-Ala! acabo de encontar un libro fantástico. Mirad! – En Fernando havia estat regirant unes lleixes plenes de llibres dels pares de l’Enric i ara venia brandint un llibre com si fos un trofeu.
Encuriosits ens vàrem llançar sobre el llibre:
Títol: Contes sobre herbes remeieres i d’altres que no ho són tant. Autor: Infor4R
En Fernado va obrir el llibre per l’entremig i va llegir:
FARIGOLA
-Ei família!!! tots a taula!!!
-Avui he fet jo la sopa de farigola. Us en llepareu els dits. He posat una mica d’alfàbrega per donar-li més gustet. L’ou ha quedat molt ben quallat.
Carme, la propera vegada et toca a tu, ja sé que et queda estupenda amb la ceba i els alls que hi poses, però aquesta crec que es pot comparar amb la teva.
Apa, que ja poso els plats i sabeu que és millor prendre-la ben calenta.
Recordeu aquell dia que anàrem a caçar bolets a Sant Llorenç de Morunys, en plegàrem quatre i podrits, però ens va caure una al damunt que tornàrem ben remullats. Tots refredats, estossegant sense parar. A l’arribar a casa la mare va preparar una sopa de farigola que ressuscitava un mort Per molt refredat que estigués el mort, l’endemà ja ningú se’n recordava.
-Quan era jove, vaig anar de travessa a la Pica d’Estats i vam fer nit després de passar la tartera i una vegada plantada la tenda volia prendre alguna cosa calenta i no un entrapà com tots els companys, total que vaig agafar unes quantes branquetes de farigola i vaig cuinar una sopa de farigola que va ser l’enveja de tothom.
-Quan era petit, la meva mare ja en feia de sopa de farigola, tan el meu pare com el meu avi eren uns tifossi de la sopa.
-I quan vosaltres dos, fills meus, éreu unes criatures la vostra mare sempre tenia preparat un vapor de farigola per a què els vostres nassos estiguessin ben destapats.
-Va, acabeu-vos la sopa abans que no es refredi. Que una vegada freda no val res.
-I sabeu una cosa, el primer plat que em va cuinar la vostra mare, va ser una sopa de farigola, crec que va ser això el que em va fer decidir del tot.
La mà li tremolava, cada cullerada de sopa perdia la meitat del seu contingut en el camí fins la boca. La sopa li regalimava per la barbeta.
Davant del vell tres plats fumejant de sopa de farigola. Darrere del tres plats, tres cadires…. tres cadires buides.
L’Andreu era vidu, feia cinc anys que la seva dona havia mort, una malaltia degenerativa se l’havia emportat després d’anys de llarga agonia.
El seu fill petit havia mort d’una sobredosi feia ja més de vint anys.
El seu fill gran era a Alemanya, havia marxat de jove i s’havia quedat, al principi encara telefonava de quan en quan, després silenci total.
Estava acabant-se la sopa quan li va venir un atac de cor.
