Anècdotes família Aparicio - Balaguer II

Els estius al camping Gavina

Ref. Juan (Antonio) Aparicio Balaguer
Enviat per Mari Elvi. Neta d’en Juan.

Les activitats diàries de la família Aparicio eren les següents:
– L’avi Juan, de bon matí, picava en molta energia les portes de les caravanes, amb l’ensurt que això significava pels qui hi dormíem dintre.
– A la platja i a pescar !.
– Anar a pescar significava que tiets, cosins, amics i com no l’avi Juan, pujaven tots a la zodíac del Juanito (ara la guàrdia costera els hauria interceptat, al confondre’ls amb un ‘cayuco’). En prou feina allò surava. No hi cabia ni una agulla.
– Des de la platja sols es veia tot de caps amb moltes canyes de pescar i entre tots es tapava la pobre zodíac que ni es veia.
-Quan tornaven tota la gent de la platja anava a mirar, en molta expectació, allò que havien pescat.
– A la nit, lo que recordo son les sardinades i el rom cremat i que els tiets jugaven al ‘cinquillo’ amb pessetes.

Enviado por admin ( jul 03 2007, 10:23:36 AM CEST ) Comentarios [1]

La sardinola

Des de sempre, tota la família, hem sentit una vocació especial pel mar. Els pares ens portaven, sent encara tots nosaltres ben petits, als banys de Sant Sebastià (Sant Sebas), i ens van ensenyar a nedar amb aquells cinturons de suro que llavors s’estilava. Quan érem a Arbúcies, sempre que podíem anàvem a la cala de Santa Cristina entre Blanes i Lloret, on practicàvem tots els esports marítims que eren al nostra abast. En aquells temps el nostre abast era més aviat minso i els esports que practicàvem es reduïa a la natació, guaitar les profunditats marines a través d’unes ulleres que sempre s’entelaven i perseguir pops.
Però vet aquí, que un dia, el pare va decidir fer un pas endavant: ‘Comprarem una barca’ va sentenciar un diumenge quan estàvem dinant a casa. A partir d’aquell moment vaig començar a somiar. En front meu s’obria un futur meravellós de matins i tardes embarcat en un vaixell, resseguint tota la costa catalana i inclòs més allà, torrant-me al sol, pescant, nedant a alta mar,….
El pare i en Juanito van anar a comprar la barca. No era ben be com jo me l’havia imaginat. La barca devia fer uns dos metres i mig de llargada per metre i escaig d’amplada, tenia dos taulons transversals que feien la funció de seients, i dos magnífics rems com estris de tracció. Jo esperava un altre cosa, però be, això era lo que hi havia i per tant ja no calia pensar-hi més. Enseguida vam començar a gaudir de la nostra barca.
En primer lloc calia posar-li un nom, tots els vaixells tenen nom i aquest, el nostre, no podia ser menys. Vam estar discutint molt, però quan algú va dir: ‘La sardinola’, tots vam tenir clar que la barca ja tenia nom. Un nom mariner i molt apropiat.
Ara sols quedava fer l’estreno, posar-la per primera vegada a la mar i navegar. Es va tenir que adequar el 600 per que pogués portar la barca. Es va col•locar una vaca i a sobra la barca amb la panxa cap a dalt. La barca es va lligar fortament a la vaca i tot el conjunt: 600, vaca i barca feien un tot, sòlid i inseparable, o per lo menys així ens ho va semblar.
L’avarada de ‘La sardinola’ es va fer a Castelldefels. Hi va venir tota la família, oncles i cosins. Ningú es volia perdre l’esdeveniment. El pare va dir unes paraules adients al moment i es va procedir al bateig. Per l’ocasió havíem comprat un ‘benjamin’ de les caves Codorniu. La botella lligada a una corda que estava amarrada a la proa de ‘La sardinola’ va ser llançada contra la barca. El ‘benjamin’ no es va trancar, ‘La sardinola’ també va resistir l’escomesa. Es van fer dos intents més amb el mateix resultat. No es volia llançar la botella en massa força per evitar un accident irreparable. Finalment el ‘benjamin’ es va trencar contra una pedra i es va donar per acabat el bateig.
La barca es va posar suaument sobre les ones, quatre de nosaltres, estratègicament col•locats aguantàvem fortament l’embarcació impedint qualsevol moviment en fals. Va anar pujant gent, tothom volia tenir el privilegi de navegar en la primera sortida de ‘La sardinola’. Una vegada plena la vam empènyer cap a dins del mar, els que aguantàvem la barca també hi vam pujar. Tots estàvem dins de la barca, dos als rems i el pare al timó. ‘La Sardinola’ navegava. Tot anava perfecte. Però enseguida ens vam adonar que la línia de flotació de la barca quedava molt per sota de la superfície del aigua. De fet el bord de la barca era un parell de ditets per sobre el mar, de tal manera que una petita onada ja feia entrar aigua, hi havia risc de enfonsar-se. Cap problema tot estava previst, els que no remàvem, anàvem traient l’aigua com podíem, en les mans o be en unes galledes de platja que havíem agafat per si de cas. El passeig va acabar força be, vam tornar a la platja sans i estalvis.
Després de la primera i èxitosa experiència es van fer unes modificacions al casc de ‘La sardinola’ per millorar la flotabilitat en situacions de sobrecarrega, que eren les situacions normals de navegació. Es va afegir uns taulons corbats de forma que l’alçada de la barca augmentava de forma considerable, de tal manera que, encara que continuava entrant aigua, no ho feia de forma tant abundant.
Posteriorment es va afegir un motor. Un motor de dos cavalls, que si be no corria massa tenia la avantatge de que gastava poca gasolina.

