L’home en la filosofia clàssica grega
L’home en el pensament clàssic greg antic
Si vas a Atenes i puges al Partenon, notes un formigueig a l’estómac, saps que ets a casa, saps que estàs en el bressol de la civilització occidental. Però fa 2.700 anys, els grecs encara no ho sabien. Estaven organitzats en ciutats-estat (la polis) en continu conflicte amb el perses i entre ells. El comerç marítim era la principal activitat econòmica. La família i esclavitud eren la base de la societat. La religió politeista era explicada a través dels mites per poetes i dramaturgs com Homer, Sòfocles o Hisíode amb la seva Teogonia. En aquest entorn, un grup de científics revolucionaris van reflexionar sobre el cosmos i l’home, es van allunyar dels mites, i va néixer la filosofia.
Els filòsofs antics entenen l’home (antropos) com un ésser que és part de la physis, modelat a semblança del cosmos. L’home està constituït per un cos i una ànima. El cos material i mortal, on resideixen els sentits. L’ànima immortal (o mortal), espiritual (o material) on resideix el logos, la intel·ligència, el “nous”, el raonament, l’essència de l’home. La finalitat de l’home és trobar la felicitat a través de la virtut.
El concepte de dualitat antropològica ha estat una constant en la història de la filosofia. La problemàtica cos/ànima ha estat tractada des dels filòsofs clàssics fins a l’actualitat. Potser ara més centrada en el problema ment/cervell i les diverses teories, tant dualistes (els “qualia”) com monistes (identitat).
L’escola eleàtica. Parmènides
L’home en la filosofia i pensament clàssica grega antiga
L’escola eleàtica, amb Parmènides (540-470 aC) al capdavant, creia que la comprensió profunda del món real només pot ser captada per la raó i que dels sentits només podem extreure una opinió (doxa); la percepció sensorial és vista com un engany epistemològic dels sentits (la neurociència i l’observació de fenòmens quàntics estaran d’acord amb aquesta afirmació). Plató (427-347 aC) va coincidir amb Parmènides, dient que en el món sensible només es pot percebre còpies de les idees, però la realitat d’aquestes, resideixen en el món intel·ligible. L’empíric Aristòtil (384-322 aC) creia que la realitat es troba en el món dels sentits.
Parmènides, a través de la doctrina de l’ésser-U, arriba a la conclusió que no pot existir el canvi (res pot ser creat del no-res), mentre Heràclit (540-480 aC) manté que l’únic permanent és el canvi, considerant que el estabilitat és una aparença que amaga el canvi. Aristòtil, considera que l’home (i qualsevol ésser) pot estar en acte i en potència, l’ésser en potència és tot allò que té capacitat per arribar a ser; i l’ésser en acte és el que és, en un moment determinat. El canvi el defineix com el pas de convertir en acte allò que té en potència i evolucionar cap a un destí final. Aquest canvi s’ha de produir en base a una causa (causa eficient: que és un altre ésser). Tot ésser pot ser causa eficient d’un canvi. S’estableix per tant un sistema organitzat i interdependent entre tots els éssers (ecosistema aristotèlic).
Enllaç amb altres textos sobre filosofia clàssica
Filosofia clàssica grega
Filosofia clàssica medieval
Filosofia clàssica del Renaixement
JAM
