La nit anterior no ha pogut dormir, ni aquesta tampoc. Ja fa dies que no dorm bé, des de que li van dir que no tornés a la feina.
Recorda l’escena en mig de la classe de tercer d’ESO, els alumnes la miraven cercant algun símptoma, un petit esternut, una mica de tos de tant escridassar i demanar silenci , per després tot-hom a riure i el ximple de la classe cridant:
- Coronavirus a classe. Tots a casa!!
Ella pensava que el departament els avisaria amb alguna antelació per preparar la sortida cap a casa amb certa dignitat, però tot es va precipitar, i més que la dignitat va ser la histèria la que es va colar dins les classes. Per tant cap a casa i tot parat per culpa del coronavirus. Nois i noies cridant emocionats i cantant. Que cantaven? Que cridaven? Molt de soroll i poques paraules per entendre, confusió màxima. I ara en més calma, es dedica a enviar, als alumnes, materials didàctics per la xarxa , sense tenir gaire clar si els tornarà a veure.
En Jaume, el seu company de casa, de llit, de vida, en aquest moment està engrescat amb la situació, forma part de l’equip directiu de la feina i se sent imprescindible. Ella no li vol fer notar que son les penoses circumstàncies que fan que es pensi que es el melic del mon. El seu cap està ingressat i el director del departament de finances es troba confinat i enfebrat a casa.
En Jaume sí que dorm. L’ el·líptica que estava plena de pols al garatge ara treu fum , i també fa abdominals i aixeca peses mentre rep trucades de la feina.
I a sobre d’estar accelerat, també va excitat i només te ganes de sexe a tota hora. I la Marta, aiiii la Marta, acaba de descobrir que no sap qui és aquest amb qui viu, amb qui comparteix els dies i les nits. Ara li molesta. Mal moment per dir-li: “ Ves un dies a casa de la teva mare que ni tinc ganes de follar, ni tinc ganes de sentir com fas abdominals, ni escoltar la música aquesta que et poses quan puges a l’el·líptica”
La Marta no sap del cert com es troba, no sap si te angunia, por, angoixa, la incertesa i el patiment de la gent quan veu les notícies la col·lapsen, però una cosa sí que sap, que sexe ni ganes. La libido es quelcom que no sap on és. L’ha matat el coronavirus.
Ella no en té de coronavirus i si en té no ho sap, però si que desitjaria que en Jaume en tingués prou per que algú se l’emportés de casa, i després d’acabar el confinament, cap a casa la mare.
En Jaume es un pedant, envanit, un narcisista que ara per fi ha quedat tal com és davant d’ella; Un mascle alfa que parla només d’ell , que li diu tot el dia com està millorant el seu rendiment tant físic com el seu posicionament a la feina.
El veu fins i tot content , com si no veiés que només una mica més enllà, potser als pisos del costat la gent pateix.
Però la Marta avui s’aixeca il.lusionada, ja ho ha decidit, quan s’acabi el confinament el deixa, no sigui que a l’any que ve torni a aparèixer un altra virus, i de nou confinats a casa, amb aquest home que es transforma amb un ser dèspota quan ella el que necessita és un esser humà. Una vegada passa , un altra ja no cal.
Així que pressa la decisió, només cal comptar els dies i fer la seva per casa. Ha decidit preparar-se físicament i psicològicament per quan arribi el moment de deixar el company, i s’instrueix llegint articles de psicologia de com deixar una relació, fa consultes online a una advocada, i també es cuida molt amb el menjar, i fa gimnàstica que cerca per youtube. Tot un conjunt de mesures per arribar al dia clau forta en tots els sentits.
A més , a més, fa una rutina diària per no perdre l’ànim i superar-se una mica cada dia , amb el cronometra a punt corre escales avall, arriba fins el garatge i salta dos cubells, fa un parell de voltes als cotxes, després escales amunt, un dos, un dos, petits saltironés pel mig del menjador com si portés un sac, gira en direcció a la porta, més escales a corre cuita i cap a les golfes, a dalt de tot es tira al terra i fa cent abdominals, sense esma ja, escales cap avall, corre cap el llit, després fins la cuina, no sap com va de temps, creu que li manca respirar però pot fer un últim esforç fins a tocar la porta del despatx. Para el cronòmetre.
Mira el temps aconseguit i satisfeta s’ana dona que ell no seria capaç d’aconseguir aquesta fita.
Ja es hora d’escoltar els alumnes que l’esperen amb els seus dubtes a skipe.
- Aquesta nit què?- li diu ell amb ganes de tot.
- Estic cansada que no em veus.- li contesta ella amb ganes de res.
Ni la veu, ni pot ser la vist mai com ella volia, però almenys ella ja ho ha vist tot.
