Érem al mig de la mar, quasi no es veia la costa, la Sardinola navegava a tot gas. En Fernando intentava pescar al curri i jo portava el timó enfilant cap al desconegut i el desconegut eren els “bruts”, una zona paral·lela a la costa on creixien unes algues marines i on s’hi suposava que pescaríem uns peixos mai vistos.
Para, para aquí, creo que veo los “bruts”, estamos sobre ellos. No muevas la barca. Tira el ancla – En Fernando, emocionat, estava tan abocat que tocava l’aigua amb el nas.
Vaig parar el motor, de fet com aquest anava tan a poc a poc quasi no es va ni notar. Vaig tirar l’àncora, que consistia en una pedra lligada a una corda, una pedra grossa que en poc temps es va deslligar de la corda i restàrem a mercè de l’onatge.
-Cap problema, Fernando, ho tinc tot previst. Engego el motor i procuro navegar per sobre dels “bruts”. Tu posa’t a pescar.- No era el primer cop que passàvem per aquesta situació.
Els peixos mai vistos es convertí en tota una realitat per què després de passar una hora i mitja pescant no aconseguirem de treure ni un miserable burret.
De cop es desperta un ventet, que si a l’ inici era suau, va anar agafant consistència fins que el mar es va omplir d’escuma blanca com si fos un remat de bens.
-Jorge, rápido, vamos hacia la costa que el mar se ha cabreado i quiere hundirnos en los “bruts”, pero no sabe que con nosotros no se juega.
Enfilarem cap a la costa amb el motor a fons fins arribar a una vintena de metres de l’objectiu i vaig parar. A la platja tot una munió de curiosos ens miraven sense perdre’n detall de les maniobres que anàvem fent, maniobres que no teníem ni punyetera idea en què havien d’aconseguir. Les onades amb tota la seva fúria passaven per sota la Sardinola i ens aixecaven i baixaven com si estiguéssim en una muntanya russa. En Fernando i jo ens miràvem més aviat acollonits, fins que ell digué:
-Déjame el motor, Jorge, vamos a salir de frente, a todo gas, las olas nos ayudarán i nos depositarán suavemente sobre la arena, vamos a hacer la salida más espectacular que nunca han visto estos mirones.
Dit i fet, la Sardinola amb el motor a fons es va llançar amb tota decisió cap a la platja, en realitat era totalment igual que el motor anés a fons o que estigués parat, ja que era totalment inútil, qui empenyia veritablement eren les onades d’un mar que volia demostrar que amb ell no si jugava.
La proa de la Sardinola anava agafant cada vegada més velocitat, nosaltres estàvem serenament tranquils esperant que l’última onada ens deixés dolçament sobre la sorra, però l’última onada va aixecar la barca, en Fernado i a mi un parell de metres i es va retirar, va marxar, de tal manera que la proa de la barca sense aigua que la sostingués va caure de cop i va picar contra la sorra i la barca va bolcar sobre nosaltres, que restàrem atrapats sota la barca.
Els observadors van esclatar a aplaudir i a riure a la vegada ja que era la millor sortida de la mar que havien vist en tota la seva vida.
