Veure també: Resum Fe Raó a l’alta edat mitjana
El “Nou Aristòtil”
Resum Fe Raó a la baixa edat mitjana
Les obres dels filòsofs grecs de la “Traslatio studiorum”, i les interpretacions dels filòsofs àrabs i jueus, procedents del món àrab, són traduïdes a el llatí a l’escola de traductors de Toledo i arribaran a les universitats de París, Tolosa i Oxford (fundades en els inicis del segle XIII), on seran conegudes sota els nom de “Nou Aristòtil” o “lògica nova”, per contrast amb la “lògica vetus”. Al principi el “Nou Aristòtil” va ser prohibit, però a mitjan el segle XIII, és incorporat a el currículum de les universitats. Avicenna, Averrois i Maimònides seran considerats mestres dels llatins.
L’arribada del “Nou Aristòtil” representa una sacsejada en les relacions fe – raó. Originarà un corrent filosòfic aliena a l’ortodòxia catòlica: l’averroisme llatí. I influirà en el pensament dels dominics i franciscans que prendrà posicions enfrontades.
L'”Averroisme llatí”
Siger de Brabant i Boeci de Dacia són les figures més destacades de l’averroisme llatí que postula tesis com ara: l’eternitat del món, el monopsiquisme (un únic intel•lecte universal), la teoria de la doble veritat (teològica i filosòfica), el bé suprem es troba en aquest món, … i és crític amb la infalibilitat papal.
Els dominics
Resum Fe Raó a la baixa edat mitjana
Els dominics, amb Albert Magne i Tomàs d’Aquino al capdavant, intenten compaginar la raó aristotèlica amb el catolicisme, però sense cristianitzar Aristòtil. Per Albert Magne, teologia i filosofia són dues disciplines separades. Tomàs d’Aquino afirma que la forma substancial de l’home és única (ànima racional amb funcions racionals, vegetatives i sensitives), que els dogmes són la veritat i no es toquen, … i nega la il•luminació agustiniana i les raons seminals.
Els franciscans
Bonaventura, que defensa la posició dels franciscans basada en el “neoagustinisme”, manifesta que la raó no pot arribar a la veritat per si sola, sinó a través de la il•luminació, i és partidari de les raons seminals, de la pluralitat de formes , de la unió accidental del cos i ànima (concepció platònica), …
La condemna del 1277
En 1277 l’arquebisbe de París Étienne Tempier va condemnar més de 200 tesis averroistes i algunes de Tomàs d’Aquino. Aquesta condemna representarà el principi de la fi de la relació entre fe i raó. Fins i tot Ramon Llull aparcarà l’”ars magna” i la seva croada per convertir infidels i s’apuntarà a la lluita contra l’averroisme llatí.
El trencament definitiu
La condemna de 1277 ha trencat l’equilibri tomista entre fe i raó. Les veritats metafísiques passen de ser objectes de fe. S’imposa la teoria nominalista. Hi ha un distanciament entre filosofia i teologia. Joan Duns Escoto i Guillem d’Occam s’encarreguen de certificar la ruptura definitiva. Teologia i Filosofia prenen camins separats. El camp de la Teologia serà el món de la fe revelada i passa a ser una disciplina eticopràctica del comportament. El camp de la Filosofia natural serà el món sensible. La raó no entra en el camp de la fe. La relació entre fe i raó ha deixat de ser un problema.
L’humanisme
Nicolau de Cusa serà l’últim gran filòsof de l’Edat Mitjana però les seves tesis, sobre la lògica de l’infinit per apropar-nos a Déu, el concepte de Déu-home, la idea del món, … ja presenten un aire renaixentista.
La Filosofia ja pot emprendre el vol cap a l’humanisme i més enllà.
Enllaç amb altres textos sobre filosofia clàssica
Filosofia clàssica grega
Filosofia clàssica medieval
Filosofia clàssica del Renaixement
