La recepcionista del CAP se’l queda mirant amb el cos rígid, el rostre amb una expressió com si volgués cridar, la boca oberta i els ulls molt grans com si li volguessin sortir de les conques, però malgrat tota la histèria corporal, finalment mira al sostre i respira lentament. Més tranquila, li clava la mirada i diu:
Però que fa un altra vegada aquí. Li he dit que no vingui cada dia. Les receptes ja ho sap, ja li ho vaig dir ahir i abans d’ahir i l’altre, que es renoven automàticament i si té un símptoma lleu no passa res, a casa a fer confinament i punt.
Però… es que la Doctora Maria sempre em veu cada dos dies i ara no se quan he de venir.
Es que no ha de venir. No ha de venir. Deixi en pau a la Doctora Maria ara, ja la veurà cada dia, si vol, quan passi tot això. Que no veu que si es passeja continuament no ajuda, no ens ajuda. No torni a venir si us plau, li demano per favor. Miri, s’intal.la la app de sanitat al mòbil, que vostè és espavilat i ja va controlant els símptomes per la aplicació.
En Miquel és un home gris, d’aquest que quan te’l trobes pel carrer no recordes si ha passat. Havia estat matemàtic, professor a la universitat i a més havia participat en diversos models epidemiològics. Intel·ligent i eficaç dins de la seva feina, però molt analfabet en les relacions humanes. Vivia sol, i seguia col·laborant amb la universitat per, tal com deia ell mateix, no deixar descansar el cap. Residia en una casa petita i fosca, que tenia un mini jardí poc cuidat, que mai acabava gaudint.
A més de ser gris, amb els anys s’havia transformat amb un vell hipocondríac. Si algun professional el diagnostiques possiblement diria que té TOC. Per tant, amb aquesta personalitat tan patidora de totas les seves dolències, les que té per l’edat, que no son gaires, més el nombre infinit que pot tenir, anava a veure a la Doctora Maria cada dos dies.
La doctora Maria era la Doctora Diaz, però com es veien tan sovint per ell ja era la Maria, l’única persona al món que sabia escoltar-lo, entendre’l i posar-lo el seu lloc, encara que només fos amb una visita de quinze minuts
La vida a confinament no havia canviat gaire pel senyor Miquel, però no poder anar al CAP a explicar les seves preocupacions i dolències a la Doctora Maria el tenia descol·locat. Anava molt despistat amb el canvi de les rutines que tenia establertes i que feien que el seu dia a dia fos estable i segur. Ara no sabia on agafar-se.
Es per això que, quan va tornar a casa, el primer que va fer va ser instal·lar-se al mòbil l’app de Sanitat, respondre totes les preguntes que feien i enviar-les.
La resposta de l’aplicatiu va ser contundent:
Té els primers símptomes de coronavirus. Cal confinament a casa i enviar informació cada tres hores.
No es va alarmar massa, preferia etiquetar les coses que viure dins la confusió actual d’informació.
En cinc minut va aparèixer un dron a casa seva i li va llençar un paquet a prop del llimoner.
No li va donar temps a recollir al paquet que el telèfon, insistent, el reclamava.
Senyor Martinez, ja ens han informat que té els primer símptomes del coronavirus. Em dic Maria i seré la seva infermera de seguiment telefònic. Cada dia el trucaré i m’explicarà com es troba i jo li aniré donant pautes. Es molt important que no se sentí sol. Hem fet un estudi sobre les persones que se senten soles i son les que es deixen vèncer, més facilment, per la malaltia. El departament està fent esforços per que això no passi.
El senyor Miquel una mica mes animat ja que una tal Maria, no la seva, però almenys tenia el mateix nom que la seva, el trucaria cada dia i ell li explicaria totes les seves dolències.
Va obrir el paquet que havia llençat el dron i va descobrir caixes de paracetamol, una tablet i una xandall de color verd amb un lema bordat: “NO estàs sol”
Quan va engegar la tablet va aparèixer un assistent virtual que es va presentar.
Senyor Martinez, el departament ha fet un estudi i es molt important que se senti dins d’una comunitat. Amb la tablet es connectarà a uns fòrums per xerrar amb persones que com vostè tenen coronavirus, es molt important establir diàleg dos cops al dia. A més a les dotze del matí tots iniciaran una sessió conjunta de fitness virtual gracies als coach esportius que ha contractat el departament.
Aquella mateixa tarda el truquen de nou per telèfon i li diuen.
Té un paquet a la porta. Es una sorpresa. Es necessàri mantenir la il·lusió en aquests moments tan complicats i el departament està fent tot el que pot.
A partir d’aquest moment la vida del senyor gris comença a tenir més color, ja que malgrat, a l’inici, no entenia res, com la infermera Maria el trucava per comprobar el seu estat i dir-li que fes tot el protocol establert, ell se sentia acompanyat i feia cas en tot. Parlava amb els veïns per la tablet, persones que també estaven com ell amb coronavirus però que mai havia saludat, movia el cos a mig mati i reia amb una tal Conxita que sempre feia comentaris molt enginyosos. Fins arribar la nit quan obria un nou regal, que acostumava a ser un llibre que ja havia llegit, però no importava, per que havia promès a la Conxita que se’ls regalaria tots quan acabés aquell mon on l’havien ficat.
Ell cada dia se sentia millor. Més àgil, animat i actiu.
Però igual que el seu món es va omplir de nous colors, un dia va arribar de nou la foscor, ja que sense avisar van deixar de venir els drons amb els paquets sorpresa i la tablet va deixar de funcionar. Ell tot gris i la casa que es feia cada cop més petita l’escopia a fora, a sortir, a córrer i a cridar davant la fi del mon.
L’home, pàl·lid, va arribar corrent al CAP i la recepcionista el rep sense cap mascareta que li tapi la boca.
Senyor Martinez, que no sap que s’ha acabat el confinament ? No li han avisat ?. I perdoni, el departament li demana disculpes i li regala un bono per anar a un Spa. Vosté no tenia el coronavirus, l’aplicatiu tenia alguna errada i li va tocar a vostè.
El Miquel, com sempre, no processa si cal estar content, descontent o agafar el bono del spa o marxar a casa seva i ja pensarà com se sent. Però quan va a demanar hora per a la doctora Maria, per que li miri la pressió i les receptes…. sent de lluny que el crida una dona de cara rodona i de cos ferm, que riu tota sola i corre cap a ell. La senyora Conxita que va tota de color rossa l’abraça i tenyeix la seva cara pàl·lida de tons càlids. En un segon el gris s’esvaeix del mon d’en Miquel.
