La negror en la vida d’en Lluís era cada vegada més fosca, més densa, més pesant. Va arribar a pensar que el millor era apartar-se’n, deixar de lluitar per aquella vida que ja no valia la pena de viure. Però en un moment de clarividència va decidir que en lloc de deixar aquest món era més intel·ligent de deixar la dona.
La vida és bona. La vida és bella. La vida és collonuda i està plena de dones que m’estan esperant, només em falta sortir al carrer i començar a recollir-les com si fossin bolets. Amb la gana que porto no en faré massa tria, cada bolet que caci… a la cassola!
Si!!!, en Lluis s’acabava de divorciar, per fi era lliure, ja tenia quaranta-cinc anys, però què era això?, es trobava en la plenitud de la vida i amb una força guanyada pels anys passats de frustracions i renúncies.
De seguida s’adonà que la vida no era tan bona, ni tan bella, ni tan collonuda; en primer lloc havia firmat un conveni ple de trampes, en què la part del lleó se l’emportava la seva ex dona. Com punyetes havia sigut capaç de firmar tot allós? Les ganes per acabar i sortir del pou l’havien traït i ara tenia que fer front a una forta mensualitat per la dona i les filles. Hòstia! si les filles ja tenien 18 i 20 anys i la dona no era pas invàlida. En segon lloc, les dones sí que estaven aquí, com els bolets, però les tenia que anar a cercar per anuncis en diaris o agències per a trobar la “parella ideal”, i es va adonar que de ceps i rovellons n’hi havien ben pocs, que el que hi havia eren moltes cuagres i pebrassos i que alguns picaven fort.
En fi, al principi, va fer-se càrrec de les mensualitats puntualment el dia que tocava, el 5 de cada mes, després va començar a endarrerir-se i anar acumulant els deutes fins que la ex dona li va posar una denúncia.
-Però, mala puta, què vols ara?, si ja m’has tret fins la cera de les orelles, no puc ni menjar, em moriré d’inanició. Deixa’m viure.
-No insultis, que et posaré un altra denúncia. Jo també he de menjar, a més a més pensa en les teves filles.
-Però és que deus menjar llagosta cada dia. Les filles que també son teves ja treballen i guanyen més diners que jo.
-Haver-ho pensat abans de separar-te.
-Que maca que ets!
I ara el Dragon Khan ha portat en Lluís a la consulta del metge, un metge disfressat de matemàtic, expert en estadística. Les molèsties que tenia a l’estómac no eren massa importants però la biòpsia és definitiva, té càncer, un càncer de còlon de diagnòstic reservat. Reservat, quins collons! El que té és un càncer terminal, el metge no ho havia dit així, però ell ho sap, és terminal i prou.
