A la Lila el confinament li ha parat la vida. Lo del virus no ho tenia clar, no coneixia encara a cap infectat de la seva família i no entenia tantes mesures higièniques a tot arreu, però lo del confinament era una “putada” i ho vivia ara amb resignació. Els primers dies es va rebel•lar i com que li havien tancat el gimnàs se’n va anar a córrer una estona, però un cotxe dels mossos que bramava en un megàfon:
– No poden estar pel carrer , estem en confinament.
La va aturar i li va recordar que si no tornava ja cap a casa li posarien una multa i malgrat ella va intentar seduir-los amb els seus ulls de gata maula, no va aconseguir cap efecte. Va tenir que tornar al seu piset amb el cap clot.
Ara ja posaven multes i per tant no feia cap intent de sortir al carrer, més enllà d’anar al supermercat. Però com que estava molt preocupada, per mantenir-se en forma, s’havia imposat una rutina de dues hores diàries de classes virtuals que li enviava el gimnàs i a més, trenta cops de pujar i baixar les escales del seu bloc, a banda d’escapolir-se diferents cops al dia a cercar queviures. Total, en el seu edifici, al primer pis vivia una família de Barcelona que venien nomès a l’estiu i algun cap de setmana, al segon hi havia una senyora gran que quasi no feia soroll i ella tenia llogat el tercer, així que les escales comunitàries podien ser un bon espai d’entrenament per no perdre la seva agilitat física.
Ja que estava confinada i ningú li havia demanat la seva opinió, va pensar que millor extreure el més positiu de la situació i, tal com havia llegit en algun article de psicologia, es va dedicar a pensar quines coses tenia pendent per fer a casa en aquests moments. La Lila de seguida va recordar que mai tenia temps de fer-se aquell peeling químic a la cara, que podria eliminar les cèl•lules mortes i després donar llum a una pell més jove. Ja que estava a casa i no la veuria ningú, li podia caure la primera capa de la pell, però passat el mes de confinament estaria estupenda. També havia decidit fer-se un tractament per la cel•lulitis, d’aquests amb cremes especials i que requereixen d’un massatge de guant de crin un parell de cops al día. Per tant, amb l’objectiu d’estar tot un mes per a ella i el seu cos, no parava de comprar cremes i sèrums i tractaments per Amazon. Cada dia li arribava un paquet a casa, ella sortia pel balconet amb un picardia de color rossa i el noi de la furgoneta, sense mirar-la, li deixava el paquet a la porta.
La seducció presencial estava canviant, ja ni el veí del pis de davant seu la mirava quan feia les seves posturetes dels exercicis pels glutis. Sort tenia dels seus seguidors per Instagram que encara li omplien el seu ego, si no fos per ells segur que necessitaria un psicòleg com la resta de gent, que no sap que fer a casa.
Avui ha passat una nit estranya, el cos no l’ha deixat dormir, quan s’ha despertat tossia molt i tenia malestar general. A més la pell de la cara estava molt vermella i creu que potser el peeling que s’ha fet es massa agressiu. Tot i el malestar ha volgut fer-se un selfie al balcó ensenyant les cuixes, el sol a primera hora te una llum espectacular i les seves cames estan fetes per compartir a les xarxes.
Però en mig de fer-se fotografies vinga a tossir per la balconada i uns segons més tard el cap li bullia. S’ha tirat al sofà i s’ha tapat mentre per la tele visiona el vídeo de body combat, que avui només te esma per pressionar el play. Ha trucat al 061 i no respon ningú, per tant s’ha baixat una app de Sanitat que li informa que segons els seus símptomes té coronavirus, que es quedi a casa. Tot molt frustrant, creu que no te cap paracetamol, però si un munt de sèrums, capsules, cremes hidratants i reafirmants que ara no te cap ganes de fer servir.
Li bull el cos i els pulmons li pressionen el pit.
Truquen a la porta, s’arrossega i l’obre, ja que, sigui qui sigui, podrà demanar ajuda.
La veu a dos metres de la porta, li ha deixat una bossa que assenyala i diu.
– Agafa la bossa i després la tires. Dins tens una caixa de paracetamol i dues carmanyoles de brou, també pollastre al forn, taronges i llimones. Rentat les mans sovint i jo passaré un cop al dia per si necessites res. Cada dia et veig pujant escales, obrint les finestres, anant al super sense protecció, ja sabia que acabaries agafant aquest bitxo Que no et cuides nena !. Ara a fer bondat i a tancar les finestres que passes fred. Que ets jove i te’n sortiras d’aquesta. Deu n’hi do com tens la cara nena, això no ho diuen per la tele que et deixa la pell d’aquesta manera . Vinga ! Cuida’t!
Lila tanca la porta i obeeix a la seva veïna, la senyora de qui no recorda el nom, amb el rostre enfonsat d’arrugues i els ulls petits, amb l’esquena que mira el terra i les cames que li tremolen pujant escales, a la que ni ha preguntat com es trobava en aquest confinament quan s’han creuat per les escales i de la que només ha pensat que quan arribi a gran no vol tenir aquell cos tan deteriorat i deixa’t, que segur que no s’ha cuidat. La que ara la fa plorar quan cau de nou al sofà i s’enfonsa dins les seves llàgrimes, la que ara li fa desitjar, que quan arribi a gran, ser una mica com ella.
