L’orquestra Maravella es va aturar.
“Ball de rams” va cridar el cantant melòdic. Com sempre em va agafar despistat, i mira que ho tenia tot planificat. Els propers balls ja els tenia lligats amb la Glòria, la filla petita de la Juanita, la de la vaqueria, que era la noia que m’agradava. Però l’orquestra s’havia precipitat i ara estava ballant amb la noia que no tocava.
En Fernando que ballava amb la Cristina, la seva nina com ell en deia, no va tenir cap problema, ja des del primer ball es va apropiar d’ella i no la va deslligar fins el final.
La Torrassa estava de Festa Major. Era a l’estiu, en ple agost, no hi havia col·legi, tots de vacances, la millor època de l’any.
Aquell any teníem un hoste, en realitat una petita convidada, filla d’un fonedor amic del meu pare, també fonedor, que vivien al Poble Sec. Les famílies es coneixien perquè érem veïns abans que els meus pares es decidissin traslladar a La Torrassa. La nena es deia Cristina i es va instal·lar a casa compartint el quarto de la meva germana.
-Es preciosa, como una muñeca, cuando sea mayor me casaré con ella i tendremos un montón de muñecos. – En Fernando va quedar bocabadat quan va veure per primer cop a la Cristina.
-Si és veritat, és com una nina, petiteta, però nina. Però ja saps que a mi qui m’agrada és la Glòria, la filla de la vaquera – La Glòria, la filla de la vaquera tenia un any més que jo i feia temps que em tenia el cor robat o així m’ho creia.
-Però a veure – vaig insistir jo – A tu què és el que més t’agrada de la Cristina.
-A mi, a mi, pues… toda – va concloure després d’haver meditat uns instants.
El dia següent tenia lloc el ball infantil de la festa major a l’envelat plantat al bell mig de la plaça Espanyola. No tindríem cap problema a ell li agradava la Cristina i a mi la Glòria, no tindríem cap problema a menys que algun torracollons intentés obrir bretxa en la nostre tancada defensa.
Des de les nou del matí, en Fernando ja era a casa preparat pel gran dia. Després de prendre la llet amb les sis galetes que la mare ens assignava a cadascú per a què no hi hagués raons, havíem passat el matí jugant. Primer a bales amb el Roldan, el meu veí de la casa del davant. I tot seguit Fernando, Roldan, jo i un parell més de nois del carrer Onésimo Redondo (abans i ara Rafael Campalans) havíem anat a fer ‘MEX’ contra els nois del carrer Progrés (abans i ara també Progrés). No sé per que en dèiem fer ‘MEX’ de jugar un partidet de futbol en mig del carrer, potser venia d’una distorsió de ‘match’, ves a saber. És clar que tampoc ens importava un rave saber don venia la parauleta. El ‘MEX’ es va fer al seu carrer ja que el carrer Onésimo Redondo (abans i ara Rafael Campalans) estava guarnit de Festa Major. El tema del guarniment, aquest any, anava d’un fons marí, si més no el primer dia, ja que els dies posteriors la pluja havia provocat un daltabaix, convertint-lo en un fons de deixalleria.
El partidet es va acabar amb sarau, com quasi sempre. Una mestressa de casa, la Victòria, molt emprenyada, sense tenir cura de que estava estroncant la carrera d’uns futurs ‘kubales’, havia punxat la pilota amb un gros ganivet de cuina. Per un atzar del joc una pilota que va xutar en Fernando amb tota la seva ànima, en lloc d’anar cap a la porteria contrària es va desviar de forma inversemblant i va anar a petar contra el vidre de la porta d’entrada de la casa de la Victòria. Resumint, vidre trencat, mestressa emprenyada, pilota punxada i partit finalitzat abans d’hora.
Però ara era per la tarda i era dijous. A les sis de la tarda gran ball infantil a l’envelat de la Torrassa. El programa de festes era prou explícit, i afegia que estaria amenitzat per la gran orquestra Maravella de Caldes de Malavella. A la plaça Espanyola, com cada any, s’havia bastit l’envelat i la comissió de festes havia confegit un programa d’esdeveniments molt acurat i luxós: xocolatada, pallassos, concursos de grups musicals, balls de tarda, balls de nit, ball de gala i ball infantil.
