2007, 05:52:29 PM CEST ) Comentarios [0]
Un llapis a l’ull
Ref. Jordi Aparicio Morales
Enviat per Jordi Aparicio Morales.
Jo de petit era molt punyeter. La diferencia d’edat amb en el meu germà i jo feia que a més a més no entengués o no volgués entendre que, a vegades, ell tenia que fer els deures del col•legi en lloc de jugar. Em porta un sis anys, per tant quan jo en tenia 6 o 7, ell devia anar pels 12 o 13.
Estàvem al menjador de casa, la mare es trobava fent alguna feina com cosir o planxar. En Juanito estava dibuixant, l’endemà tenia que presentar el dibuix al col•legi i estava preocupat, el treball se li rebotava. Tots els germans em estat negats pel dibuix. Així que el noi estava cada vegada mes nerviós.
Jo, aliè completament a la turmenta que dins el meu germà s’estava gestant, no tenia altres ganes que jugar a prop d’ell. Com veia que si em movia o cridava tant el meu germà com la mare protestaven, vaig seguir intensificant el volum i l’acceleració del joc.
Després d’una estona la situació es va fer insuportable, el meu germà va explotar, jo estava a uns metres d’ell, per tant vaig evitar rebre un mastegot, però ell, molt emprenyat, em va llançar el llapis, era un llapis de dibuix amb la punta ben afilada. El llapis em va tocar l’ull, no es que el meu germà ho tirés expressament al ull, simplement va ser un cas de mala sort.
Vaig sentir un cop al ull. Em vaig deixar caure a terra. L’ull em feia mal i el tancava sense deixar que ningú el mirés. La mare no sabia que fer i va cridar al pare que estava treballant a la foneria, la foneria estava als baixos de la casa, així que va pujar ràpidament. El meu germà, atabalat, s’havia agenollat al meu costat, en les mans plegades i pregava perquè em salvés d’una mort segura. De fet jo estava espantat per una banda, i encantat per una altre, pel rebombori que jo solet havia creat.
El pare va decidir que la mare em portes a la clínica del Dr. Barraquer. Tot seguit vam agafar un taxi i cap a la clínica.
Ens van fer esperar uns moments en una sala de visita, al costat nostre hi havia un àrab, jo anava en un mocador al ull, ell portava un ull tapat i un turbant al cap. Ens vam mirar mútuament amb l’ull bo, vaig sentir llàstima per ell, potser ell va sentir lo mateix de mi.
Una infermera ens va fer entrar a una habitació, era un despatx gran, molt gran, a la taula hi havia assegut un home vell, molt vell, no massa alt però prim, molt prim, el cabell blanc, els ulls vius i una barbeta blanca, petita que acabava amb punxa. Era el Dr. Barraquer en persona Es va aixecar amb una vitalitat impròpia de la seva figura i després de saludar a la meva mare en va examinar l’ull amb una gran lupa. Jo no veia res, però estava tranquil, la mare també, l’home transmetia seguretat a dojo.
Va agafar una capsa de eines, la va obrir i va seleccionar uns quans utensilis. Em va subjectar el cap a fi de que no em mogués i va començar l’operació a ull obert. Primer unes gotes d’anestèsia local i després va anar escarbotant l’ull fins aconseguir treure’m amb unes pinces la punta de llapis que tenia clavada al ull. Ja que resulta que la punta havia entrat al ull, el llapis s’havia trancat però la punta havia quedat dins del ull.
Vam tenir que esperar a la sala de visites una estona fins que es tornar a rebre el Dr. Barraquer el qual ens va confirmar que ja no hi havia cap perill, que tot estava be, però que si la punta de llapis ves anat un pel mes endins o més al centre hauria perdut l’ull.
Com a record m’ha quedat una taqueta a l’ull que morirà amb mi.
Enviado por jordi ( jul 23 2007, 10:51:47 PM CEST ) Comentarios [0]
Un combat de boxa
Ref. Carles Aparicio Morales
Enviat per Jordi. Fill d’en Juan.
En Carles i Mireia es van casar a l’església del Pi.
Van voler fer les coses be, seguin les costums de l’època, i abans de marxar a Galícia, a complir els deures militars (?), van decidir casar-se.
Tota la família, contents i satisfets, vam anar cap a l’església a celebrar el casori.
El pare de Mireia no era partidari d’aquesta boda, però la mare i les germanes se les van enginyar per assistir-hi.
Tot anava molt be, seguint el guió establert, el mossèn els va casar. Tothom estava emocionat i les llàgrimes feien acte de presencia.
