Mesié Puarrot era professor de Francès al col·legi dels Germans Maristes ‘La Immaculada’, del carrer de Sant Joan. Ja sé que el nom que li donàvem no és massa original, però a nosaltres ens feia molta gràcia. Mesié Puarrot i la seva dona eren francesos.
En Fernando, l’Enric i jo havíem fet fins al quart de batxillerat als Maristes de Sants, però a Sants només es donava fins al batxillerat elemental. Per tant si es volia seguir en el batxillerat superior sense canviar de Germans, la solució passava per anar a Sant Joan. A Sant Joan vàrem cursar el cinquè i sisè de batxillerat i el preuniversitari. A dos quarts de vuit del matí anava a buscar l’Enric al carrer Riera Blanca i tots dos recollíem a Fernando. El 56 tenia el final del recorregut a Collblanc. Cada dia fèiem la mateixa excursió de més d’una hora de durada: Collblanc, Sants, plaça d’Espanya, Gran Via, plaça Tetuán, Passeig de Sant Joan i a baixar a la parada del carrer València. Al plegar del cole per la tarda el mateix però a l’inrevés. Cada dia igual. Tres anys fent el mateix trajecte. Tres anys de parlar, de comentar, de riure, de plorar, de topades, de discussions, d’enrabiades, de fer la pau, de fer plans, de ….
De la parada del tramvia al col·legi anàvem guaitant les noies que ens creuaven, totes ben uniformades, i dissertàvem sobre les seves qualitats, tot fent les nostres crítiques constructives:
-Mira aquella rossa quines trenes més llargues que té.
-Sí. Sí. Però mira també quins pits, osti tu quina davantera.
-Aquella!, aquella sí que está buena. Está como un tren.
Però vet aquí que un dia, només baixar del tramvia ens quedàrem els tres sense alè, l’ impacte va ser brutal. Davant nostre caminava, serpentejava, es gronxava, es balancejava un senyora bona, una senyora molt bona. Una figura excepcional, uns leotards ajustats i un suèter de dos talles menys ens va provocar ràpidament una pujada de pressió del reg sanguini. En Fernando no es va poder reprimir: “Tigressa”! A continuació l’Enric va bramar: “Lleona”! Jo després de pensar-ho una estona i per seguir en la mateixa dinàmica vaig cridar: “Lleoparda”! Seguirem amb les exclamacions, tot repassant la fauna de felins en femení: Pantera, Gueparda, Jaguara, Gata, Gata muntesa,…La porta del col·legi ens va aturar. La vista va seguir a l’objecte del desig fins que va girar la cantonada. Vam entrar al col·legi i ens vam oblidar del tema.
A les quatre de la tarda teníem classe de Francès. A les quatre de la tarda en Mesié Puarrot va entrar fet una fera. ¿Quién de Ustedes a llamado Tigresa a mi mujer? – va esclatar tot d’una. En Fernando i jo ens miràrem de reüll. Ves per on, ara ens assabentàvem que la tigressa era la dona del francès. La vida a vegades té aquestes casualitats. No vam badar boca, de moment era millor parapetar-se darrere de l’anonimat més absolut. La veritat és que tampoc ens preocupava massa que sortís a la claror la nostra bretolada. Tan en Fernando, com l’Enric o jo veníem de Sants. Érem d’una espècie més salvatge, no tan refinada com la dels alumnes de Sant Joan i ja se sap que dels alumnes que venien de Sants es podia esperar qualsevol cosa.
-Señor Fernando, levántese. No tiene nada que decir,…
Ara l’atac ja era directe, la tàctica de l’estruç no havia donat resultat. En Fernando es va aixecar i va començar la seva dissertació exculpadora: Que si estàvem a la primavera i ja sa sap que a la primavera la sang s’altera, que si no érem de pedra, que si en mesié tenia una dona que tallava de cop el sanglot, que si …. En fi que fora d’alguna petita relliscada va ser una defensa tan aferrissada com brillant. A mesié Puarrot també el va convèncer bastant ja que se li escapava el somriure per sota el bigoti quan va dir:
-¡Salga Usted de clase!
Arribat aquest punt l’Enric i jo confessàrem també la nostra participació activa en els fets que s’estaven jutjant. Si en Fernando tenia que sortir de classe tampoc es tractava de deixar-lo sol. Ens van treure de classe a tots tres. Vam sortir al corredor que donava al pati central de l’edifici. A l’altre punta del pati un company, també castigat fora de classe, ens va saludar agitant els braços. Com sempre que ens treien de classe en Fernando, l’Enric i jo ens vam posar a jugar a la ratlleta.
