– Son una colla de salvatges !. Salvatges i curts de gambals !.
Des de dalt del puig de Tiula contemplava el riu que es recargolava entre petits turons, acaronanlos amb tendressa i voluptuositat. Des de dalt del puig de Tiula contemplava com el grup de cervols, totalment aliens al perill amagat darrera les roques, estava abrevan tranquilament despres de fer cua derrera dels elefants que ja marxaven bosc endins. Des de dalt del puig de Tiula contemplava com tres salvatges es disposaven a llançar tosques piques contra el ramat de cervols.
La Pleta no havia nascut aquí, la seva familia i altres dues hi havien arribat feia temps, molt de temps, qual ella encara era petita. Van decidir instal·larse a dalt del puig, era un millor lloc de defensa i d’atac. El problema va ser que el puig estava ja ocupat per varies families d’aquells salvatges alts i corpulens, però poc agresius, més haviat amistosos. Els salvatges els van deixar conviure prop d’ells, les tres families dels nou vinguts van construir uns cubiculs provisionals prop de les coves dels salvatges. Encara que a primera vista l’aspecte de les dos tribus podia asemblarse, afinant una mica mes, les diferències eran ben notables, els ulls amagats dins de les arcades, els nas ampla i xafat, el morro fort, la corpulència, donaven als salvatges un aire ferotge, que es diluia quan s’els tractava de més aprop. Poc a poc els nou vinguts van anar fent fora als salvatges, sensa enfrontar-s’hi obertament però provocant una serie d’accidents que semblaven casuals, com ara focs, perdues de provisions, enderrocaments de coves, i d’altres fins a conseguir que els antics propietaris es traslladesin al sot del Foix, al costat d’altres coves de salvatges.
La Pleta encara no s’havia aparellat, però més d’un mascle ho havia intentat, de moment sensa exit. Va baixar corrent des del puig fins la platge a la recerca del seu pare que havia marxat a trenc d’alba amb l’intenció de proveïr de peixos a la tribu. Uns quans troncs lligats amb un pal i un drap constituien la unica embarcació de la tribu i el pare era qui més dominava aquella andròmina. Algunes vegades portava a la Pleta a nevegar i pescar. El va trobar prop de la desembocadura del riu, va ajudarlo a treure de l’aigua el vaixell i van transportar els quatre varats que havia pescat cap a les coves de la tribu. Quan van arribar els homes del puig de Tiula ja s’havien reunit per deliberar. El pare de la Pleta si va afegir.
La vall no donava suficients aliments per tots els seus ocupants. Els salvatges del sot del Foix tenien que marxar. No volien sang, si no era necessaria, però no hi havia cap altre sol·lucio, tenien que marxar, no importava que ja fosin aqui quan ells van arribar. No importava que algunes families vesin estat foragitades del puig a la vall. L’unic que importava era la supervivència i aquesta pasava per que els salvatges del sot marxesin. Al preu que fos, per les bones o per les males. Com a primera mesura van decidir fer una una trobada amistosa i festiva amb els salvatges per explicarlis que seguint el riu i mes enllà trobarien terres fertils amb abundant cacera on viurien i es reproduirien feliços.
– I per que no hi anem nosaltres – Va comentar en Xircu, el germà gran de la Pleta.
El homes de la tribu no van fer ni cas de comentari, mentre el pare el va guaitar fixament pensant si la seva dona no havia tingut, feia temps, alguna ensopegada amb algun salvatge del sot.
En Nyigu fill d’en Nyagu es trobava a la porta de la cova quan va veure arribar el xaman de la tribu dels homes del puig de Tiula. En aquells moments estava intentant fer unes puntes de silex però l’unic que havia aconseguit era trinxarse els dits a cops de pedra. Dins la cova la mare del Nyigu estava cuinant els llangardaixos que li havia portat en dos dies de cacera i els seus germans no paraven de cridar i esbatusarse. En Nyigu des de la mort d’en Nyagu havia asumit el rol de cap de familia. No havia cercat famella encara. Va mirar al xaman de la tribu dels homes del puig de Tiula i va dir.
– Benvingut xaman. Que els espirits de la vall at protegeixin.
– Salutacions Nyigu. Portu un missatge dels homes del puig als salvatges de la vall.
En Nyigu va intentar captar si les intencions del xaman eran bones o no, però no va trobar la comunicació esperada, com si a l’altre banda hi hagues una dura roca sensa vida. El xaman va continuar.
– Dintre de dos llunes, dos. Els homes del puig de Tiula volem que els salvatges vingueu a les nostres coves a parlar. Compartirem un porc sanglar que hem caçat.