De cop i volta a la porta de l’església es retalla una figura alta i agressiva, era el pare de Mireia.
En un primer moment, vam pensar: “Que bonic !, no ha pogut resistir i ha vingut al casament de la seva filla i es que l’amor paternal pot més que qualsevol raonament”.
Però sí sí. Venia tot emprenyat a buscar la seva dona, Així que va entrar, va buscar a la seva dona i la va obligar a sortir. La mare i les germanes de Mireia, a fi de no crear més tensió van marxar amb ell.
La cerimònia es va acabar i vam sortir al carrer. La sorpresa va ser que al carrer ens estava esperant el pare de Mireia en so de guerra. Va venir cap a nosaltres en actitud poc amistosa, més aviat a l’inrevés.
L’home era alt i fort, no s’avenia a raons, es veia que volia gresca, així que, encara que una mica acollonit per la meva part, li vam plantar cara.
Primer van ser unes espentes fluixes, després més fortes, al final es va escapar algun mastegot tot i que no va arribar al seu objectiu per ben poc. La mare de Mireia, arriscant la seva integritat, es va posar al mig i va aconseguir, si no posar pau, per lo menys aturar el combat.
La sang no va arribar al riu, alguns botons trancats del abric, es tot lo que va quedar.
Sortosament els nuvis no van tenir coneixement de l’anècdota fins força temps després.
Enviado por jordi ( jul 18 2007, 02:24:46 PM CEST ) Comentarios [0]
Les hernies
Ref. Juan (Antonio) Aparicio Balaguer
Enviat per Jordi. Fill d’en Juan.
Que jo recordi el pare va patir dues vegades d’hèrnia. La primera a la platja, poder era a Sta. Cristina, el pare com sempre molt dinàmic va voler fer un pilar de tres amb ell, en Juanito i jo. Així que va, es posa en posició, agafa en Juanito per les dues mans i a dalt ! i UI! quin dolor al ventre. Total una hernia que se li va curar amb una faixa i alguna pomada local.
La segona ja va ser més greu, se li va produir a la fonaria, aixecant una caixa molt pesada. El van intervenir al Clínic i va tenir que fer varius dies de recuperació. Per accelerar la posta a punt ell mateix s’obligava a menjar (encara que no tenia ganes) i s’esforçava en caminar (a pesar del dolor que li feia la ferida).
Enviado por jordi ( jul 10 2007, 06:39:24 PM CEST ) Comentarios [0]
La capbussada
Ref. Juan (Antonio) Aparicio Balaguer
Enviat per Jordi. Fill d’en Juan.
Uns dels meus primers records es remunten a l’edat de uns dos o tres anys. Anàvem a sovint, tota la família, pare, mare, en Juanito i jo (la Roser i per descomptat en Carles encaren no havien nascut) als banys de Sant Sebastià (Sant Sebas) a la Barceloneta. Acostumàvem anar a la piscina familiar, llogàvem una caseta per canviar-nos i pràcticament ens quedàvem tota l’estona al costat de la piscina, de vegades el pare i en Juanito anaven a la platja per nedar fins a la bota. A la vorera de la piscina hi havia una xarxa d’espart per no relliscar, però la veritat es que la gent relliscava per tot arreu i es tenia que anar molt en compta per evitar la patinada.
A mi m’agradava posar-me al costat mateix del aigua i mirar de tocar-la, però en una d’aquestes vaig relliscar i vaig anar a parar dins la piscina. En el meu record em veig submergint-me poc a poc dins l’aigua, cada vegada a mes profunditat, fins a tocar el fons i des d’allà baix, assegut al terra, mirant cap a dalt i veien com la gent nedava amb total indiferència, una estona després veig com el pare es llença de cap a la piscina baixa fins on jo estava, m’agafa i em treu fora de l’aigua. Quan uns anys després el pare m’explicava l’anècdota sembla que la visió que tenia era una mica diferent a la meva, ja, que segons ell, sols va tardà uns segons en treure’m del aigua.
El cert es que vaig tenir una experiència inoblidable, i durant molt de temps vaig anar explicant a tothom les meves aventures aquàtiques.
Enviado por famapa ( jul 10 2007, 12:24:56 PM CEST ) Comentarios [0]
Les sabateres.
Ref. Juan (Antonio) Aparicio Balaguer
Enviat per Jordi. Fill d’en Juan.
