L’aigua davant nostre bullia. Érem enmig del mar. La terra quasi que no es veia. Allà lluny, una línia de sorra groguenca i unes taques blanques senyalitzaven el càmping Gavina. D’allà havíem salpat feia ben bé una hora. La zodíac d’en Joan, el meu germà, era plena a vessar, com sempre, el pare era el capità del vaixell, en Joan a les màquines i la resta, en Fernando, jo i vint-i-dos més, de grums.
Era a la tarda. El sòl havia començat a davallar i com cada tarda s’organitzà una sortida de pesca. Durant l’hora anterior havíem pescat més o menys el de sempre, quatre donzelletes, un parell de mabres i para de comptar. Però ara era diferent, l’aigua bullia, no ho havia vist mai, no sabíem que podia ser, però aviat vàrem descartar que es tractés d’un terratrèmol, el que fos devia ser una animal marí.
-Tiburones! – exclamà en Fernando.
– No! No es veuen les aletes dorsals – contestà l’Enric, que per això era el més entès del grup.
-Anem-hi més a la vora – digué en Joan enfilant la zodíac cap a la zona del bull.
Els cinc cavalls del motor van bramular sorollosament mentre la barca sortia disparada cap a l’objectiu. Tothom es va falcar com va poder per evitar caure al mar. L’aigua ens esquitxava el rostre però no la sentíem, l’emoció ens colpia el cor.
De cop i volta el Fernando va cridar:
-Sardinas ! Es un banco de sardinas!
L’Enric va ser el primer, quan el motor va parar, ell ja tenia la canya a punt, un parell de plomes eren l’esquer. Va llançar la canya i abans que toques l’aigua ja havien picat un parell de peixos. Va pujar la captura a la barca.
-Verats! Son verats! – va cridar.
Aquest crit va ser el senyal d’atac. A la barca va començar una activitat frenètica. Tots agafàrem els estris de pesca, enfilàrem les plomes o els altres enganys i ràpidament a llançar la canya al mar. Com érem tants, els fils de les canyes es creuaven i es feia un gran embolic. Però tant si val, els verats que anaven com a boixos perseguint les sardines, i nosaltres com a boixos perseguint els verats que saltaven de l’aigua per empassar-se l’esquer. No paràvem: tirar la canya, pescar, pujar el peix, desenganxar-lo i tornar a començar.
La bogeria va durar una hora, quan el banc de sardines fugia en Joan tornava a arrancar la zodíac perseguint-les i tornava a començar la mateixa gresca.
Poc a poc el nombre de captures va anar disminuint. Estàvem esgotats. El fons de la barca era tot ple de peix. Tornàrem a port.
L’arribada fou èpica. Desembarcàrem com a herois que vinguéssim de fer una odissea.
Com el nombre de verats era incomptable, no els comptàrem, però com a mínim devien de ser 400, o 4000, no ve d’un zero.
