Maleït és tocar.
Quan no som sense tocar.
Sense que la sorra ens llisqui pels dits impossible veure el mar.
Sense que t’acaroni la cara no escoltes el meu batec.
Sense que deixi caure els meus braços damunt del teu tors no sents els meus ”t’estimo”.
No sé qui sóc si em falta una part de mi, una part de tu, una part de tot.
Però està maleït tot allò que desitgem.
Potser no saben que som éssers tàctils.
Que sentim més quan la pell tremola .
Quan el teu cos s’encaixa dins el meu.
Quan les meves mans escriuen carícies per la teva pell i no calen les paraules.
Maleït, diuen…
Vivim tots maleïts amb desitjos temeraris.
Esperant el dia, el que sigui, per rebre el crit anhelat:
¡Toqueu maleïts!
I allò maleït, allò desitjat, tornarà a ser una altra vegada un acte quotidià.
Però en la memòria col·lectiva segellat: “maleït sigui tocar”
Per sempre l’amor, per allò prohibit, en la nostra pell.
