“Jorge me han dado la dirección de un bar donde van chicas alegres….”.
Hi vam anar-hi. Si eren ‘chicas alegres’ doncs no ho sabria dir, però evidentment era un bar de putes. Entràrem. Ens apropàrem a la barra del bar. De la foscor va aparèixer una noia, més aviat granadeta.
“Hola me llamo Anabel,…” . No sabíem que dir i li vam preguntar d’on era. Ens va explicar que era de Múrcia, havia vingut a treballar a Barcelona. Començàvem a trobar-nos còmodes. A l’Hospitalet era ple de murcians, fins i tot la dona que venia a casa a fer feines era de Lorca. A l’Hospitalet n’hi deien ‘Murcia la chica’. No se ben bé per què ja que l’Hospitalet era (i és) molt més gran que Múrcia. De la foscor, però a l’altre banda de la barra, va aparèixer un cambrer.
“Teneis que tomar una copa,… “.
A aquelles alçades en Fernando havia desaparegut per unes escales que pujaven cap a la negror. De fet tot estava tant poc il•luminat que la feina era meva per distingir la barra, l’Anabel, el cambrer, les escales i cap a on conduïen. Vaig preguntar pel preu de la copa.
“La tuya doscientas”.
“I la de la noia” vaig contestar amb la mosca darrere l’orella.
“La suya dos mil” va contestar el cambrer sense immutar-se.
Vaig intentar, per si colava, que poses una copa per a mi i que se la prengués la Anabel. No va colar.
Vaig iniciar una retirada, el més digna possible. Després de dir adéu a la murciana vaig marxar del local. A fora feia fred. Amb la bufanda ben enrotllada al coll vaig quedar a l’aguait de la sortida d’en Fernando. No va trigar gens a sortir.
“Nada de nada, he quedado totalmente destrempado….”.
Em va dir mentre anàvem a agafar el metro per tornar cap a casa.
Des de la negror de l’escala una noia l’hi havia fet senyals i ell sense pensar-ho dues vegades que puja cap a dalt. La noia era grassoneta i baixeta. Per aquests detalls cap problema, ja que li recordava a la filla de la portera de casa seva, a la que feia temps que hi anava darrere. Però vet aquí que la noia amb una agilitat impensable s’havia tret el vestit abans que ell se n’adonés compte. La visió de la noia amb roba interior fluorescent i llampeguejant el va deixar tant bocabadat com destrempat. No havia tingut ni temps de preguntar-li d’on era, però vam coincidir que segurament era també murciana.
