Havien cercat solucions. No n’havien trobat. Es van separar tristos, desanimats, derrotats.
Ara l’avi Jorge començava a notar el fred. Baixant del turó, el vent gelat que venia del Javalambre li travessava la jaqueta de pana, l’armilla, la camiseta de franel·la i se li enquistava al cos. No es va aturar a la plaça dels Porcs, i això que era dia de fira i la plaça estava plena a vessar. Va seguir caminant arrambat a la muralla. Al fons, el Palancia serpentejava, aliè als entrebancs de la jove parella nascuda fora de temps.
Sense voler, les cames el van portar fins el seminari. Palplantat davant la porta, va recordar la insistència del seu germà Manuel, el germà capellà, per a que entrés com a seminarista. Tot estava lligat. Al seminari l’esperaven. En Manuel creia que donades les circumstàncies la idea era excel·lent, brillant. L’avi Jorge no tenia ni vocació, ni ganes, però ara, eixelebrat com estava, veia els avantatges que la sortida li oferia: un plat calent sempre a taula, comoditat i possibilitat de créixer culturalment. Tot portava a donar el pas endavant i travessar la porta del seminari.
Els 8 fills, 19 néts, 27 besnéts i la Marta eren a punt de desaparèixer abans d’haver nascut. Tots davant la porta del seminari, esperant la decisió de l’avi, sense poder influir, impotents.
De sobte, des de la foscor del cervell de l’avi, una llum, una idea esbojarrada, es va obrir pas. La solució era molt més a l’abast del que creia. Necessitava tornar a trobar-se a soles amb la Cristina, i a poder ser, un dia que no fes tant de fred.
L’avi va girar cua i va enfilar cap a Geldo.
Els 8 fills, 19 néts i 27 besnéts i la Marta van respirar alleugerits.
L’avi Jorge i la Cristina es van casar, va ser una cerimònia estreta, curta, petita, poca gent invitada, poca celebració. La Cristina es va casar embarassada.
La Cristina va morir de part i la seva família va foragitar l’avi. Li van donar una feixa a La Puebla del Arenoso.
