Érem al menjador de casa, la mare es trobava fent alguna feina com cosir o planxar. En Fernando estava dibuixant, l’endemà tenia que presentar el dibuix al col·legi i estava preocupat, el treball se li rebotava. Tots dos hem estat negats per al dibuix. Així que el noi estava cada vegada més nerviós. Jo, aliè completament a la tempesta que dins el meu amic s’estava gestant, no tenia altres ganes que jugar a prop d’ell. Com veia que si em movia o cridava tant en Fernando com la mare protestaven, vaig seguir intensificant el volum i l’acceleració del joc. Després d’una estona la situació es va fer insuportable, el meu amic va explotar, jo estava a uns metres d’ ell, per tant vaig evitar rebre un mastegot, però ell, molt emprenyat, em va llançar el llapis, era un llapis de dibuix amb la punta ben afilada. El llapis em va tocar l’ull, no es que en Fernando ho tirés expressament a l’ull, senzillament va ser un cas de mala sort. Vaig sentir un fort cop. Em vaig deixar caure al terra. L’ull em feia mal i el tancava sense deixar que ningú el mirés. La mare no sabia que fer i va cridar el pare que estava treballant a la foneria, la foneria estava als baixos de la casa, així que va pujar ràpidament. El meu amic, atordit, s’havia agenollat al meu costat, amb les mans plegades i pregava perquè em salvés d’una mort segura. De fet jo estava espantat per una banda, i encantat per una altre, pel rebombori que jo solet havia creat.
El pare va decidir que la mare em portés a la clínica del Dr. Barraquer. Tot seguit, la mare, en Fernando i jo, agafàrem un taxis i cap a la clínica. Ens van fer esperar uns moments en una sala de visita, al costat nostre hi havia un àrab, jo anava amb un mocador a l’ull, ell portava un ull tapat i un turbant al cap. Ens vam mirar mútuament amb l’ull bo, vaig sentir llàstima per ell, potser ell va sentir el mateix per mi.
Una infermera ens va fer entrar a una habitació a la mare i a mi, en Fernando va esperar-se a fora, era un despatx gran, molt gran, a la taula hi havia assegut un home vell, molt vell, no massa alt però prim, molt prim, el cabell blanc, els ulls vius i una barbeta blanca, petita que acabava amb punxa. Era el Dr. Barraquer en persona. Es va aixecar amb una vitalitat impròpia de la seva figura i després de saludar la meva mare en va examinar l’ull amb una gran lupa. Jo no veia res, però estava tranquil, la mare també, l’home transmetia seguretat a dojo. Va agafar una capsa de eines, la va obrir i va seleccionar uns quans utensilis. Em va subjectar el cap a fi de que no em mogués i va començar l’operació a ull obert. Primer unes gotes d’anestèsia local i després va anar escarbotant l’ull fins aconseguir treure’m amb unes pinces la punta de llapis que tenia clavada a l’ull. Ja que resulta que la punta havia entrat a l’ull, el llapis s’havia trencat però la punta havia restat dins l’ull.
Vàrem haver d’esperar a la sala de visites una estona, en Fernando va restar callat, amb els ulls plorosos. Una hora més tard ens va tornar a rebre el Dr. Barraquer el qual ens va confirmar que ja no hi havia cap perill, que tot estava bé, però que si la punta del llapis hagués anat un pel mes endins o més al centre hauria perdut l’ull. En Fernando va rebre la notícia amb grans mostres d’alegria i estrenyent-me en els seus braços va dir-me fluixet a l’orella que ell ja s’ho esperava per què havia fet un pacte amb no sé qui per anar tots dos caminant fins a Montserrat si jo salvava l’ull. -I a mi, per què m’hi has embolicat amb els teus pactes – li vaig respondre tot emprenyat.
Com a record m’ha quedat una taqueta a l’ull que morirà amb mi.
