Els pics de la Maladeta semblen a tocar. L’Aneto amb els seus quatre mil i escaig s’aixeca per sobre la resta de muntanyes, dominant-ho tot. És a la vegada un guardià ferotge i un pastor tenint cura del seu ramat. Per sota de ell s’estenen els prats de l’Artiga de Lin.
Per arribar-hi cal sortir de Vielha, adreçar-se cap a Gausac, seguir recta fins a creuar el riu Joeu i després anar pujant junt al seu costat, cap a dalt, fins el pla, on hi ha el refugi. Des d’aquí surten camins que porten al cims propers i a la vegada allunyats si fem cas dels postes indicadors.
Un estiu quan tota la família Aparicio-Morales estava instal·lada al càmping de la Ribera de Cardós, vam decidir fer una excursió a la Val d’Aran i pujar fins l’Artiga de Lin.
Era un estiu calorós, a la vall feia xafogor, sobrava la roba, el sol picava. A mida que anàvem pujant ja sentíem una mica més de frescor, no fred, però la roba venia més de gust, fins i tot un mocador al coll no destorbava.
Vam arribar als ulls del Joeu. Vam aparcar els cotxes i tota la família va sortir, esperitada, a gaudir del fenomen càrstic més impressionant del mon, o per lo menys de Catalunya. De entre mig de les roques surten uns grans tolls d’aigua que cauen sobre el riu. Un riu que neix més a dalt, als prats de l’Artiga de Lin, però que aquí, és fa ja adult. L’aigua del Joeu anirà més a baix a engrossir el Garona, que la portarà a regar les terres occitanes. Els ulls ploren les aigües del Aneto que, a través de camins i cavernes subterrànies, surten a la llum després de quatre kilòmetres de foscor. Un mirador permet gaudir del l’espectacle i a més a més posar-te xop d’aigua, ja que una pluja fina mulla constantment als ‘pardalets’ que s’atansen al mirador. Pel costat del riu hi ha un corriol que els més aventurers poden utilitzar per veure els ulls de molt a prop, tan a prop que inclòs pots posar-hi el dit (o tot el braç) al ull. Si puges una mica més les pedres estan seques, no hi surt aigua, ni una gota, i una mica més a baix, un riu.
No cal dir que tots ens vam divertir molt, pujant i baixant pel corriol, mullant-se al mirador, travessant el riu d’un cantó a l’altre i fent les explicacions oportunes sobre la natura i els fenòmens càrstics.
A continuació altre cop als cotxes i seguir pujant. No vam trigar massa en arribar-hi. Els prats estan a prop dels ulls. Aquí l’espectacle es de cine, el pla s’estén fins els mateixos cingles, el bestiar, cavalls i vaques pasten junts protegits pels cims que l’envolten. Per tot arreu hi ha aigua, un brogir a prop ens fa descobrir un salt amagat. Dels pics baixen rierols que formen de tan en tan petites piscines que conviden al bany.
I vet aquí, que de tan convidar al bany, vam acceptar la invitació. Primer alguns agosarats ens vam descalçar i ens vam ficar dins la banyera. Tal com vam entrar vam sortir a corre cuita. L’aigua gelada no hi entén d’invitacions. Els peus semblaven travessats per una munió d’agulles, ens creiem a punt de la congelació.
De cop i volta l’Antonio es quedà en banyador i entrà tan fresc a la piscina. No tan sols no va sortir corrent si no que es va estirar de forma que l’aigua el va cobrir fins el coll i si va estar força estona. Tota la família es vam atansar al voltant de la banyera contemplant com l’Antonio gaudia del bany. Val a dir que per aquella època l’Antonio tenia prou recursos per aguantar la fredor del aigua.
Des de les hores hi pujat a l’Artiga de Lin un parell més de cops. Ara la carretera està totalment asfaltada i segurament hi pujarà més gent. Res a canviat, potser hi ha menys aigua, però el paisatge, la Maladeta, l’Aneto, els prats, els cavalls i les vaques continuen estan aquí. I si faig un petit esforç, molt petit, encara veig l’Antonio, dins de la banyera, gaudint del seu bany d’aigua gelada.