Els 400 verats

L’aigua davant nostre bullia. Estàvem enmig de la mar. La terra quasi no es veia. Allà lluny, una línia de sorra groguenca i unes taques blanques senyalitzaven el càmping Gavina. D’allà havíem salpat feia ben be una hora. La zodíac d’en Joan, el meu germà, era plena a vessar, com sempre el pare era el capità del vaixell, en Joan a les màquines i la resta, l’Enric, en Joan Carles, jo i 50 més de grumets.

Era per la tarda. El sol havia començat a davallar i com cada tarda es va organitzar una sortida de pesca. Durant l’hora anterior havíem pescat més o menys lo de sempre, quatre donzelletes, un parell de mabres i para de comptar. Però ara era diferent, l’aigua bullia, no ho havia vist mai, no sabíem que podia ser, però enseguida vam descartar que es tractés d’un terratrèmol, lo que fos devia ser una animal marí.

– Taurons ! Va exclamar algú de la barca.

– No ! No es veuen les aletes. Va contestar l’Enric, que per això era el més entès del grup.

– Anem-hi més a la vora. Va dir en Joan enfilant la zodíac cap a la zona del bull.

Els cinc cavalls del motor van bramular sorollosament mentre la barca sortia disparada cap a l’objectiu. Tothom es va falcar com va poder per evitar caure al mar. L’aigua ens esquitxava el rostre però no la sentíem, l’emoció ens embargava.

De cop i volta el pare va cridar:

– Sardines ! Es un banc de sardines !.

L’Enric va ser el primer, quan el motor va parar ell ja tenia la canya a punt, un parell de plomes eren l’esquer. Va llançar la canya i abans que toques l’aigua ja havien picat un parell de peixos. Va pujar la captura a la barca.

– Verats ! Son verats ! Va cridar.

Aquest crit va ser la senyal d’atac. A la barca va començar una activitat frenètica. Tots vam agafar els estris de pesca, vam enfilar les plomes o d’altres enganys i ràpidament a llançar la canya al mar. Com érem tants, els fils de les canyes es creuaven i ens feien el gran embolic. Però tant si val, els verats que anaven com a boixos perseguint les sardines, saltaven de l’aigua per empassar-se l’esquer. No paràvem: tirar la canya, pescar, pujar el peix, desenganxar-lo i tornar a començar.

La boixaria va durar una hora, quan el banc de sardines fugia, En Joan tornava a arrancar la zodíac perseguint-les i tornava a començar la mateixa tasca.

Poc a poc el nombre de captures va anar disminuint. Estàvem esgotats. El fons de la barca era tot ple de peix. Vam tornar a port.

L’arribada va ser èpica. Vam desembarcar com a herois que vinguéssim de fer una odissea.

Com el nombre de verats era incomptable, no els vam comptar, però com a mínim devien ser 400, o 4000, no ve d’un zero.

