La verdolaga és l’ostia, té de tot: Vitamines, minerals, omega 3, beta caroteno, acids grassos esencials, potasi, a més a més té fulles verdes i es pot menjar. És depurativa, diurètica, antihemorràgica, antiparasitaria, analgèsica, va be pel mal de cap, pel mal de boca i pel mal de peus.
Si planteu verdolaga aneu en compte, ja que qualsevol visita us la pot arrancar creient que és una mala herba.
Dades Tècniques: clicar a … Verdolaga – enllaç a dropbox.
Galeria de fotos:
Curiositats:
A Colombia hi ha un equip de futbol que porta el nom de Verdolaga, però no té res a vuera amb la planta. Es l’equip més gran de Colombia (això diuen els seus socis). La camiseta és de color verd (faltaria més).
Al llibre de Job 6.6 del Nou Testament, segons alguns entesos, es fa una clara referència a la verdolaga, en realitat al suc de la verdolaga, altres opinan que és refereix a la clara del ou. Lo que està clar és que la verdolaga ve de lluny.
I altres curiositats
Conte
El templer es va despertar, no havia d’adormir-se, però ja era gran, molt gran i sempre tenia son, molta son. I ara al damunt tenia gana, molta gana.
Des de dalt de les espitlleres del Castell de Miravet va mirar cap el riu.
-Perutxo!- va cridar al seu company – mira el riu com va de crescut, però res a veure amb la riada de fa cinc anys quan l’aigua va arribar fins la casa de l’Alima.
-Apa tu!, no em facis pensar ara amb l’Alima, la morisca. – va dir en Perutxo.
-Sí, sí, morisca pero està més bona que una clotxa. I parlant ara de clotxes saps que tinc una gana que em menjaria el que fos, fins i tot el gat templari que diuen que adorem en les assemblees.
-Home, Antonio, de gats no n’he vist cap però al peu de les muralles del castell neixen unes mates de llengua de gat que ben amanides poden estar boníssimes. -Ah! LLengua de gat, altrament coneguda com verdolaga, és l’herba més nutritiva d’aquestes contrades. A casa, la mare em preparava uns plats enormes que no s’els saltaria un exèrcit croat.
Els ulls del vell templari es van omplir de llàgrimes tot recordant els anys d’infantesa i els plats de verdolaga. Que lluny eren aquests feliços temps. Després van venir altres records, l’entrada a l’ordre, terra santa, les batalles contra els infidels, tot en nom de la creu, la vera creu, quan es considerava el terror de l’Islam, amb aquella immensa creu vermella com la sang, que adornava el seu escut, aquell escut abans tan lleuger i ara tan pesant.
-Antonio!, ja t’has tornat a adormir! – Va xisclar-li en Perutxo a l’orella.
-Pel Sant Greal! És veritat, Perutxo, anem a cercar la verdolaga.
Aprofitant que el sòl començava a caure darrere les serralades de Pàndols i Cavalls i la llum ja s’esmorteïa, l’Antonio i en Perutxo van baixar fins al peu de les muralles i van recollir tota la verdolaga que se’ls hi va posar per davant, van colmar dos sacs sense problemes. En aquella part del castell eren les dues úniques ànimes vivents. L’Antonio va pensar que potser tothom havia fugit o mort i eren els dos únics supervivents del castell.
Van tornar a pujar fins dalt de la torre, una ullada els va tranquilitzar, no es veia res d’estrany, tot en calma, clar que amb la llum de la lluna poca cosa podien veure.
Començaren a preparar la verdolaga.
-Què fem amb les tijes?
-De moment tot al plat, que també són bones.
-N’he provat una i està una mica dura.
-No importa, tot és aliment.
Van entafonar tota la verdolaga que van poguer a les dues cassoles que servien de plat i encara els hi va sobrar un sac i mig. Després van amanir-ho amb una mica d’oli i d’agràs que els hi quedava i ho van endrapar tot, tiges incloses.
-Mare de Déu, Perutxo!, això sí que ha estat un gran sopar.
-És veritat, és el millor sopar que hem fet en molt de temps.
-Sí, segur que el recordarem mentres visquem, que tampoc serà massa temps.
Amb el ventre curat de penes, van començar a sentir la crida de la son.
-Antonio, fes la primera guàrdia que a mi s’em clouen els ull.
-Cap problema, posa’t a dormir que ja et despertaré quan et toqui.
No van trigar ni dos minuts que tots dos estaven somiant amb l’Alima.
Quan el sòl començava a treure el nas per les terres de l’Ebre, l’Antonio es va despertar. Un mal de ventre havia estat la causa d’haber tallat d’arrel l’assalt a la fortalessa mora en que estava embrancat en aquells moments de semiinconciència. Quasi no va tenir temps d’anar a un racó de la torre per despendre’s de la molèstia.
-Caram amb la verdolaga, aquestes coses no em passaven de jove. – va pensar.
La posición era incòmoda però encara podia veure el riu i les aigues que ja anavan minvant i… a més a més li va semblar que a la llunyania s’aixecava una petita polsaguera, no, potser no, devia ser culpa dels seus ulls, culpa de les cataractes que ja feia temps que li estaven entelant el món.
En Perutxo va treure el cap per l’espitllera de la dreta.
-Apa, que ja venen! Des que el Papa Clemente ha cremat en Jacques de Molay, aquests fills de sa mare no pararan fins a conquerir el castell.
Van preparar les ballestes per rebre com calia a aquesta banda de galifardeus. Eren ballestes d’última generació que disparaven dues fletxes a la vegada, però que sovint s’encallaven.
L’exèrcit reial va acampar al voltant del castell, preparant-se per un setge llarg, molt llarg.
Per la nit el Perutxo i l’Antonio ja ho tenien molt clar el que calia fer, van canviar les robes de templers per esparracs, van carregar el sac i mig de verdolaga, van burlar el setge i van anar cap a la casa de l’Alima a menjar unes clotxes, acompanyades, com no podia ser d’altra manera, d’una enorme font de verdolaga.
