En Julio de 2017 se publicó la opera prima de la autora Silvia Aparicio por la Editorial Tandaia.
La presentación del libro tuvo lugar en la Masia d’en Cabanyes de Vilanova i la Geltrú.
Resumen: ……. Perdidas
Silvia Aparicio
Silvia Aparicio es una escriptora cubellenca que ha publicat diversos llibres com “Perdidas” i “Lo que no se cuenta”. Actualment col·labora amb l’eix diari escrivint uns contes sobre el confinament. Els seus contes son petites joies.
Lo que no se cuenta
En septiembre de 2019, Silvia Aparicio ha publicado una nueva novela: Lo que no se cuenta.
Es la historia de diez mujeres con sus diez traumas personales que intentan solucionar de la mejor manera posible.
Sinopsis: Haz clic en….. Lo que no se cuenta
L’home gris i els drons (coronavirus ficció)
La recepcionista del CAP se’l queda mirant amb el cos rígid, el rostre amb una expressió com si volgués cridar, la boca oberta i els ulls molt grans com si li volguessin sortir de les conques, però malgrat tota la histèria corporal, finalment mira al sostre i respira lentament. Més tranquila, li clava la mirada i diu:
Però que fa un altra vegada aquí. Li he dit que no vingui cada dia. Les receptes ja ho sap, ja li ho vaig dir ahir i abans d’ahir i l’altre, que es renoven automàticament i si té un símptoma lleu no passa res, a casa a fer confinament i punt.
La Lila i el coronavirus
A la Lila el confinament li ha parat la vida. Lo del virus no ho tenia clar, no coneixia encara a cap infectat de la seva família i no entenia tantes mesures higièniques a tot arreu, però lo del confinament era una “putada” i ho vivia ara amb resignació. Els primers dies es va rebel•lar i com que li havien tancat el gimnàs se’n va anar a córrer una estona, però un cotxe dels mossos que bramava en un megàfon:
– No poden estar pel carrer , estem en confinament.
La Lola, el mosso i el confinament.
La Lola s’ha enamorat, o potser no. Però té aquella sensació d’estar per damunt de tot, de caminar de puntetes sobre la realitat, de no patir per la vida, ja que no pretén ni desitja res més, com si estigués dopada o amb el punt de ximpleta que tant li agrada agafar després d’un parell de copes de vi. Doncs sí, així es troba, a qualsevol hora, en mig del confinament. S’ha enamorat i està genial. Li ha marxat, per fi, aquell estat anímic d’apatia que se li havia enganxat a la pell. Ja no hi han dies plans, quan s’aixecava amb una mandra que es transformava en tristor quan el sol s’amagava. I un cop al llit no recordava que havia fet en tot aquell dia gris, ni entenia perquè no podia dormir. El temps se li escapava en no saber que fer amb les hores, i sense esma per cercar un motiu per llevar-se.
La Marta i el coronavirus
La nit anterior no ha pogut dormir, ni aquesta tampoc. Ja fa dies que no dorm bé, des de que li van dir que no tornés a la feina.
Recorda l’escena en mig de la classe de tercer d’ESO, els alumnes la miraven cercant algun símptoma, un petit esternut, una mica de tos de tant escridassar i demanar silenci , per després tot-hom a riure i el ximple de la classe cridant:
- Coronavirus a classe. Tots a casa!!
L’ avi i el coronavirus
L’avi està molt emprenyat, no pel coronavirus sinó per la situació en general, més aviat per la ineficàcia del govern .
-Colla irresponsables- Va dient per casa tot sol.
La iaia i el coronavirus
La iaia té mes de vuitanta anys, en son molts, però encara els celebra, sobretot per veure la cara dels néts. Això de comptar anys, a ella, ja li és igual. Els anys ja no valen per res, creu que els que venen son de regal.
Sempre pensa, un any més i encara sóc aquí.
Tocar. EL desig maleït
Maleït és tocar.
Quan no som sense tocar.
Sense que la sorra ens llisqui pels dits impossible veure el mar.
Sense que t’acaroni la cara no escoltes el meu batec.
Uns metres quadrats per a un adolescent
T’explicaré un conte per no dir que jo sóc jo, per no dir que ell és ell, aquell que tu saps que em mou des de que va néixer dins meu.
Em diré Laura, així serà més fàcil despullar-me de tots els rostres que ensenyo i que per fi em vegis la mirada neta. Faré servir la tercera persona, malgrat que el conte va de dos, d’una Mare i el seu fill. El fill, adolescent. L’escenari, el confinament.
Hi havia una vegada un gran mon que es va fer petit.
