La iaia té mes de vuitanta anys, en son molts, però encara els celebra, sobretot per veure la cara dels néts. Això de comptar anys, a ella, ja li és igual. Els anys ja no valen per res, creu que els que venen son de regal.
Sempre pensa, un any més i encara sóc aquí.
Aixó del coronavirus, el virus i la corona i tot junt, ha estat un nyap, un mal de cap del què ella no entén gairebé res. La televisió tot el dia que parla, els fills tot el dia que truquen i li expliquen, ella no hi està gaire d’acord però es resigna.
Ara toca no sortir i no anar a comprar sola, que ja li deixaran el menjar a la porta de casa i que no es preocupi de res, que es cuidi molt i estigui per ella, que no té un altra cosa que fer.
No la deixen respondre que ella vol sortir i fer la seva. Als seus anys no té por de res i mira, total, ja té uns quants de regal, però li sap greu no fer cas als fills, calla i torna al sofá. A veure que fan amb tot plegat.
A les sis de la tarda, com cada dia des de que està confinada, truca al seu net Pau, el que ha vist nèixer i crèixer dia a dia :
– Com estàs carinyo?
– Bé.
– Que fas?
– A casa, iaia. No puc fer res més.
– Estudia una mica, vida.
– Sí
El net és de poques paraules i la iaia no acostuma a treure-li gaires més. Les mateixes preguntes que esperen les mateixes respostes.
Demà a les sis de la tarda tornarà a trucar, una dia més i una mica menys per tornar-lo a veure. Aixó es l’únic que entén i sent d’aquest virus que empaita el món.