El Surf

Les quatre de la tarda. El sol de juliol em crema despietadament la pell, que sense cap protecció, tinc exposada al seu abast. La mar en calma. Un ventet de xaloc, suau i amic fa que les condicions de la natura siguin les ideal, perfectes, per iniciar la sessió. Deslligo la taula de surf de la pota de caravana. Trasllado la taula a la vora del mar, on trenquen les petites ones que venen a llepar-me els peus en senyal de vassallatge. Després carrego amb el pal i la vela i amb molta cura als deixo a la sorra, al costat de la taula de surf que tranquil•lament està observant tots els preparatius. La fase u està acabada. Tot està llest per la fase dos.
Mentalment dono una ullada a la situació. Des de fa prop d’un mes, des de que ens vam instal•lar al càmping Gavina de Creixell per passar els tres mesos d’estiu, que faig la mateixa operació. Darrera quedava un curset d’iniciació a Sitges. El curset havia estat tot un èxit, si més no la primera part. La teoria i les primeres practiques no van representar cap problema, clar que amb la taula a la sorra era fàcil guardar l’equilibri i fer les operacions de aixecar i abaixar el pal, aquell pal llarg i esvelt, vestit amb una vela multicolor. Tot funcionava a la perfecció. Les practiques a l’aigua ja van ser força diferents. La cosa era molt més complicada. El monitor va dir que era normal però amb unes sessions més de practiques per la nostra banda, esdevindríem enseguida uns experts surfistes. Les previsions del monitor van ser agosarades i curtes, molt curtes. Des de fa quasi un mes, cada dia, a la mateixa hora faig les practiques. Però la cosa se’m resisteix.
Inicio la fase dos. Carrego la taula i entro al mar, que assossegat em rep amb els braços oberts, encara que em sembla percebre també un petit aire de sorneria. Deixo la taula a la cura del mar mentre torno a la sorra i carrego el pal amb la seva vela i de nou fins a la taula que dòcilment ha estat esperant. Sap molt be que jo soc l’amo, qui governa, qui don les ordres de quan marxar i aturar-se.
Tot ja és a punt: comença l’espectacle. M’enfilo a la taula i de repent la taula cobra vida i fuig de sota els meus peus. Uns instants després estic a l’aigua. La taula uns metres més endavant ha quedat quieta. Em mira. Em provoca. Em repta. M’apropo i quan crec que està distreta torno a enfilar-me. Resultat negatiu. Uns instants després torno ha estar amb l’aigua al coll. Taula i mar han deixat la sorneria a banda i ara se’n en foten obertament. No m’acovardeixo i torno a insistir, ara amb ràbia, amb l’orgull ferit. Mateix resultat. Una vegada i un altre pujo sobra la taula i una vegada i un altre la taula llisca sota els meus peus i em fa caure al aigua. Alguna caiguda és més dolorosa que d’altres ja que abans de tocar aigua toco taula. De forma poc ortodoxa intento sorprendre-la muntant-la com un cavall. Aquesta tàctica ja m’ha donat bons resultats en experiències anteriors. Ara mica a mica, poc a poc, sense estirabots intento posar-me dempeus amb les cames obertes per guardar l’equilibri i que la taula no noti la meva intenció. Agafo la corda, que lligada a l’extrem més alt del pal de la vela te que facilitar-me el seu enlairament. La corda em don un punt més d’equilibri. Fins i tot sembla que la taula comença a estar ensinistrada. Tot es un engany, quan faig força per aixecar el pal i vela, la taula torna a agafar vida pròpia i surt a l’estampida. La caiguda sobre el pal, amb les cames obertes, ha estat cruel, esfereïdora. El cop a més a més ha repercutit internament afectant la moral. No importa: tornem-hi !.
Hora i mitja més tard, esgotat per dins i per fora, arrastro taula, pal i vela a la platja i em desplomo sobra la sorra. Passen deu minuts, totalment quiet, amb els ulls tancats, intentant recuperar les forces i l’orgull perduts. Després m’han adono, que encara que les condicions atmosfèriques eren excepcionals, una petita corrent m’ha portat quasi fins a Torredembarra. Per sort la família ja hi està acostumada i sap on venir a buscar-me. Carreguem la nau, la simple, petita i maldita nau al cotxe i tornem al càmping. Demà serà un altre dia. Demà serà un altre història, o potser la mateixa història.
Les quatre de la tarda. El sol de setembre em crema despietadament la pell, que sense cap protecció, tinc exposada al seu abast. La mar moguda. Un vent de mestral crespa les ones. Unes ones que venen a trancar sobre els meus peus en senyal d’advertiment. Les condicions son perfectes, ideals per fer surfing. Arrastro taula, pal i vela al mar. Amb moviments experts m’enfilo ràpidament sobre la taula, aixeco pal i vela, una vela nova, la més gran i colorista que hi trobat, i surto navegant cap a mar obert. Sota meu la taula, callada, assossegada, es va desplaçant guiada per la meva ma. Ara sap molt be que jo soc l’amo, qui governa, qui don les ordres.

Enviado por famapa ( ene 28 2009, 02:11:27 PM CET ) Permalink

La navalla d’afaitar

El funcionari del aeroport de Heathrow va donar un crit esgarrifós mentre enlairava una ma ensangonada i amb l’altre m’ha senyalava de forma acusadora. En aquells moments vaig tenir la certesa de que en els propers anys el meu futur esdevindria tan negre com la gola d’un llop.

Tot havia començat feia uns quans anys quan el decurs del temps va transportar-me de la infantesa a la pubertat i la natura va decidir que ja era hora que la meva cara es cobris d’una escanyolida barba. La barba va anar creixent i encara que no va agafar mai un aspecte tenebrós si que va resultar lo suficient notòria per fer decidir-me a emprendre alguna acció per posar-hi remei.

El pare s’afaitava sempre amb navalla. Esmolava l’eina, s’ensabonava la cara i de forma acurada deixava lliscar la navalla per la cara arrastrant sabó i pels.

El pare al observar els meus primers intents poc convincents d’utilitzar una maquineta d’afaitar va decidir regalar-me una navalla nova i mitjançant un breu curset introduir-me en els secrets i ritus de l’activitat. Els primers intents van ser bastant decebedors. La navalla no sempre obeïa les meves precises ordres i anava per un altre camí que el que jo li senyalava, total que acabava amb la cara fet un mapa de carreteres ensangonades.

Però mica a mica i a cop d’afaitar-me a diari vaig esdevenir tot un expert del afaitat a navalla.

El temps passa per a tots i totes, inclús per a les navalles i va resultar que aquella navalla nova que el pare m’havia regalat es va anar fent vella, no la fulla ja que la cuidava en molta cura, assecant-la i esmolant-la cada vegada que tenia que utilitzar-la, però si el mànec i el estoig. Tan vells ens van fer que segur que deurien de desintegrar-se, ja que van desaparèixer. La fulla i l’estri d’esmolar continuaven intactes i en plena capacitat de complir la seva funció i com jo no volia desprendran d’ells vaig aprendre a utilitzar la navalla sense mànec. Lo de la manca d’estoig ho vaig suplir embolicant la fulla en papers de diari.

I vam vaig anar a Londres amb la meva navalla, embolicada amb papers de diari, a la maleta, però a la tornada , per qüestió de les presses, la navalla va anar a parar a la bossa de ma. Així que quan el funcionari del aeroport de Heathrow va escorcollar la bossa i va trobar un sospitós paquet embolicat amb diaris el va agafar. La fulla de la navalla devia sentir unes mans desconegudes i es va deslliurar deixant-se caure a terra, no sense abans fent un net tall a la ma d’aquell estrany que havia tingut la gosadia de agafar-la.

