El ‘600’ corria a tot drap per la Diagonal esquivant els obstacles que li sortien al pas. El pare al volant no parava de tocar el clàxon amb fúria, amb ràbia, intentant que els altres vehicles s’apartessin del seu camí. Jo, al seient del costat, treia per la finestra el cap i un mocador blanc que onejava al vent, talment com un colom volant enganxat al cotxe.
Però no era un senyal de pau, ni era una salutació, ni un adéu, era un senyal de problemes, un senyal d’accident, d’accident greu. Als seients del darrere el meu amic, en Fernando, estava estirat i amb un gran drap es tapava l’ull esquerra. No es queixava, no es movia. Sols havien passat uns minuts des de que una gota de metall líquid havia anat a parar al seu ull esquerre.
Ara el ‘600’ enfilava per la Diagonal, cap a la plaça Calvo Sotelo, Travessera de Gràcia, Santaló, Laforja i s’aturava a la cantonada amb Muntaner, a la clínica Barraquer, davant de les Urgències.
A l’Hospitalet, a l’Avinguda del Carrilet, el pare hi tenia la foneria. Una foneria a la terra. Sistema tan complicat com antic ja que els egipcis ja hi fonien amb aquesta tècnica. Al llarg dels segles els principis bàsics es van mantenir, encara que evolucionaren els estris, els aliatges, els coneixements. La foneria a la terra es moria, ja en quedaven poques, altres tecnologies s’estaven imposant per preu o per qualitat. El pare fonia també en conquilla. La foneria en conquilla era un tipus de foneria més simple: un motllo metàl·lic, partit en dos meitats i a fondre. L’aliatge aluminat emprat no requeria de les altes temperatures del llautó o bronze, però hi havia un perill, un perill amagat, soterrat, però que en qualsevol moment podia saltar i atacar. Després de fondre una peça, el motllo es tenia que refredar amb aigua. Si es refredava poc, el motllo es dilatava i les peces esdevenien inservibles, si es refredava massa, podien quedar restes d’humitat que en contacte amb el metall líquid actuaven com un guèiser empenyent el metall fora del motllo. Tothom anava protegit de cap a peus.
Una tarda en Fernando va venir a la foneria i es va entossudir en voler fondre en conquilla tot dient que això era fàcil i a més a més volia aprendre un ofici, que ves a saber si amb els estudis n’hi havia prou. Jo era a les oficines de la foneria quan vaig sentir el crit. Una gota de metall havia estat llançada per les forces de la natura fora del motllo, la fatalitat i unes ulleres que no ajustaven prou bé, van fer la resta.
El ‘600’ va frenar just davant de les Urgències de la clínica Barraquer i ràpidament instal·laren en Fernando en una llitera i cap al quiròfan. Des de la porta li vaig dir adéu, a ell, i al seu ull. No calia ser cap expert per saber que les possibilitats de salvar l’ull eren minses, molt minses.
El temps passa lentament a les sales d’espera dels hospitals, records, pors, records, esperances, records, angoixes, records i més records.
Va sortir del quiròfan encara inconscient, encara era aviat per saber el destí de l’ull esquerre. El metall s’havia endut una part però no vital. Calia esperar.
Tenia l’ull tapat, unes tires d’esparadrap li creuaven la cara subjectant les gases. Tenia tot l’aspecte d’un pirata. El van instal·lar a una sala amb altres nou pirates. Una infermera feia de capitana del vaixell corsari. Em vaig quedar a passar la nit amb ell, més que res per si necessitava companyia. Em van donar una cadira. La nit va ser llarga. En Fernando va dormir quasi tota la nit i de quan en quan em demanava aigua, de quan en quan jo em dormia i em queia de la cadira a terra.
Al dia següent al treure-li les gases, l’ull presentava un aspecte tenebrós. El metge va dir que l’ull presentava un aspecte excel·lent. Vaig pensar que igual s’havia equivocat d’ull, però no, no s’equivocava, dia a dia l’ull va anar millorant i es va anar normalitzant. Estava clar que l’ull esquerre d’en Fernando estava salvat.
