La iaia de la Marta, la Maria, començava a notar el fred. Una estona abans la mare li havia donat la notícia i ella havia sortit corrent de casa cap el riu. La cabra al veure-la venir tan esverada, i creient que anava a per ella, va fugir esperitada riu amunt. La iaia Maria corria darrera la cabra. La cabra davant la iaia. Totes dues corrent riu amunt.
Ella sabia que si s’aturava, la cabra també ho faria i tornaria mansament cap a casa, però amb disset anys la iaia sobreeixia d’energia i a més a més, amb el neguit de la noticia recent rebuda, necessitava córrer, necessitava cansar-se, necessitava cremar part de la tensió que sobtadament l’havia envaït.
Va aturar-se i es va deixar caure tan llarga com era, que no era molt, damunt el prat, a tocar l’aigua. El soroll del riu Mijares, el seu estimat riu, li acariciava els sentits. Un soroll amic, conegut i proper que li transmetia seguretat i la certesa de trobar-se a casa, a Los Cantos. Des de on era, podia veure les quatre cases dels quatre veïns de Los Cantos, i una mica més avall el poble, la Puebla de Arenoso.
Havia après a llegir i escriure. Ajudava a casa en les feines del camp i tenia cura dels germans, sobre tot d’en Pedro, el més petit. No necessitava res més.
No s’havia plantejat res més.
La noticia l’havia sorprès per inesperada. La mare li havia dit que tenia un pretendent. Una persona arribada feia poc a la Puebla de Arenoso procedent de Segorbe. No coneixia Segorbe. De fet no coneixia quasi res. Havia fet un parell de viatges, a València i a Castelló, però d’això feia molt de temps. Tot el seu món es limitava als voltants del poble. La iaia Maria havia vist el seu inesperat pretendent un parell de vegades. Un home ja gran, amb les espatlles corbades i un ulls tristos, però a la vegada transmetent força i vitalitat. La resposta de la iaia li havia sortit del estómac. Va cridar que no i va arrencar a córrer darrere de l’ espantada cabra.
Ara, la iaia Maria començava a notar el fred. Damunt la humida gespa, el vent glaçat que baixava de la serralada de Nogueruelas, del pic de La Muela, li travessava el vestit de llana, la camisa de franel·la i se li enquistava al cos. Però estava segura, molt segura. No es casaria amb aquella persona, ni amb ningú.
Els 8 fills, 19 néts, 27 besnéts i la Marta eren a punt de desaparèixer abans d’haver nascut. Tots damunt la gespa, esperant la decisió de la iaia, sense poder influir, impotents.
Damunt la gespa, amb els ulls tancats, la iaia va començar a meditar sobre el seu futur a Los Cantos, i va pensar que les oportunitats s’han d’agafar quan es presenten i vés a saber si es tornaria a presentar alguna més endavant. De sobte la iaia Maria s’havia fet gran. Va obrir els ulls. Les muntanyes amigues havien deixat de ser-ho per convertir-se en els murs d’una presó. La iaia havia pres una decisió. Es va aixecar i va enfilar cap a Los Cantos.
Els 8 fills, 19 néts i 27 besnéts i la Marta van respirar alleugerits.