Afortunadament aquells temps eren altres temps i l’onze de setembre de 2001 era encara lluny. La fulla de navalla va ser requisada i entregada al comandant de la aeronau per la seva custodia. El funcionari va ser curat de les seves ferides i sols uns esparadraps a la ma van quedar-li com a testimoni del episodi. A l’arribada a Barcelona el comandant del avió em va restituir la fulla de navalla. Una fulla de navalla convenientment embolicada amb paper d’un diari, un diari londinenc.

Anecdota de Nadal – Arbúcies, desembre 1981-

Escrit per en Carles i Mireia

Hola a tots i totes, com estem pels volts de Nadal –i ja hem acabat les classes i hem repartit totes les carbasses- us vaig a explicar una anècdota verídica de veritat, encara que sembla un acudit d’en Jaimito. La cosa va anar així:

Quan vàrem arribar a Arbúcies ara fa més de trenta anys, no hi havia llar d’infants. El que més s’hi assemblava era el col•legi Vedruna. Així que l’Ariadna va haver d’anar a una escola de monges. No hi va haver-hi cap problema, ja que els primers anys va tenir unes mestres que eren molt competents; però quan va fer els quatre anys la responsable de la seva classe va ser l’hermana Dolors que tenia uns mètodes pedagògics una mica sui generis…

Érem a la última setmana de col•legi abans de Nadal i a casa havíem fet el pessebre, ja se sap: naixement, pastors, ovelles, gallines, suro i sorra. Molsa no, perquè erem –i som- ecologistes. Quan l’Ariadna torna de l’escola, comença a fer preguntes:

– Mama, la Maria era bona?
– Es clar que era molt bona.
– I el Josep, que també era bo?
– Sí bonica, i tant que n’era de bo el Sant Josep!.
– I el nen Jesús ho era també?
– Doncs, sí reina, el Jesús era molt i molt bo. –ara ja li contesto una mica mosca-

Es queda una mica pensativa i al cap d’una estona respon:

– Saps què?. Que jo no vull ser bona.

Ara sí que hem quedo a quadros i l’únic que se m’acut és preguntar-li:

– Però això a que ve?. Es pot saber per què tu no vols ser bona?.

Amb una lògica demolidora contesta:

– Perquè l’hermana Dolors ens ha explicat avui a classe que Jesús era tan bo, tan bo, que el van penjar en una creu i com que jo no vull que m’hi plantin en una creu, és per això que no penso ser mai mes bona. Ara ja ho saps!.

No cal dir que al curs vinent, l’Ariadna va ser matriculada a l’escola pública.

La pica d’estats

Per fi havia arribat el gran dia. El dia D. De fet no recordo massa quin dia era. Era a l’estiu, això sí, érem al càmping de Ribera de Cardós, això casi també, però el dia exacte ja no està tan clar, ni tan sols l’any. Però no vaig molt equivocat (o potser sí) si dic que era el 12 d’agost de 1982.
A l’hora H, hora de matinada, casi tot fosc, vam sortir del càmping per anar a fer el cim, el cim més alt del país, la gran fita que ens havíem proposat d’assolir. Ja sé que el cim més alt del nostre país no es un vuit mil, ni un set mil, ni un …., bé en realitat és un tres mil. En concret fa 3143,1 m. Deu ni do. El sostre de Catalunya.
Al càmping hi estava tota la família, però fer la pica requereix una preparació, física i mental, que no està a l’abast de tothom. Per tant, al camp base es van quedar alguns components que per edat o condicions la prudència aconsellava no fer cap animalada.
L’expedició es va configurar amb el Joan, Pepis, Carles, Mireia, Enric, Joan Carles i jo. Crec que no falta ningú (Si falta algú que ho digui).
Vam anar en cotxe fins la vall Ferrera (on es pot sentir el silenci) i ens hi vam endinsar per la pista forestal cap el fons. Mes allà del poble d’Areu s’arriba a una esplanada on es té que deixar el cotxe i començar l’escalada a peu.
El camí puja per un bosc, deixant a ma dreta el refugi de la vall Ferrera. El dia començava a despuntar. No hi havia núvols, seria un bon dia, massa bo, ens esperava un sol espatarrant que ens portaria a suar la cansalada.
Després de la primera pujada, el camí segueix per una petita vall de pendent poc pronunciada, però enseguida comença la cosa a empinar-se i ja no pararà fins arribar a la carena de la muntanya.
Torrenteres, llacs, vaques, cavalls, excursionistes, la paret majestuosa de la pica, la flora salvatge de l’entorn,… tot s’ajunta per fer un paisatge pirinenc excepcional i encantador. Vas pujant i no te n’ha dones del esforç per que els ulls a cada pas van descobrint nous indrets, noves sensacions.
Però de cop i volta apareix una tartera. Mare de Deu quina tartera. La tartera més gran que hi vist en la meva vida. Vas pujant i es que no s’acaba mai, tens tartera per molta estona, a sobra les relliscades sovintegen i fan més penosa la pujada. Per fi la tartera es vençuda i arribem a la carena.
Aquí pots seguir carena amunt o bé anar a voltar per la vessant nord. Fas una mica més de volta però el camí es més suau. Vam decidir, per unanimitat, escollir la vessant nord. És una zona més obaga i encara quedava restes de neu gelada. Vam extremar les precaucions ni fos cas que una relliscada ens amargués al dia.
La carena fa de frontera amb França, per tant aquesta ruta passa per l’estat francès. Es a dir si es nascut a una banda fas la guerra per Espanya, si has nascut a l’altre per França. A una banda i altre: catalans.
Per fi arribem al cim, a costat moltes hores: sis o set, ja em perdut el compte però tant si val, em aconseguit el cim. Una gran creu i una munió de senyeres senyalen el punt més alt de Catalunya. Ens envaeix un sentiment patriòtic que ens porta a cantar el segadors i demanar la independència. Com que estem sols ningú ens fa cas. Si no estiguéssim sols tampoc ens farien cas.
Tot seguit la baixada. Va durar menys que la pujada, bastant menys, degut a tres raons. Primera per que feia baixada. Segona per que l’emoció de haver fet el cim ens donava ales. Tercera per que començava a fer-se tard i no volíem que la nit ens atrapés en mig de la muntanya. Tot i així, quan vam arribar als cotxes era ben fosc.
Al camp base ens ven rebre com a verdaders herois. Tal com si vesi’m fet el cim del Everest.

