L’home i les filosofies hel·lenístiques
Epicureisme, Estoicisme, Ciceró i Neoplatonisme
La crisi política generada per la fragmentació de l’imperi d’Alexandre (356-323 aC) obre la porta a l’hel•lenisme, període marcat per una evolució de la ciència i del pensament clàssic, però que al mateix temps significa la pèrdua de la identitat entre ciutadà i polis. Això portarà a una nova reflexió sobre quina és la millor manera de viure. Les tres principals escoles filosòfiques hel•lenístiques (escèptics, epicuris i estoics) intentaran donar resposta. Atenes continuarà sent el centre espiritual filosòfic, allà van els caps de les escoles hel•lenístiques on conviuen amb l’Acadèmia i el Liceu.
Epicur (341-270 aC) considera que el cos i ànima són materials, formats per àtoms (seguint a Demòcrit), els àtoms cauen cap avall però amb un cert clinamen, el que explicarà la llibertat humana. Els déus tenen el mateix esquema que els éssers humans: cos i ànima atòmics, però no interfereixen amb els humans. No fan por. En la filosofia epicúria la felicitat s’obté a través dels plaers naturals i necessaris però sempre matisats per la raó i la virtut (res d’hedonisme).
L’estoicisme, Ciceró i el neoplatonisme
L’home i les filosofies hel·lenístiques: Epicureisme, Estoicisme, Ciceró i Neoplatonisme
El estoic Zenó de Cítion (333-262 aC) cerca el criteri de la veritat (representació catalèptica) a través dels sentits més un consens raonat, mentre que l’escèptic Pirró (360-270 aC) dubta de la veritat de qualsevol judici. L’estoïcisme creu, que l’ànima és material, que forma part del logos còsmic, del pneuma (alè), de la llei natural, de la naturalesa identificada com déu (teoria panteista). D’altra banda considera que tot està predeterminat i que la llibertat humana és l’acceptació del destí i viure d’acord amb les lleis naturals. La impassibilitat impertorbable (ataràxia) és la felicitat de el savi. Rebutja les passions i el plaer.
Després de la batalla de Corint (146 aC) Grècia passa a formar part de Roma, però això, gràcies a Ciceró (106-43 aC) representarà la difusió, al món llatí, de la filosofia grega, que acabarà per constituir la base de la cultura occidental. Ciceró, que rebutja l’epicureisme, accepta en general l’estoïcisme, excepte el nucli epistemològic (representació catalèptic); en aquest tema coincideix amb l’escepticisme probabilístic. Ciceró aportarà el concepte de humanitas, una idea de espiritualització de l’home per posar ordre i mesura al seu comportament extern.
El neoplatonisme de Plotí (205-270 dC) fusiona el platonisme amb elements pitagòrics, aristotèlics i estoics, afegint conceptes religiosos. La realitat neoplatònica està constituïda per tres nivells d’éssers (hypostasis): L’U (identificat com Déu), l’intel•lecte (nous) i l’ànima (psyché) platònica. La vida espiritual és un procés de caràcter místic que representa un camí des de l’ànima fins a l’U. Va tenir forta influència en el cristianisme.
Enllaç amb altres textos sobre filosofia clàssica
Filosofia clàssica grega
Filosofia clàssica medieval
Filosofia clàssica del Renaixement
JAM