El pare era molt aficionat a anar a caçar bolets. A part de les sortides que fèiem tota la família, ell anava moltes vegades sol a la recerca del bolet. Coneixia moltes varietats i tenia una gran facilitat per trobar-ne. Quan estàvem a Arbúcies i era època de bolets, li agradava sortir cap els boscos del Montseny i podien passar forces hores fins que tornava. Uns dels bolets més apreciats pel pare era ‘la sabatera’, que es un bolet que sols es fa al Montseny, i es una espècie rara de trobar, ell deia que es fan als boscos de faig i que convé buscar-les mentre puges ja que si es busquen de baixada no es veuen.
Quan trobava sabateres, al tornar es dedicava a assecar-les, ja que aquests bolets es millor cuinar-los una vegada estiguin assecats. Per fer aquesta activitat, tallava els bolets a tires i desprès a fi de que el bolet tingues aire per tot arreu penjava les tires amb agulles d’estendre al estenedor de casa. Veure els bolets penjats d’aquesta mena era molt divertit, suposo que l’invent li devia funcionar perquè el va repetir varies vegades.
Enviado por jordi ( jul 07 2007, 10:32:21 PM CEST ) Comentarios [0]
Un medico muy afamado
Ref. Juan (Antonio) Aparicio Balaguer
Enviat per Jordi. Fill d’en Juan.
Per Nadal (o potser era per Sant Esteva) quan vivia la iaia i alguns anys desprès de la seva mort, tota la família es reunia al pis del carrer Reina Amàlia.
Hi ha moltes anècdotes sobre aquestes reunions familiars i tothom en deu tenir una o varies per explicar.
A l’hora de dir el vers de Nadal, els nens recitàvem les nadales que havíem aprés al col•legi, però els grans sempre acabaven declamant els mateixos versos.
Uns dels moments més esperats es quan el pare s’aixecava. Llavors es feia un silenci i ell començava a interpretar allò de: “ Un médico muy afamado, que jamás habia cazado, …. “. El pare interpretava el vers en cos i anima, fent una escenificació molt real de les situacions. La família fèiem d’apuntador quan la memòria del pare flaquejava, però sobre tot col•laboràvem quan venien les estrofes dels trets.
Pare: “Doctor ahí va un conejo”
Tota la familia: “Y PUM !”
El Doctor seguia disparant, durant una estrofes més, a dret i a tort sense encertar-la, fins que al final:
Pare: “Doctor ahí va uno, enfermo”
Tota la familia: “Y PUM !, lo mató enseguida”
Hi estat buscant el vers per tot arreu i hi estat incapaç de trobar-lo. No sé si algú pot ajudar-me a trobar-lo o té prou memòria per recordar-lo.
Enviado por famapa ( jul 03 2007, 07:51:48 PM CEST ) Comentarios [0]
Un bomber a la familia
Ref. Juan (Antonio) Aparicio Balaguer
Enviat per Jordi. Fill d’en Juan.
La Rosita, filla de la tieta Maria, es va prometre amb en Miquel Badenas. En Miquel, encara que era joier de professió, treballava, en aquell temps, com a bomber.
El meu pare, en Juan, que era fonedor, gaudia d’un bon estat de forma, i com era tant de la gresca, quan va conèixer la noticia, va iniciar una discussió sobre qui dels dos, en Miquel o ell, es trobava físicament millor. En Miquel, també molt amant de fer broma, va seguir-li ràpidament el joc.
La família, com es natural, ens vam dividir en dos bàndols, els que anaven a favor d’en Miquel, i als que anaven a favor del pare.
Per decidir la qüestió, es va fer una reunió entre las dues parts, i es van fixar una sèrie de proves d’atletisme. El guanyador de les proves demostraria la seva superioritat física sobre l’altre. Les proves recordo que eren de natació, salt de longitud, carrera de velocitat i alguna més.
El dia escollit, tota la família es va reuní, crec que a Sant Feliu de Codines, per gaudir del esperat desafiament. Portàvem, inclús, pancartes per animar al nostre favorit i una copa que es devia d’entregar al guanyador.
Les proves van ser molt competides, en general les va guanyar en Miquel, però la de natació va anar tan frec a frec que van arribar els dos al mateix temps a la meta, però cada bàndol, estava ben segur que era el seu atleta el que havia guanyat la cursa.
El dia va ser molt divertit, i crec que va ser la primera vegada que vaig sentir dir al Miquel allò de: “He aquí un familiar y sin embargo amigo”.
Enviado por admin ( jul 03 2007, 10:24:37 AM CEST ) Comentarios [0]
1 comentari a “Anècdotes família Aparicio-Balaguer”
Els comentaris estan tancats.