Artiga de Lin

Els pics de la Maladeta semblen a tocar. L’Aneto amb els seus quatre mil i escaig s’aixeca per sobre la resta de muntanyes, dominant-ho tot. És a la vegada un guardià ferotge i un pastor tenint cura del seu ramat. Per sota de ell s’estenen els prats de l’Artiga de Lin.
Per arribar-hi cal sortir de Vielha, adreçar-se cap a Gausac, seguir recta fins a creuar el riu Joeu i després anar pujant junt al seu costat, cap a dalt, fins el pla, on hi ha el refugi. Des d’aquí surten camins que porten al cims propers i a la vegada allunyats si fem cas dels postes indicadors.
Un estiu quan tota la família Aparicio-Morales estava instal•lada al càmping de la Ribera de Cardós, vam decidir fer una excursió a la Val d’Aran i pujar fins l’Artiga de Lin.
Era un estiu calorós, a la vall feia xafogor, sobrava la roba, el sol picava. A mida que anàvem pujant ja sentíem una mica més de frescor, no fred, però la roba venia més de gust, fins i tot un mocador al coll no destorbava.
Vam arribar als ulls del Joeu. Vam aparcar els cotxes i tota la família va sortir, esperitada, a gaudir del fenomen càrstic més impressionant del mon, o per lo menys de Catalunya. De entre mig de les roques surten uns grans tolls d’aigua que cauen sobre el riu. Un riu que neix més a dalt, als prats de l’Artiga de Lin, però que aquí, és fa ja adult. L’aigua del Joeu anirà més a baix a engrossir el Garona, que la portarà a regar les terres occitanes. Els ulls ploren les aigües del Aneto que, a través de camins i cavernes subterrànies, surten a la llum després de quatre kilòmetres de foscor. Un mirador permet gaudir del l’espectacle i a més a més posar-te xop d’aigua, ja que una pluja fina mulla constantment als ‘pardalets’ que s’atansen al mirador. Pel costat del riu hi ha un corriol que els més aventurers poden utilitzar per veure els ulls de molt a prop, tan a prop que inclòs pots posar-hi el dit (o tot el braç) al ull. Si puges una mica més les pedres estan seques, no hi surt aigua, ni una gota, i una mica més a baix, un riu.
No cal dir que tots ens vam divertir molt, pujant i baixant pel corriol, mullant-se al mirador, travessant el riu d’un cantó a l’altre i fent les explicacions oportunes sobre la natura i els fenòmens càrstics.
A continuació altre cop als cotxes i seguir pujant. No vam trigar massa en arribar-hi. Els prats estan a prop dels ulls. Aquí l’espectacle es de cine, el pla s’estén fins els mateixos cingles, el bestiar, cavalls i vaques pasten junts protegits pels cims que l’envolten. Per tot arreu hi ha aigua, un brogir a prop ens fa descobrir un salt amagat. Dels pics baixen rierols que formen de tan en tan petites piscines que conviden al bany.
I vet aquí, que de tan convidar al bany, vam acceptar la invitació. Primer alguns agosarats ens vam descalçar i ens vam ficar dins la banyera. Tal com vam entrar vam sortir a corre cuita. L’aigua gelada no hi entén d’invitacions. Els peus semblaven travessats per una munió d’agulles, ens creiem a punt de la congelació.
De cop i volta l’Antonio es quedà en banyador i entrà tan fresc a la piscina. No tan sols no va sortir corrent si no que es va estirar de forma que l’aigua el va cobrir fins el coll i si va estar força estona. Tota la família es vam atansar al voltant de la banyera contemplant com l’Antonio gaudia del bany. Val a dir que per aquella època l’Antonio tenia prou recursos per aguantar la fredor del aigua.
Des de les hores hi pujat a l’Artiga de Lin un parell més de cops. Ara la carretera està totalment asfaltada i segurament hi pujarà més gent. Res a canviat, potser hi ha menys aigua, però el paisatge, la Maladeta, l’Aneto, els prats, els cavalls i les vaques continuen estan aquí. I si faig un petit esforç, molt petit, encara veig l’Antonio, dins de la banyera, gaudint del seu bany d’aigua gelada.

DONOSTIA.2009

Tots els colors del verd en aquell mes de maig …. (cant d’en Raimon al país basc).

