L’ànima en el pensament clàssic grec
L’ànima en el pensament clàssic grec i la finalitat de l’home
Pitàgores (572-507 aC) creu en un cos mortal i una ànima immortal on resideix la saviesa i que mitjançant la purificació ascètica i intel•lectual s’arribarà a l’harmonia (una vida més ordenada). Per Plató l’origen de l’home és diví (mite de Demiürg), el cos es creat per déus becaris, format pels 4 elements (Foc-Aire-Terra-Aigua), i l’ànima immortal, a semblança de l’ànima del món, creada per el Demiürg.
Plató teoritza sobre l’estructura de l’ànima, assenyalant que té tres parts: racional, irascible (tendecia nobles) i concupiscent (tendències materials), i que pertany al món intel•ligible. La part racional controla les altres dues parts oposades. Si es descontrola, l’ànima cau a el món sensible i queda presonera del cos mortal, oblidant la seva naturalesa, però aquest estat pot ser superat per la virtut i l’educació, recordant les idees que ha conegut a una existència anterior (teoria de l’anamnesi o reminiscència).
Quan el cos mor, es jutja si ha tingut una vida virtuosa (judici de les ànimes, del qual Sòcrates (470-399 aC) dubtava, però desitjava que fos veritat), en cas d’aprovar, l’ànima torna al món de les idees , sinó es reencarna de nou (metempsicosi). Per Aristòtil l’home és un ens constituït per matèria i forma (hilemorfisme). La forma, però, no és una cosa que imita una idea, sinó que es troba a la mateixa realitat i la constitueix. La matèria és un principi inert, mentre que la forma és el principi actiu en aquesta composició. Matèria i forma són mortals. L’home ha d’aprendre els coneixements des de zero.
La finalitat de l’home
L’ànima en el pensament clàssic grec i la finalitat de l’home
La finalitat de l’home és viure una vida feliç (eudaimonia) que, per Sòcrates i Plató, s’aconseguirà a través de la raó, que porta al coneixement, i aquest a la virtut on resideix la felicitat. D’altra banda la ignorància porta al vici. Aristòtil subratlla la importància de l’areté (capacitat per pensar, parlar i obrar) per ser feliç, i que a la virtut s’arriba a través de l’educació, de l’hàbit i de la moderació (equilibri entre extrems). L’ètica d’Aristòtil, però, no és intel•lectualista com la de Sòcrates i Plató, sinó que és una ètica oberta als valors mundans.
Enllaç amb altres textos sobre filosofia clàssica
Filosofia clàssica grega
Filosofia clàssica medieval
Filosofia clàssica del Renaixement
JAM
