Les quatre de la tarda. El sol de juliol ens crema despietadament la pell, que sense cap protecció, tenim exposada al seu abast. Com diuen a Les Balears “feia un sòl que cremava es cul a ses llebres”. La mar en calma. Un ventet de xaloc, suau i amic, fa que les condicions de la natura siguin les idònies, perfectes, per iniciar la sessió. Deslliguem la taula de surf de la pota de la caravana. Traslladem la taula a la vora del mar, on trenquen les petites ones que venen a llepar-nos els peus en senyal de vassallatge. Després carreguem amb el pal i la vela i, amb molta cura, els deixem a la sorra, al costat de la taula de surf que tranquil·lament està observant tots els preparatius. La fase ú està acabada. Tot enllestit per a la fase dos.
Donem un cop d’ull a la situació. Des de fa prop d’un mes, quan ens vàrem instal·lar al càmping Gavina de Creixell per passar les vacances d’estiu, que en Fernando i jo fem la mateixa operació. Darrere quedava un curset d’iniciació a Sitges. El curset havia estat tot un èxit, si més no, la primera part. La teoria i les primeres pràctiques no van representar cap problema, és clar que, amb la taula a la sorra, era senzill guardar l’equilibri i fer les operacions de aixecar i abaixar el pal, aquell pal llarg i esvelt, vestit amb una vela multicolor. Tot funcionava a la perfecció. Les pràctiques a l’aigua ja eren figues d’un altre paner. La cosa era molt més complicada. El monitor va dir que era normal però que amb unes sessions més de pràctiques per la nostra banda, esdevindríem tot seguit uns experts surfistes. Les previsions del monitor van ser agosarades i curtes, molt curtes.
Des de fa quasi un mes, cada dia, a la mateixa hora fem les pràctiques. Però la cosa se’ns resisteix. Inici de la fase dos. En Fernando és el primer, carrega la taula i entra al mar, que assossegat el rep amb els braços oberts, encara que em sembla percebre també amb un petit aire de sorneria. Deixa la taula a la cura del mar mentre torna a la sorra i carrega el pal amb la vela i de nou fins a la taula que dòcilment l’ha estat esperant. Sap molt bé qui és l’amo, qui governa, qui don les ordres de quan marxar i quan aturar-se. Tot ja és a punt i comença l’espectacle. S’enfila a la taula i de sobte la taula cobra vida i fuig de sota els seus peus. Uns instants després en Fernando és a l’aigua. La taula uns metres més endavant resta quieta. El mira. El provoca. El repta. S’apropa i quan creu que està distreta torna a enfilar-se. Resultat negatiu. Uns instants després torna a estar amb l’aigua al coll. Taula i mar han deixat la sorneria a banda i ara se’n foten obertament. En Fernando no s’acovardí i hi torna, ara amb ràbia, amb l’orgull ferit. Idèntic resultat. Una vegada i una altra puja sobra la taula i una vegada i una altra la taula llisca sota els seus peus i el fa caure a l’aigua. Alguna caiguda és més dolorosa que d’altres ja que abans de tocar aigua també toca taula. De forma poc ortodoxa intenta sorprendre-la muntant-la com un cavall. Aquesta tàctica ja li ha donat bons resultats en experiències anteriors. Ara mica a mica, a poc a poc, sense estirabots, intenta posar-se dempeus amb les cames obertes per guardar l’equilibri i que la taula no noti la seva intenció. Agafa la corda, que lligada a l’extrem més alt del pal de la vela ha de facilitar-li el seu enlairament. La corda li dóna un punt més d’equilibri. Fins i tot sembla que la taula comença a estar ensinistrada. Tot és un engany, quan fa força per aixecar el pal i la vela, la taula torna a agafar vida pròpia i surt d’estampida. La caiguda sobre el pal, amb les cames obertes, ha estat cruel, esfereïdora. El cop a més a més ha repercutit internament afectant-li la moral. No importa, tornem-hi! Hora i mitja més tard, esgotat per dins i per fora, arrossega taula, pal i vela cap a la platja i cau exhaust vers la sorra.
Ara és el meu torn, agafo taula, pal i vela i em llenço a la mar, fil per randa es repeteix la mateixa història, la mateixa seqüència dels fets. Hora i mitja més tard, esgotat per dins i per fora, arrossego taula, pal i vela a la platja i caic abatut sobre la sorra. Passen deu minuts, tot immòbil, amb els ulls clucs, intentant recuperar les forces i l’orgull arrabassats. Després ens adonem, que encara que les condicions atmosfèriques eren excepcionals, una petita corrent ens ha portat quasi fins a Torredembarra. Per sort la família ja hi està acostumada i sap on venir-nos a buscar. Carreguem la nau, la simple, petita i maleïda nau al cotxe i tornem al càmping. Demà serà un altre dia. Demà serà un altra història, o potser la mateixa història.
Les quatre de la tarda. El sòl de setembre ens crema despietadament la pell, que sense cap protecció, tenim exposada al seu abast. La mar moguda. Un vent de mestral crespa les ones. Unes ones que venen a trancar sobre els nostres peus en senyal d’advertiment. Les condicions son perfectes, ideals per fer surfing. En Fernando arrossega taula, pal i vela al mar. Amb moviments experts s’enfila ràpidament sobre la taula, aixeca pal i vela, una vela nova, la més gran i colorista que em trobat, i surt navegant cap a mar obert. Sota els seus peus la taula, callada, assossegada, es va desplaçant guiada per la seva mà. Ara sap molt bé que en Fernando és l’amo, qui governa, qui dóna les ordres. La llàstima és que la taula encara no s’ha assabentat que jo també vull ser l’amo.