Pues si, i tant que si, tots els colors del verd i del vermell i del groc i tots i tots els colors en aquest mes d’octubre. Es que es una passada, tot el casc antic de Donostia ple de tavernes, que a la vegada estan plenes i plenes de pintxos i pintxos i pintxos de tots els colors, textures i sabors. I sidra i txacolí. Tot bo, bo i bo. Hem fet una visita cultural a fons. El primer dia ja vaig anar a una associació gastronòmica (sols per homes). L’endemà vam tornar (ara tots plegats) a l’associació per que quedàvem alguns detalls per assimilar. Després vam anar a una sidreria, després a gaudir de les ‘alubies de Tolosa’, després a un assador, després de pintxos. Ah ! m’oblidava, per omplir els temps morts hem anat al Gugenheim, a San Juan de Luz, a Hondarrabia, al Señorio de Berliz, a Etxarre, a Astigarraga, al fort de San Marcos, a Getaria, a Ea, a Atbitzu, a Errazil, a Loiola, a Azpeitia i a una festa andalusa al bell mig d’Hernani (seu abertzale per excel·lència) on va actuar el conegut artista del ‘cante jondo’: El Cigaleta.

CANIGO.2009

La nit era negra, molt negra. La nit era freda, molt freda.

Estàvem desperts. Algú, o potser ningú, ens havia despertat. L’emoció era tan forta que no podíem moure’ns del llit. Però… per fi el gran dia era arribat. Un dia que a partir d’ara ja formarà part de la nostra vida, de la nostra història. Portàvem mesos, anys, de preparació per aquest moment, així que, totes les fibres del nostre cos es van posar en tensió i vencent totes les dificultats físiques i químiques, ens vam posar dempeus, ens vam vestir i vam anar a prendre un frugal esmorzar. Un esmorzar estudiat i analitzat fins l’últim detall. Tots els components de l’expedició ja érem a punt. Es va revisar per darrere vegada el acurat pla d’atac. Les cares reflectien l’importància de la missió.

Els vehicles, amb els sis expedicionaris dins les seves entranyes, anaven apropant-se al lloc on havíem decidit instal·lar el campament base. El camí estava farcit de perills. Més d’una vegada tot va estar a punt d’anar-se en orris, ja que els aparells de control que guiaven la ruta, es passaven l’estona recalculant, o aconsellant girs impossibles. La preparació i capacitat dels conductors va permetre salvar totes les dificultats.

Al campament base es van quedar dos components. La seva elecció havia estat meditada profundament. La seva missió era la més dura. Era l’equip de rescat en cas de que allò que no tenia que passar, passés.

La resta, equipats de cap a peus amb detalls d’última tecnologia, va iniciar la nova fase. Al principi les dificultats es van anar superant en més o menys èxit, però mica a mica tot es va anar complicant. Uns sensors, semblant a unes perxes, que dúiem a les mans ens feien avançar amb extrema dificultat. Vam fer una parada tècnica per ingerir uns aliments energètics. Els aliments, unes barres elaborades amb una formula secreta, es tenien que tragar sense masticar. La barra energètica quedava travessada dins l’estomac provocant sensacions molt desagradables. A més a més l’absorció d’aquella energia concentrada va portar a alguns membres de l’expedició a situacions límits. Vam arribar a l’últim tram. Fins ara tot s’havia fet en un silenci absolut per no perdre ni un gram d’energia. Ara la visió d’aquest nou repta, demostrava lo encertat de la decisió de callar. Una paret quasi vertical, un camí relliscós, un vent huracanat, un fred polar, unes aus negres. Tot, tot i tot estava en contra. Res, res i res estava a favor. Però l’esperit arriba allà on la matèria defalleix i amb un esforç dantesc es va assolir l’objectiu.

Amb el cor encongit i tremolós vam contemplar l’espectacle. Llum, foscor, colors, negror, foc, aigua, aire, terra. Sols, totalment sols, en aquell punt singular, vam estendre la ma i vam tocar la gloria.

La tornada va ser encara més complexa que l’anada. Cada pas era un esforç esgotador. Els cosos, buits d’energia, es movien com autòmats enmig d’aquell infern.

Per fi, quasi arrastrant-se, vam arribar al campament base i els sis components de l’expedició al Canigó ens vam fondre en un abraçada infinita.

NEW YORK.2009

Ciment, vidre, ferro. Muntanyes i muntanyes de pisos. Gratacels !, tan alts que tapen el cel. El sol, quan n’hi ha, aconsegueix penosament arribar a terra (ground). Gent, gent i gent, grapats de gent, cabassos de gent, rius de gent, tones de gent que t’arrastren i t’engoleixen. Xinesos, hispanos, italians, africans i inclús americans, tots barrejats, tots units fent força cap el no res.

Llums de neó, diversió, espectacles, jazz. Estrès, angoixa, depressió. Pintura, escultura, cultura. Fums que surten de les entranyes de la terra, olors, sorolls. Woody Allen. I un nombre inabastable de bitxos grocs que a la que poden at trepitgen.

On som ???. A la selva. A Mart. A Vilanova. NO !. Som a ….. NEW YORK.

COLOMERS.2009

Hem tornat a lluitar, hem tornat a sofrir, hem tornat a vèncer. La muntanya gegant, la muntanya inaccessible, la muntanya inabordable, ha tornat a ser vençuda pel coratge de dos petits essers humans que amb el seu esforç i valentia en fet possible lo impossible.