El xaman no va dir res mes, va fer un moviment en la ma, va donar mitja volta i va marxar. En Nyigu, quiet, va veura’l marxar, no havia captat les intencions però l’asqué del porc sanglar era suficient, sabia que totes les families del sot, ell inclos, acceptarien anar a parlar amb els homes.
La nit era clara, molt clara, la lluna il·luminava tots els racons de la vall. Una filera de deu salvatges, set mascles i tres famelles caminaven a bon ritme enfilant la dracera que portava al puig de Tiula. Els homes del puig havien disposat una foguera on s’estava cuinant un enorme porc sanglar i esperaven sentats, forman una ranglera, a que arribesin els salvatges. Una vegada van arribar i despres d’unes salutacions protocolaries els salvatges es van sentar en front del homes, forman també una ranglera. Els xamans de cada tribu ocupaven el primer lloc de cada ranglera. Les famelles de cada tribu van ser les ancarregades de descuartitzar el porc i anar servint als mascles els troços del sanglar. De les sombres va sorgir un so ritmic que uns joves produien amb fustes, pedres i d’altres objectes de percusió. Al compas d’aquell ritme tres dones, entre elles la Pleta, es van apropar al costat de la foguera i van començar a fer un moviments acompasats amb voltes i saltets provocant l’admiració dels mascles. Dos famelles dels salvatges es van incorporar a la festa. Una mica més tard dos homes es van aixecar per unirse a les famelles, de forma inmediata tres salvatges s’hi van afegir.
I llavors va succeir, a la llum de la lluna i la foguera va succeir.
En Nyigu que era un dels salvatges afegits a la dansa va quedar enfrontat a la Pleta i la Pleta enfrontada en Nyigu. I els espirits del salvatge i la dona es van unir. El mon fora d’ells es va pixelar i el mon real va quedar reduit a ells dos. En Nyigu i la Pleta. Les diferències entre un i l’altre van deixar de ser un obstacle per convertirse en un estímul. Els motius de la reunió van deixar de tenir importància per en Nyigu i la Pleta. L’unic important pel Nyigu era la Pleta i l’unic important per la Pleta era en Nyigu. Ningú es va adonar del que pasava excepte el xaman de la tribu dels homes.
La trobada va seguir. Els homes van parlar, van intentar convença als salvatges de la bondad d’abandonar la vall, de marxar a terres més prosperes, més amables, més abundoses. Els salvatges van contestar que era dur abandonar la terra dels seus pares i els pares dels seus pares però que ho pensarien. Els homes sabien que els salvatges no pensaven, que actuaven per impulsos. La trobada va acabar sensa acordar cap sol·lució, cap sortida.
El dia seguent en Nyigu caminava sobre un nuvol, no va marxar de cacera, va recolectar unes quantes fruites i arrels i va esperar l’arribada de la lluna. La foscor va ser la seva llum, va baixar del nuvol i va empendre el cami al puig, pel corriol més escarpat però menys protegit, es va arrastrar, va grimpar, va amagarse entre arbres, entre sombres, i per fi va arribar. Sabia on anar a buscarla, estaven conectats, estaven units, no hi havia perdua.
La Pleta dormia dalt d’un pollancre enorme, al costat de la cova dels pares, en aquesta epoca les fulles feien una atapeida cortina que la protegia del fred de la nit i de l’escalfor dels mascles. En Nyigu va escalar el pollancre i va atravesar les cortines. Allà, nua sobre un matalas de branques estava ella. Ell si va apropar i la va mirar. Totes les sensacions de la lluna d’ahir van tornar a aflorar avui al cos del salvatge. Ella va obrir els ulls, l’esperava, ho havia presentit en mig del somni. I dalt del pollancre van unir els seus espirits i els seus cosos.
Ningú va veure res, sols el xaman ho va presentir i ho va confirmar quan va detectar un moviment acompasat en una de les branques del pollancre.
– Pleta. Es un salvatge. La llei ho prohibeix. No pots aparellarte en un salvatge. – El xaman intentava raonar amb la dona.
– Conec la llei, però això es més fort que qualsevol llei. Aniré a viure al sot del Foix, a la cove d’en Nyigu.
El xaman va callar, ara sabia que ningun raonament podria trencar la decisió de la Pleta. Va decidir emplea altres arguments, tenia que fer complir la llei per sobre de tot. Va anar a cercar al germà de la Pleta, en Xircu.
– Tens que matarlo. No hi ha mes remei. La Pleta està embruixada pel Nyigu – El xaman havia obtat pel cami més ferotge però més segur.
