Ficció

Mesié Puarrot era professor de Francès al col·legi dels Germans Maristes ‘La Immaculada’, del carrer de Sant Joan. Ja sé que el nom que li donàvem no és massa original, però a nosaltres ens feia molta gràcia. Mesié Puarrot i la seva dona eren francesos.

En Fernando, l’Enric i jo havíem fet fins al quart de batxillerat als Maristes de Sants, però a Sants només es donava fins al batxillerat elemental. Per tant si es volia seguir en el batxillerat superior sense canviar de Germans, la solució passava per anar a Sant Joan.

Llegiu mésLa dona del professor de francès

Érem al menjador de casa, la mare es trobava fent alguna feina com cosir o planxar. En Fernando estava dibuixant, l’endemà tenia que presentar el dibuix al col·legi i estava preocupat, el treball se li rebotava. Tots dos hem estat negats per al dibuix. Així que el noi estava cada vegada més nerviós. Jo, aliè completament a la tempesta que dins el meu amic s’estava gestant, no tenia altres ganes que jugar a prop d’ell.

Llegiu mésUna punta de llapis a l’ull

Les quatre de la tarda. El sol de juliol ens crema despietadament la pell, que sense cap protecció, tenim exposada al seu abast. Com diuen a Les Balears “feia un sòl que cremava es cul a ses llebres”. La mar en calma. Un ventet de xaloc, suau i amic, fa que les condicions de la natura siguin les idònies, perfectes, per iniciar la sessió. Deslliguem la taula de surf de la pota de la caravana.

Llegiu mésUna tarda de surf

“Jorge me han dado la dirección de un bar donde van chicas alegres….”.
Hi vam anar-hi. Si eren ‘chicas alegres’ doncs no ho sabria dir, però evidentment era un bar de putes. Entràrem. Ens apropàrem a la barra del bar. De la foscor va aparèixer una noia, més aviat granadeta.

Llegiu mésUn bar de noies alegres

Érem al mig de la mar, quasi no es veia la costa, la Sardinola navegava a tot gas. En Fernando intentava pescar al curri i jo portava el timó enfilant cap al desconegut i el desconegut eren els “bruts”, una zona paral·lela a la costa on creixien unes algues marines i on s’hi suposava que pescaríem uns peixos mai vistos.

Llegiu mésLa sardinola

La Marta me miraba con esos ojos de matrícula de honor que me dejaban siempre sumido en una profunda indefensión. Mis neuronas, si tenía alguna, quedaban bloqueadas, incapaces de formular cualquier respuesta mínimamente inteligente.

Llegiu mésLos ojos de la Marta

Per fi havia arribat el gran dia. El dia D. De fet no recordo massa quin dia era. Era l’estiu, això sí, i érem al càmping de Ribera de Cardós, això gairebé també, però el dia exacte ja no està tan clar, ni tan sols l’any. Però no vaig molt equivocat (o potser sí) si dic que era el 12 d’agost de 1962.

Llegiu mésLa pica d’estats

La iaia de la Marta, la Maria, començava a notar el fred. Una estona abans la mare li havia donat la notícia i ella havia sortit corrent de casa cap el riu. La cabra al veure-la venir tan esverada, i creient que anava a per ella, va fugir esperitada riu amunt. La iaia Maria corria darrera la cabra. La cabra davant la iaia. Totes dues corrent riu amunt.

Llegiu mésLa iaia de la Marta

La portera de la casa d’en Fernando tenia una filla. Al Fernando li agradava la filla de la portera. Era més aviat baixeta i estava una mica pleneta, no grossa, no exuberant, però sí abundant. En Fernando sempre parlava dels avantatges que proporcionava sortir amb una noia esplèndida.

Llegiu mésLa filla de la portera

El ‘600’ corria a tot drap per la Diagonal esquivant els obstacles que li sortien al pas. El pare al volant no parava de tocar el clàxon amb fúria, amb ràbia, intentant que els altres vehicles s’apartessin del seu camí. Jo, al seient del costat, treia per la finestra el cap i un mocador blanc que onejava al vent, talment com un colom volant enganxat al cotxe.

Llegiu mésEl pirata de la clínica Barraquer