T’explicaré un conte per no dir que jo sóc jo, per no dir que ell és ell, aquell que tu saps que em mou des de que va néixer dins meu.
Em diré Laura, així serà més fàcil despullar-me de tots els rostres que ensenyo i que per fi em vegis la mirada neta. Faré servir la tercera persona, malgrat que el conte va de dos, d’una Mare i el seu fill. El fill, adolescent. L’escenari, el confinament.
Hi havia una vegada un gran mon que es va fer petit.
La Laura vivia sola amb el seu fill des de feia molts anys. El trepidant dia a dia feia que visquessin junts però realment convisquessin poc, només una estona al dia. Passaven moltes hores fora de casa. Entre feina, extraescolars, gimnasos, compres i imprevistos, sempre anaven atabalats. Tenien un espai reservat, l’hora de sopar, on la Laura feia preguntes al Pau, que les esquivava fent com si mirés la sèrie de torn.
De tant en tant, potser un cop per setmana, el Pau parlava de les seves coses, aleshores la Mare ho parava tot i escoltava amb tots els sentits, per que creia que allò era important, que el seu fill feia esforços per madurar fora la seva ombra.
El mon era gran, no per que fessin moltes coses si no per que podien projectar que volien fer, malgrat que a la fi no en fessin gaires.
Però de cop i volta el mon es va fer molt i molt petit, tan petit com casa seva, i els dos van quedar aïllats com si fossin nàufrags amb una illa que només coneixien de passada.
El Pau es va confinar a la seva habitació i es va organitzar el dia a la seva, parlava amb amics per Skipe, jugava a la Play, feia deures per la tarda i bufava de tant en tant quan des de l’institut li demanaven més treballs. Resignat, tranquil, reservat i pacient es feia el seu món a la seva habitació, un espai on gaudia escoltant rap i component cançons, a més d’aconseguir fer volar els seus pensaments buscant rimes més enllà dels metres del pis, en una altra galàxia, en un univers paral·lel on la gent seguia fent la vida com abans, on ell no estava confinat i la Mare no es passava el dia netejant amb lleixiu el terra.
La Laura ja era activa, però el món real i súper estimulat l’havia transformat en hiperactiva. Sempre estava fent alguna cosa i ara dins de casa, en el mon petit, seguia pensant que tenia moltes activitats per fer, havia de treballar el cos i la ment a més de netejar i desinfectar la casa, havia d’anar trucant els avis, que no se sap mai com ho portaven. I sí, es veritat, cada vegada que es despertava el seu fill, la trobava desinfectant el petit mon, ja que ella patia pel virus traïdor que s’enganxava a qualsevol matèria fins arribar a la gola.
La Mare no entenia al seu fill, li hagués agradat tocar un botó i saber com vivia aquell angoixant moment, resoldre els seus dubtes o almenys compartir els interrogants.
El Pau no entenia gaire a sa Mare. Com és que no podia parar quieta ?. Com és que no podia adaptar-se a fer una mica la seva com feia ell ?. Com és que no podia estar tranquil.la a casa i deixar de preguntar-li si es trobava bé, quan el veia cada dia ?.
La Mare el mirava de reüll, cercava un cert patiment del noi per no poder gaudir del dia que veia a través de la finestra.
El noi sabia que la Mare l’observava malfiada, que vigilava els seus moviments. Pensava que potser ella no tenia gaires aficions i que no sabia resoldre la situació de confinament
La Laura cuinava diferents menús per sorprendre el fill, ja que com els dies eren tan planers li volia regalar noves experiències que fossin agradables.
El Pau es sorprenia cada cop més a l’hora de dinar, però no badava boca, ja que tot allò li era molt estrany. La Mare estava massa present, afectuosa, pendent del seus gestos i això li feia perdre l’alegria. I quan el Pau no entenia les coses les deixava passar, convençut de que no fent res tot tornava al seu lloc d’origen.
La Mare l’animava a fer gimnàstica a través del youtube, a meditar amb uns vídeos de mindfulness, a fer creps, a jugar a cartes…Però el Pau patia amb les idees que tenia la seva Mare de com passar els dies i s’aïllava una mica més en el seu mon imaginari.
La Mare, el noi. El noi , la Mare.
Fins el dia D, on s’acaba aquest conte, quan la Laura deixa de pensar en tot allò que vol que faci el seu fill per sentir-se com ella, i el silenci dona pas a una mirada en perspectiva. Va passar quan treia la pols de les prestatgeries i li va caure l’àlbum de fotos a terra, mig obert, mostrant les imatges del seu fill amb quatre anys rient junts, feia anys d’això. Era el temps que ell la buscava amb la mirada, que ell la necessitava a prop per a poder dormir, era quan ella li guiava les passes i tot estava bé. Els ulls miren de tancar-se per que no rellisquin les llàgrimes. Els dies feliços, els anys feliços, no els ha pogut agafar amb força. Ara només li queda aquest àlbum a terra, per recordar-li que va existir un temps que sabia quina pregunta fer, quin conte explicar, al seu fill. I ara, cruelment, s’ha aturat el temps de cop, en mig de l’adolescència, per ferir-la per dintre, per cridar-li que el seu fill ja no es tan seu.
Plora i gemega. Fins que no l’han confinada no s’ha adonat que el Pau ja no es aquell nen seu, que el noi és feliç tot sol a la seva habitació, fent palés que la necessita ben poc.
Les llàgrimes cauen damunt l’àlbum. Llavors el Pau surt de la cova. El noi primer s’espanta creient que la Mare s’ha fet mal, que de tant netejar s’ha donat un cop al cap o ha caigut rodolant per les escales. La Laura, en mig de plors, li diu que el nota molt a faltar, que ha canviat, que no sap que li passa pel cap, que se sent molt i molt sola, no ara, potser des de fa temps, però ara, al veure les fotos, és quan ha vist reflectida la seva solitud..
El noi agafa l’àlbum de fotografies de quan era petit, i el deixa sobre la taula, no s’identifica amb aquella imatge de nano que reia per tonteries a tota hora, després mira a sa Mare i li explica que a ell no li passa res, que necessita fer la seva, que se sent gran, més gran del que pensa sa Mare i que potser l’únic que l’amoïna es que ella està una mica estranya i fa coses que mai havia fet.
La Mare riu i plora, el noi es deixa abraçar sense entusiasme, no sigui cas, que si ell l’abraça, la Mare pensi que encara té el nen petit de sempre.
La Laura s’ha adonat que el nen se li ha fet gran, que ja és hora que canviï el xip, que el passat no tornarà, però que el futur li pot deparar dies, anys, de molta felicitat.
I aquest final no és el final del conte, ja que mai ha estat un conte, és més aviat un pas darrera d’un altra, de conviure dos mons en un espai petit, de saber escoltar el silenci sense fer gaires preguntes, d’aprendre a viure confinats malgrat l’adolescent necessiti construir un mur davant la seva Mare. Ja és mala sort que ara, que necessita deslligar-se del cordó umbilical, va i el confinen amb la Mare. Sap i no ho dirà, que sense ella, tot plegat, hagués estat una cançó de rap força agre i desafinada.
I això és tan veritat com que el conte s’ha acabat.
La dona que l’escriu, em podeu dir Silvia, pensa, ara que em llegeixo, que el mon real no era tan real i aquest conte tampoc ha estat tan irreal.
