L’ànima en el pensament clàssic grec i la finalitat de l’home

ànima en el pensament clàssic greg. sbags

L’ànima en el pensament clàssic grec

L’ànima en el pensament clàssic grec i la finalitat de l’home
Pitàgores (572-507 aC) creu en un cos mortal i una ànima immortal on resideix la saviesa i que mitjançant la purificació ascètica i intel•lectual s’arribarà a l’harmonia (una vida més ordenada). Per Plató l’origen de l’home és diví (mite de Demiürg), el cos es creat per déus becaris, format pels 4 elements (Foc-Aire-Terra-Aigua), i l’ànima immortal, a semblança de l’ànima del món, creada per el Demiürg.

Plató teoritza sobre l’estructura de l’ànima, assenyalant que té tres parts: racional, irascible (tendecia nobles) i concupiscent (tendències materials), i que pertany al món intel•ligible. La part racional controla les altres dues parts oposades. Si es descontrola, l’ànima cau a el món sensible i queda presonera del cos mortal, oblidant la seva naturalesa, però aquest estat pot ser superat per la virtut i l’educació, recordant les idees que ha conegut a una existència anterior (teoria de l’anamnesi o reminiscència).

Quan el cos mor, es jutja si ha tingut una vida virtuosa (judici de les ànimes, del qual Sòcrates (470-399 aC) dubtava, però desitjava que fos veritat), en cas d’aprovar, l’ànima torna al món de les idees , sinó es reencarna de nou (metempsicosi). Per Aristòtil l’home és un ens constituït per matèria i forma (hilemorfisme). La forma, però, no és una cosa que imita una idea, sinó que es troba a la mateixa realitat i la constitueix. La matèria és un principi inert, mentre que la forma és el principi actiu en aquesta composició. Matèria i forma són mortals. L’home ha d’aprendre els coneixements des de zero.

La finalitat de l’home

L’ànima en el pensament clàssic grec i la finalitat de l’home

La finalitat de l’home és viure una vida feliç (eudaimonia) que, per Sòcrates i Plató, s’aconseguirà a través de la raó, que porta al coneixement, i aquest a la virtut on resideix la felicitat. D’altra banda la ignorància porta al vici. Aristòtil subratlla la importància de l’areté (capacitat per pensar, parlar i obrar) per ser feliç, i que a la virtut s’arriba a través de l’educació, de l’hàbit i de la moderació (equilibri entre extrems). L’ètica d’Aristòtil, però, no és intel•lectualista com la de Sòcrates i Plató, sinó que és una ètica oberta als valors mundans.

Enllaç amb altres textos sobre filosofia clàssica

Filosofia clàssica grega
Filosofia clàssica medieval
Filosofia clàssica del Renaixement

JAM

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per facilitar al usuari una més gran operativitat. Si segueix navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació dels cookies i de la nostre política de cookies, Click a l'enllaç per a una informació addicional.

ACEPTAR
Aviso de cookies