Aquest any (2009), hem tornat a pujar als Colomers. Allà ens hem retrobat amb l’estimat paisatge i amb els records, mai oblidats, molt sentits.

A pesar de ser ja a mitjans de juliol, una onada de fred havia envaït la zona. Encara que anàvem preparats per lo pitjor, ja que sabem, per experiència, com les gasta la muntanya, el fred era tal, que les paraules es glaçaven abans de ser pronunciades, menys mal que la sintonia entre nosaltres es tan gran que sols cal una mirada, un petit gest, una ganyota, per dir-nos tot allò que volem. A mida que anàvem assolint cotes més altes, més ferotge era el fred. Aquest imprevist no va fer res més que encoratjar-nos per aconseguir l’objectiu. L’arribada al cim va ser dantesca. La baixada va ser tan perillosa, que al salvar un tenebrós escull, el turmell d’en Jordi es va ressentir greument. Altre vegada el fort dolor no va aconseguir res més que treure tot allò que portem a dins i amb un petit somriure vam seguir el descens, això si a la pota coixa.

L’endemà l’excursió al Salt del peix, va posar un fermall d’or a l’estada al Vall D’Aran.

Alarma a Vilanova

Som cap als voltants del migdia.

Les muralles de Morella davant nostre. La ciutat s’aixeca destil·lant un regust medieval. Per sobre, un castell en runes parla d’altres temps, altres històries.

El mòbil sona. A la pantalleta un numero desconegut de moltes xifres.

A Vva ha saltat l’alarma !!!. Ningú ha contestat. Algú està manipulant el quadre de comandament. Un ventall de possibilitat apareixen: Estan buidant el pis ?, ha entrat un gat ?, els escarabats fan de les seves ?, el comandament ha fet figa ?,…

Ràpidament !!!. Trucades i organització de diferents equips de lluita. La Mari Elvi i el Tac. La Sílvia i el Martí. La Lorena i ella, …

Tothom deixa la seva feina i corre cap a la casa a salvar tot allò que es pugui.

La primera en arribar: la Mari Elvi. Truca: sembla tot en ordre.

La comunicació es talla !. Els intents de restablir la connexió son inútils !!. La Mari Elvi no respon !!!. Angoixa i suor freda !!!!. Passen molts minuts sense noticies.

Trucada a la Sílvia: que corri cap a casa. Trucada a la Lorena: que corri cap a casa. Trucada a L’Anna: que corri cap a casa, …

El mòbil sona. Es la Mari Elvi: tot correcte, havia anat a donar la classe de català a l’Alba i s’havia deixat el mòbil al cotxe.

Trucada a la Sílvia: no cal que corri. Trucada a la Lorena: no cal que corri. Trucada a l’Anna ….

SEVILLA.2009

La visita al Puerto de Santa Maria, lloc de naixement de la Nati, va ser l’excusa per fer un viatge cap al sud. Tots el records de nou anys es van anar fent presents a mida que descobríem la casa, l’església, l’escola, el vaixell cap Cadis, ….

Ortiguilles, huevas de xoco o de lluç, espinacs amb cigrons, salmorejo, puntillites, tortillites de camarones, cazon adobat, etc. etc. etc. Tapes, tapes i tapes.

La Giralda, la torre del oro, el barri de triana, el barri de Santa Cruz, … tota Sevilla ja es prou maca ja, però… com les tapes no hi ha res. El Romerijo, el Rinconcillo, el Viapol, … bars i bars i bars de tapes que no ens vam cansar de visitar ni de gaudir.

També vam fer excursions per Sanlucar i els pobles blancs, llocs encantadors amb encantadors bars de tapes.

Cadis, decebedor, res a veure amb el Cadis que jo recordava.

Les paneroles i la mare que les va parir.

Estan per tot arreu i en son moltes, però que moltes. En son més inclús que els xinesos, però que molt més. De fet a cada humà ens toquen mils o milions, ves a saber. No les hi contat i no penso fer-ho. Fa més de tres-cents milions d’anys que colonitzen el planeta. Abans d’aparèixer els homínids, ja feia molts milions d’anys que anaven evolucionant les seves habilitats, i la seva evolució continua, i seguirà així milions d’anys desprès que l’home hagi desaparegut. Tenen una capacitat de supervivència que en Rambo queda a anys llum. Mengen de tot i poden estar mesos sense provar res. No agafen malalties per que les malalties son elles. Treballen en solitari i en equip. Viuen sota i sobre terra. Viuen fora i dins. Les radiacions atòmiques els hi fan pessigolles. Un sistema nerviós molt desenvolupat. Unes capacitats perceptives extraordinàries. Una velocitat fora de sèrie. Màquines perfectes que van cap a màquines super-perfectes. L’evolució les portarà a volar, ara sols planegen però dins d’uns pocs mils d’anys volaran, i tant que volaran. I ves a saber quantes coses més faran.

I ara jo, un simple mortal, que no els hi fet res, tinc que enfrontar-me a un exercit. No en tenen prou en haver conquerit les clavegueres dels voltants, en volen més i més. Han posat setge a casa meva. Les males putes. Per que s’han fixat en la meva casa ?. Per que no s’han fixat en la casa del veí ?. Jo no vull ningun mal al veí, però posats a fer millor el veí que no jo.

