Per fi havia arribat el gran dia. El dia D. De fet no recordo massa quin dia era. Era l’estiu, això sí, i érem al càmping de Ribera de Cardós, això gairebé també, però el dia exacte ja no està tan clar, ni tan sols l’any. Però no vaig molt equivocat (o potser sí) si dic que era el 12 d’agost de 1962.
En Fernando i jo havíem anat de càmping en una tenda de campanya que no hi havia manera de muntar-la. No érem experts, més aviat uns novells, era la primera vegada que anàvem de càmping amb tenda i va ser l’última. Per la nit va ploure i va fer vent, un vent mal parit que va acabar desmuntant la tendeta.
A l’hora H, hora de matinada, quasi tot fosc, en Fernando i jo, cansats de no haver dormit però amb la motxilla plena d’energia vàrem sortir del càmping per anar a fer el cim, el cim més alt del país, la gran fita que ens havíem proposat d’assolir. Ja sé que el cim més alt del nostre país no es un vuit mil, ni un set mil, ni un …., bé en realitat és un tres mil. En concret fa 3143,1 m. Déu n’hi do. El sostre de Catalunya, la Pica d’Estats.
Vàrem anar en cotxe fins a la vall Ferrera (on es pot sentir el silenci) i ens hi vam endinsar per la pista forestal cap el fons. Mes enllà del poble d’Areu s’arriba a una esplanada on es té que deixar el cotxe i començar l’escalada a peu.
El camí puja per un bosc, deixant a mà dreta el refugi de la vall Ferrera. El dia començava a despuntar. No hi havia núvols, seria un bon dia, massa bo, ens esperava un sol espatarrant que ens portaria a suar la cansalada.
Després de la primera pujada, el camí segueix per una petita vall de pendent poc pronunciada, però de seguida comença la cosa a empinar-se i ja no pararà fins arribar a la carena de la muntanya.
Torrenteres, llacs, vaques, cavalls, excursionistes, la paret majestuosa de la pica, la flora salvatge de l’entorn,… tot s’ajunta per fer un paisatge pirinenc excepcional i encantador. Vas pujant i no t’adones de l’esforç perquè els ulls a cada pas van descobrint nous indrets, noves sensacions.
Ens aturàrem al costat d’un rierol que anava alegrement muntanya avall.
-Vamos a beber esta agua que nos brinda la madre naturaleza, tengo sed – Va deixar anar en Fernando.
-Osti tu! Vols dir que això és assenyat?, pot ser que aquesta aigua no sigui potable, per molt que ens l’ofereixi la madre naturaleza.
-Venga ya! Qué nos puede pasar? Estamos en pleno corazón del Pirineo.
En Fernando va beure fins afartar-se, jo no en vaig provar ni gota, sols posar els peus a l’aigua per refrescar-me de la calorada que ens estava deshidratant.
Reprenguérem el camí. Uns quans metres més endavant unes quantes vaques estaven pasturant i utilitzant el rierol per fer-se la toilette i de pas totes les necessitats que els hi venia de gust.
De cop i volta apareix una tartera. Mare de Déu quina tartera. La tartera més gran que he vist a la meva vida. Vas pujant i és que no s’acaba mai, tens tartera per molta estona i a sobre les relliscades sovintegen i fan més penosa la pujada. Per fi la tartera es vençuda i arribem a la carena.
Aquí pots seguir carena amunt o bé anar a voltar per la vessant nord. Fas una mica més de volta però el camí es més suau. Vàrem decidir, per unanimitat, escollir la vessant nord. És una zona més obaga i encara quedaven restes de neu gelada. Extremàrem les precaucions no fos cas que una relliscada ens amargués el dia.
La carena fa de frontera amb França, per tant aquesta ruta passa per l’estat francès. Es a dir si ets nascut a una banda fas la guerra per Espanya, si has nascut a l’altre per França. A una banda i altre: catalans.
Per fi arribem al cim. Ens ha costat moltes hores: sis o set, ja em perdut el compte però tant si val, hem aconseguit el cim. Una gran creu i una munió de senyeres senyalen el punt més alt de Catalunya. Al Fernando i a mi ens envaeix un sentiment patriòtic que ens porta a cantar el segadors i demanar la independència a crits. Com que estem sols ningú ens fa cas. Si no estiguéssim sols tampoc ens farien cas.
Tot seguit ve la baixada. Va durar menys que la pujada, bastant menys, degut a tres raons. Primera perquè feia baixada. Segona per que l’emoció de haver fet el cim ens donava ales. Tercera perquè començava a fer-se tard i no volíem que la nit ens atrapés a la muntanya. Tot i així, quan arribàrem als cotxes era ben fosc.
En arribar al camp base estàvem destrossats però contents i satisfets. Ho havíem aconseguit. La tenda, desmuntada, estava inservible, sort que un bungalow del càmping estava lliure i ens hi vàrem instal·lar. Aquella nit vaig dormir com un tronc, això que en Fernando va passar-la al lavabo, amb una infecció de cal déu i maleint l’aigua del rierol que li havia brindat la madre naturaleza.
