M’han lligat les mans.
M’han tallat les passes.
M’han ficat dins un niu on fa anys que mai paro quieta.
M’han tret els meus, germanes, pare, amigues, tu.
M’han bloquejat la vida.
Així ho he patit, això ho he sentit, així ha crescut l’angoixa dins meu.
Els dies cauen, com cauen els malalts i els que se’n van.
I ara sóc jo la que sap.
Que no tinc les mans tan lligades.
Ni les meves passes son tan curtes dins la casa.
Que el meu niu es el millor indret on gaudir i refugiar-me.
Que la vida ara passa a un altra ritme i m’adono que ara l’entenc més.
Així ho he aprés, això ho he sentit, així ha crescut la pau dins meu.
Els dies cauen, com cauen els malalts i els que se’n van.
Tanco els ulls, el meu cor vola a prop d’ells, els estrenyo envoltada de la teva ànima. Com jo, tu has pensat que no podien deixar-nos sense l’última abraçada.