En Xircu sabia que en el cos a cos no tenia cap possibilitat de vencer en Nyigu, molt més corpulent, però des de feia poc estava practicant amb un propulsor de jabalines que creia que podria ser-li molt efectiu. Va estar entrenant amb el propulsor fins que va adquirir una destressa evident. Va anar a buscar en Nyigu.
Mentre tant la Pleta i en Nyigu no havien tingut manera de retrobarse. El xaman havia practicament engarjolat a la Pleta i quan sortia era acompanyada sempre per algun membre de la tribu.
En Nyigu va sortir de caça amb el seu germà. No estava concentrat i tornaven a casa de buit quan van trobarse cara a cara amb en Xircu.
– Vinc a matarta – Va dir en Xircu com a salutació.
– I jo no vull res amb tu. No m’enfrontarè amb el germà de la Pleta. – Dit això en Nyigu va deixar caure la llança.
No van dir cap més paraules. En Xircu va activar el braç, el propulsor i la jabalina, que va sortir directa cap el pit del Nyigu, però abans d’arribar al objectiu, el seu germà s’hi va interposar i la jabalina li va atravessar el coll. En Nyigu va veure com el cos del seu germà s’esfondrava davant d’ell i va perdre el mon de vista, es va abalançar sobre en Xircu i el va tombar d’un fort cop, va agafar una gran pedra i li va esclafar el cap.
Sabia que no tenia escapatoria, la mort d’en Xircu significava la seva mort, però no volia marxar sensa explicarli la veritat a la Pleta. Es va amagar al turó de la Talaia, en front del puig de Tiula, des d’on veia qualsevol aproximació dels homes i tenia sempre una possible escapatoria.
Es van trobar al gorg. La Pleta i en Nyigu hi van anar guiats pels seus espirits, que es mantenien conectats.
– Has matat el meu germà.
– Jo no volia. Ell va matar el meu germà.
La Pleta ja coneixia tota l’història, no calien més explicacions, no calien més paraules, tots dos volien i desitjaven lo mateix i ho van obtenir.
– Tenim que fugir. Marxem riu adalt més enllà de les fonts.
– Si, vull fugir amb tu. Però ens seguiran i ens mataran. Tenim que ser llestos, tenim que aconseguir que no ens persegueixin.
– I com ho farem ?.
– Tu deixam pensar. Deixa que la Pleta trobi la sol·lució.
La Pleta era conscient que ella tenia que trobar la sortida, no podia esperar que en Nyigu l’ajudes, en Nyigu era un salvatge, no podia ja viure sensa ell però era un salvatge.
– He preparat un beuratge, quedaras com a morta, avisaré en Nyigu i quan despertits podreu marxar sensa que us persegueixin.
La Pleta havia anat a buscar a la dona vella, a la bruixa, per demanarli consell. Vivia lluny de la tribu, apartada de tots, ningú sabia quan vella era. Era més gran que qualsevol membre de la tribu. La bruixa coneixia els fets, coneixia la Pleta, coneixia en Nyigu. Havien estat parlant i la bruixa creia que havia trobat una sol·lució que seria definitiva. La Pleta va estar meditant sobre el plantejament de la bruixa.
– Mira Bruixa, soc prehistòrica però no tonta. I si no avisas en Nyigu ? I si no em desperto ? segur que en Nyigu es mata. Ja m’ho farè tota sola.
– Han fugit !! Han escapat amb la barca de pesca !! – Els crits van despertar a tota la tribu del puig de Tiula, que es va congregar al punt més alt on es divisava ja mar endins una vela blanca, suament empesa pel vent de xaloc.
Des de la desembocadura del Foix la tribu de salvatges també estava guaitant com la barca s’endinsava cap a l’horitzó.
El xaman de la tribu del puig de Tiula, va iniciar una dansa ferotge tot cridant.
– No escapereu al castig. Heu incomplert la llei i ho pagareu. Invocaré al espirit del mar i tota la seva furia caurà sobre vosaltres.
El mar va cambiar, les onades un instant abans tranquiles i dolses van encabritarse al compas d’una tramontana ferotge. El petit vaixell no va trigar gaire en naufragar i poc despres desapareixa engolit per les profunditats. Tots els membres de les dues tribus van restar quiets, bocabadats davant de la furia dels elements i la constatació de que la llei es inquebrantable.
La Pleta, de matinada havia posat la barca de pesca dins del mar, amb varies pedres i bultos, havia fixat la vela i timó i la va empenya fins que el vent si va apoderar. I marxar a reunirse amb el Nyigu.
Despres d’aparellarse tranquilament al seu gorg, la Pleta i en Nyigu van iniciar una fugida cap a les fonts del Foix i més enllà.
