Els filòsofs clàssics grecs i el canvi climàtic
Presocràtics, Plató i Aristòtil i el desastre ecològic
Els filòsofs presocràtics coincideixen que l’univers es va originar a partir de l’arjé, del qual es van separar materials còsmics per formar un conjunt ordenat: el cosmos. És a dir hi ha dos conceptes bàsics l’arjé i l’ordre (cosmos). Qualsevol interferència humana que provoqui un desordre serà vist com un atemptat a les lleis de la physis. La posició dels filòsofs presocràtics serà totalment ecològica: reduir emissions de CO2, No a la desforestació, etc.
Plató explica una teoria creacionista i dualista de la cosmogonia. El Demiürg crea primer l’ànima del món (en el pla intel•ligible) i després el cos del món (en el pla sensible). Altres dèus de segona fila crean les espècies d’animals. L’ànima humana es creada a semblança de l’ànima del món. A Plató li preocuparà molt més els efectes que el desastre ecològic pugui tenir en el món intel•ligible que no la degradació del món sensible. La posició platònica serà la de lluitar contra la pèrdua de la biodiversitat, crear ONGs que mitiguin el dany sobre la humanitat, etc.
Aristòtil i el desastre ecològic
Presocràtics, Plató i Aristòtil i el canvi climàtic
Aristòtil concep un univers finit i geocèntric, amb desenes d’esferes concèntriques fent girar la lluna, planetes, sol i estrelles al voltant de la Terra immòbil. Un espai supralunar incorruptible, etern, fet de eter i un espai sublunar en base dels quatre elements on tenen lloc canvis i transformacions.
Per a Aristòtil l’ésser en potència és tot allò que té capacitat per arribar a ser; i l’ésser en acte és allò que és en un moment determinat.
El canvi es defineix com el pas de convertir en acte allò que té en potència i evolucionar cap a un destí final. Aquest canvi s’ha de produir en base a una causa (causa eficient: que és un altre ésser). Tot ésser pot ser causa eficient d’un canvi. S’estebleix per tant un sistema organitzat i interdependent entre tots els éssers (ecosistema aristotèlic).
Perquè això rutlli es requereixen dos conceptes: 1. Una causa primera que iniciï els canvis (el motor immòbil). 2. Un impuls que provoqui que els canvis es facin d’acord amb la finalitat de cada ésser (la causa final última). Per a Aristòtil el motor immòbil i la causa final última són el mateix esser, un ésser totalment perfecte, l’acte pur sense potència (el déu aristotèlic).
Davant d’un desastre ecològic, que afectarà només a l’espai sublunar, la posició d’Aristòtil podria ser, o bé lluitar per un consum responsable i un desenvolupament sostenible de manera que el sistema pateixi el mínim possible, o bé una posició neutra (no fer res) creient que el cosmos controlat per l’ésser perfecte té una capacitat infinita de regeneració.
La posició d’Aristòtil seria més propera a no fer res.
Enllaç amb altres textos sobre filosofia clàssica
Filosofia clàssica grega
Filosofia clàssica medieval
Filosofia clàssica del Renaixement
JAM