La mare de la Glòria i altres mares havien recollit els nens i nenes del carrer Onésimo Redondo (abans i ara Rafael Campalans) i tots plegats cap a la plaça Espanyola, cap a l’envelat. Ràpidament en Fernando i jo ens vam situar al costat de les nostres nenes per intentar marcar territori, ell no parava de xerrar amb la Cristina.
-A tí, qué muñecas te gustan más, de porcelana o de trapo. -sentia de lluny com en Fernando investigava els gustos d’ella.
-Jo no jugo amb nines, jugo amb les amiguetes a xarranca.
Jo no sabia el què dir a la Glòria, però de repent vaig tenir una pensada.
-Saps una cosa Glòria. M’agrades… tota. – creia que aquesta rotunditat copiada d’en Fernando seria definitiva.
La Glòria va sortir corrent a buscar sa mare tot cridant.
-Mama, mama mira què m’ha dit aquell, que li agrado tota!
Sabíem que cap a la mitja hora tocarien el “ball robat” i cap a les set el “ball de rams”, per tan era una bona tàctica deixar passar una estona i entrar en joc quan faltés poc pel “ball de rams” ja que com això comportava comprar el ram a la noia, donava peu per a seguir amb ella més estona del que era normal.
En Fernando es va deixar de tàctiques i ja des del primer ball es va enganxar a la Cristina i va estar ballant amb ella tota la tarda, fent de tan en tan una parada forçada per alguna mare que volia més diversitat en les parelles, però tornant de seguida amb la seva nina quan la mare girava cua.
Jo seguia fil per randa la tàctica rumiada, a les set estaria ballant amb la Glòria. Però l’orquestra s’havia precipitat i ara la noia que no tocava estava esperant que li anés a comprar el ram. Vaig tenir un moment de dubte, sabia que alguns companys en la mateixa situació havien optat per sortir corrent i deixar la noia palplantada. No vaig caure en la temptació, tampoc es tractava de fer una fugida ignominiosa, indigna, a més a més si s’assabentaven a casa, tenia el càstig assegurat.
Vaig anar a fer cua per comprar el ram, en Fernando ja hi era i em vaig posar al seu costat.
-Fernando, un desastre, la tàctica no ha funcionat, encara no era hora del “ball de rams”, i ara què faig ? – El món s’ensorrava sota els meus peus.
-Venga ya! He visto que la Glòria no bailaba con nadie, así que déjate de tácticas i lánzate a por ella i no la sueltes. Ah!, háblale de algo que le guste, del peinado, del vestido, de lo que sea pero dile algo, que no muerde.
Vaig comprar el ram, una figureta horrible de quelcom que volia semblar porcellana i li vaig portar a la noia que no tocava. De fet si me la mirava millor, tampoc estava tan malament, una mica baixeta, però passable. Res comparable amb la Glòria. Vaig ballar amb ella la resta del ball, era el protocol mínim a seguir.
Quan vaig ser lliure, vaig córrer a buscar la Glòria. Sense planificacions ni estratègies vaig estar ballant amb ella tota la resta de la tarda, fins i tot el “Ball del fanalet”.
-Glòria tens uns tirabuixons molt macos i el vestit blau at cau molt bé – vam passar força estona parlant dels seus cabells i els vestits.
En Fernando tampoc va deixar a la Cristina fins que l’orquestra Maravella i l’organització van decidir que ja n’hi havia prou, que era tard i els nens tenien que anar a sopar i a dormir.
Sortírem de l’envelat els quatre plegats i baixàrem lentament pel carrer Montseny fins arribar al carrer Onésimo Redondo (abans i ara Rafael Campalans) on l’ambientació musical atacava una de l’Antonio Machín:
“Pintor que pintas con amor
¿Por qué desprecias su color
si sabes que en el cielo
también los quiere Dios? “