De dia, tranquil, però al vespre s’activen. Surten del seu cau o del seu amagatall, inspeccionen les portes, les finestres i quan troben un petit forat, cap a dintre. I no una, no, un grapat. Totes a dins. Ja puc tancar be les portes o finestres que sempre troben el foradet per on ficar-se. Armat amb l’aerosol intento lluitar contra l’invasor. Mato moltes. No importa, cada vespre la mateixa història. De vegades penso que estan convençudes que l’aerosol acabarà matant-me.

Des de fa dies dormo de dia i vetllo per les nits. Hi plantat uns llorers al voltant de la casa per que segons el senyor Google les repel·lia. Cada nit tanco persianes. Es estiu i la suor em banya tot el cos. Ruixo d’amoníac totes les parets. Deixo totes les llums de la casa enceses.

He contractat una empresa exterminadora que no ha exterminat res. M’han donat una xeringa plena d’un gel verinós que tinc que posar pels racons. Han tirat un producte per les clavegueres. Diuen que es complicat. Diuen que es difícil. Diuen que haig de pagar 160 euros més iva.

Fa dos dies que no en veig ninguna. He tapiat portes i finestres, sols una petita obertura que tanca hermèticament em comunica al exterior. De dia surto a comprar queviures. Per les nits em tanco en el bunker. Sembla que finalment ho he pogut controlar.

Però que ha estat això !!!. Al recó de menjador m’ha semblat veure un moviment. Segurament ha estat la meva imaginació.

Juliol.2009

Les HO-LINPAIDES.2009

La tensió era a flor de pell, es mastegava, es rascava, brollava per tot
arreu. Els cossos dels esportistes, tot fibra, tot múscul, estaven electritzats
a l’espera de la senyal de inici de la prova. Sols un objectiu voltava pel cap
de cadascun: guanyar, aconseguir la gloria. Això si, guanyar, però guanyar amb
ètica i esportivitat, faltaria més. Darrera quedaven mesos i mesos de
preparació, d’esforç callat i sacrificat, sempre orientat cap a la mateixa
direcció: aconseguir la victòria. I ara havia arribat el moment tan esperat, el
moment tan desitjat i tan temut. L’expectació creixia. El silenci es palpava.
La respiració es tallava.

De repent la veu esclata: Preparats !
Llestos ! Ja !.

Les Oh-linpaides.2009 han començat.

CLASSIFICACIONS:

DONES: 1. Roser. 2 Mireia. 3 Pepis. 4. Nati

HOMES: 1. Carles. 2. Joan. 3. Jordi

TAULES DE RESULTATS i PUNTUACIÓ:

	GRANOTA	ESPATLLA	LLIURE	IMMERSIO	SALT	TOTAL
Mireia	3	3	2	4	4	16
Nati	1	1	1	1	3	11
Pepis	2	2	3	3	3	13
Roser	4 – 22 seg	4 – 30 seg	4 – 20 seg	4	3	19

	GRANOTA	ESPATLLA	LLIURE	IMMERSIO	SALT	TOTAL
Carles	1	3 – 27 seg	3 – 25 seg	2	2	11
Joan	2	2	2	2	3	11
Jordi	3 – 27 seg	1	1	3	1	9

Juliol.2009

GRAN CANARIAS.2009

Nomes arribar ja ens van dir que era com un continent en miniatura i de fet es veritat, no tant sols pel clima si no per la geografia i la diversitat social que trobes arreu. Es una illa volcànica com Lanzarote, però res a veure, allà les erupcions son recents, aquí no.

L’illa està molt poblada, sobre tot la part est, des de Las Palmas a Mogan. Una autopista, intensament transitada, uneix aquestes poblacions. La part més al sud, des de Maspalomas a Mogan, es la zona més turística i la més castigada per unes construccions sense sensibilitat cap a l’entorn. Al costat de poblets encantadors com el port de Mogan i fins i tot Arguineguin trobes indrets com Puerto Rico, Tauro, Taurito, Patalavaca que son l’evidència palpable del mal gust que pot assolir la construcció.

Las Palmas, Telde, Arucas, Aguïmes, … conserven barris que et transporten, tot passejant, a segles passats, i et parlen d’una història tranqui-la esquitxada pel algun que d’altre saqueig dels anglesos. Ara a més a més dels anglesos s’han afegit els alemanys.

De la cultura prehispànica ben poca cosa, els conqueridors van acabar en la resistència i la cultura guanche ben aviat. La fortalesa Ansite (un rocall que va ser l’últim reducte guanche) i el cenobio de Valeron (unes coves on guardaven el grà) son uns dels pocs testimonis que queden.

La part central de l’illa és molt més muntanyosa. Carreteres estretes i plenes de revolts. El pic de la Nieves arriba a quasi els dos mil metres, i presenta un paisatge de mitja muntanya, amb vegetació variada on destaquen les pinedes. En pocs kilòmetres passes del paisatge desèrtic de les dunes de Maspalomes a imponents roques esculpides pel pas del temps.

La immensa caldera del Tirajana i el Roque Nublo, son els exponents més identificatius d’aquets part de lílla.

La part oest és molt accidentada, de Mogan a la Aldea dos o tres poblets costaners i res més. Al nord, la costa continua retallada fins Las Palmas passant per Agaete, Galdar i Arucas.

L’apartament era a El Tablero, un barri sense cap encant especial al costat de Maspalomas.

Us de cookies